Expansió de l'Islam i Al-Àndalus: Cronologia i Societat

Expansió de l'Islam: Etapes i Característiques (632-1258)

Primera Expansió (632-661)

Durant aquesta etapa, l'Islam es va expandir ràpidament per Egipte, Síria, Palestina i Pèrsia. Al Nord d'Àfrica, els musulmans van enfrontar una forta resistència dels berbers, que finalment van ser derrotats i es van convertir a l'Islam. Aquesta fase correspon als primers quatre califes.

Segona Expansió (661-750)

Sota la dinastia Omeia, amb capital a Damasc, l'expansió musulmana va continuar fins a la península Ibèrica i el sud de la Gàl·lia. La batalla de Poitiers (732) va marcar l'aturada de l'avanç musulmà a Europa. Els Omeies van conquerir àmplies zones de l'Imperi Bizantí.

El califa, delegava part del seu poder en el visir (primer ministre). A cada província, un emir representava el califa.

Dinastia Abbàssida (750-1258)

La dinastia Abbàssida va traslladar la capital a Bagdad. Van consolidar el control del Mediterrani i van arribar fins a l'oceà Índic, influint en països com Malàisia i Indonèsia. Aquesta dinastia va acabar el 1258 amb l'aparició dels mongols.

Més tard, apareixen els turcs.

Consolidació de la Religió Musulmana

La consolidació de l'Islam es va dur a terme mitjançant la conquesta militar, coneguda com a guerra santa (Jihad). Als territoris conquerits, es permetia als habitants conservar la seva llengua, costums i, en alguns casos, la religió, a canvi del pagament d'un tribut. Els musulmans tenien un poder social i econòmic superior al d'altres religions.

L'Islam no té sacerdots, però sí figures com l'imam (director d'oracions), l'ulema (intèrpret dels textos sagrats) i el cadi (jutge que aplica la justícia segons l'Alcorà).

Organització Política de l'Islam

Després de Mahoma, la màxima figura del món musulmà és el califa, representant del profeta, amb poder polític i religiós. Després dels quatre primers califes, el món musulmà es va dividir en dues branques principals:

• Sunnites: Representen el 90% dels creients. Segueixen l'exemple del profeta (Sunna) i es basen en l'Alcorà.
• Xiïtes: Representen el 10% restant. Reconeixen l'autoritat religiosa de Mahoma, però consideren que el primer califa successor va ser Alí, el seu cosí.

Codi de Conducta dels Musulmans

Els musulmans segueixen normes basades en l'Alcorà i la tradició islàmica (Xaria). Aquestes normes regulen el comportament individual i l'organització social, política i econòmica.

Cinc Pilars de l'Islam:

1. Resar cinc cops al dia en direcció a la Meca.
2. Peregrinar un cop a la vida a la Meca.
3. Dejunar durant el mes del Ramadà.
4. Fer almoina als necessitats.
5. Creure en un sol Déu (Al·là) i en el seu profeta Mahoma.

Prohibicions:

• No menjar carn de porc.
• No prendre alcohol.

Al-Àndalus: Conquesta i Evolució (711-1492)

1. La Conquesta (711)

L'any 711, un exèrcit musulmà dirigit per Tariq i Musa va entrar a la península Ibèrica a causa de les lluites internes entre el rei visigot Roderic i els nobles. La batalla de Guadalete va marcar la victòria musulmana i la mort de Roderic. Els musulmans van conquerir ràpidament la major part de la península, excepte la zona cantàbrica. Cap al 718, gairebé tota la península estava sota domini musulmà.

2. Emirat Dependent (711-756)

Els musulmans van anomenar aquesta zona Al-Àndalus i la van convertir en una província (emirat) dependent del Califat Omeia de Damasc. La capital es va establir inicialment a Còrdova, i els Omeies van nomenar un valí per governar el territori. Els musulmans van intentar continuar la invasió cap a l'imperi carolingi, però van ser derrotats a la batalla de Poitiers (732).

3. Emirat Independent (756-929)

A mitjans del segle VIII, els Omeies van ser destronats pels Abbàssides. Un membre de la família Omeia, el príncep Abderraman I, es va refugiar a Al-Àndalus i va proclamar l'emirat independent de Còrdova, trencant els vincles polítics amb el califat de Bagdad, però mantenint el vincle religiós. Durant aquesta etapa, hi va haver conflictes amb la població hispànica, però també una millora econòmica i cultural.

4. Califat de Còrdova (929-1031)

L'any 929, Abderraman III es va proclamar califa, trencant definitivament amb el califat de Bagdad i establint el califat de Còrdova. Aquesta època va ser de màxim esplendor i estabilitat per a Al-Àndalus:

1. Gran expansió econòmica gràcies al comerç mediterrani.
2. Abderraman III va aturar l'avanç dels cristians del nord.

5. Regnes de Taifes (1031-1086)

A partir de l'any 1008, el califat de Còrdova es va desintegrar en més de 25 petits regnes independents coneguts com a taifes. Aquesta desunió va ser aprofitada pels regnes cristians del nord per avançar en la seva reconquesta. Els regnes de taifes més importants van ser Badajoz, Toledo, Saragossa, Tortosa i Dènia.

6. Regne de Granada (1248-1492)

L'any 1248, només quedava un territori musulmà: el regne de Granada, governat per la dinastia Nassarita. Aquest regne tenia una àmplia façana marítima, ports importants i una agricultura de regadiu pròspera. La capital, Granada, es va convertir en un important centre cultural i comercial. Els reis cristians van permetre la supervivència del regne a canvi de forts tributs. Finalment, el 1492, els Reis Catòlics van conquerir Granada, expulsant l'últim rei nassarita, Boabdil.

Economia i Societat d'Al-Àndalus

Economia

El centre de l'activitat econòmica era la ciutat, on es concentrava la producció artesanal i l'intercanvi de productes. Les ciutats estaven connectades amb les principals rutes comercials internacionals.

La majoria de la població es dedicava a l'agricultura. Els musulmans van introduir noves tècniques agrícoles (regadiu) i nous productes com l'arròs i els cítrics.

També hi havia una important artesania (tèxtil, del paper, del cuir), controlada per l'estat. Els productes artesans es venien als mercats (socs).

El comerç era molt actiu, tant a nivell local com internacional. Al-Àndalus importava metalls i fusta d'Europa, esclaus, or i ivori d'Àfrica, i objectes de luxe i espècies d'Orient. Exportava objectes d'artesania i productes agrícoles.

Societat

La societat andalusina es dividia en dos grans grups:

1. Musulmans:
   • Àrabs: Minoria dirigent de la conquesta. Formaven l'elit del poder polític i social.
   • Berbers: Més nombrosos que els àrabs, procedien del nord d'Àfrica. Es dedicaven al pasturatge.
   • Muladís: Majoria de la població. Hispano-visigots convertits a l'Islam.
2. No musulmans:
   • Mossàrabs: Hispano-visigots que van mantenir la seva religió cristiana. Vivien a les ciutats i pagaven molts impostos.
   • Jueus: Van millorar la seva situació amb l'arribada dels musulmans. Es dedicaven a l'artesania, el comerç, la medicina o la ciència.