Expansió i govern de la Corona de Castella i Aragó a l'Edat Mitjana

Expansió castellana

Punt 1 La batalla de Navas de Tolosa a l'any 1212 va demostrar la superioritat cristiana davant dels musulmans. La conquesta de gran part d'Andalusia en el segle XIII. El rei Ferran III el Sant va prendre Còrdova, Jaén i Sevilla. Alfons X el Savi va incorporar definitivament el regne de Múrcia. A mitjan segle XII només quedava en poder dels musulmans el regne de Granada. Després de la conquesta va venir la repoblació. El mètode seguit va ser el repartiment i es va repartir entre noblesa, militars i eclesiàstics. Aquest és l'origen dels latifundis d'Andalusia i Extremadura. El control del Estret. Amb la derrota de les almohades i la seva expulsió d'Andalusia a la fi del segle XIII, un altre poble berber els va fundar un nou imperi al Marroc. A l'any 1340, Alfons XI va derrotar els albenimerins en la batalla del Salado, van recuperar el control de l'Estret i van iniciar l'expansió cap a l'Atlàntic. Van sorgir les primeres expedicions a les Illes Canàries. El govern del regne de Castella. Al 1230, Ferran III va unir definitivament els regnes de Castella i Lleó en una sola corona. La institució reial va incrementar la seva força i autoritat. Dos obstacles greus. La corona ocupava una extensió enorme. A més, estava formada per territoris heterogenis. L'acció política dels monarques va consistir en unitat, organització i institucions de govern. Al capdavant de la corona estava el rei, que es proclamava sobirà per la gràcia de Déu. La seva autoritat no es sotmetia a cap altre poder humà. El rei posseïa a més regalies o drets exclusius com l'encunyació de la moneda. Al final del segle XIII va quedar consolidada la institució de les Corts. En el segle següent es va constituir el Consell Reial. Alfons X el Savi va promulgar la seva obra jurídica fonamental, Las Partidas. La monarquia castellana era hereditària. L'home posseïa prioritat sobre la dona, era excepcional en l'Europa d'aquella època. Una guerra civil entre Pere I el Cruel i el seu germanastre Enric de Trastàmara. Va vèncer aquest últim i va pujar amb el nom d'Enric II.

Punt 2

La fi de la Reconquesta. El procés de reconquesta d'Aragó va tenir dues annexions. La conquesta de les Balears. Jaume I el Conqueridor va ocupar Mallorca a l'any 1229, van seguir les d'Eivissa i Formentera. Després, Jaume I va aconseguir del papa una butlla de croada, és a dir, una sèrie de privilegis per als qui acudiren a la guerra contra els musulmans. Jaume I va atacar el regne musulmà de València, la capital de la qual va caure el 1238. Quant al regne de Múrcia, els castellans van iniciar la conquesta.

Jaume I va recuperar i va lliurar al rei de Castella, però després Aragó va al·legar els seus drets sobre aquest territori. Castella va posseir la major part del regne, però la zona compresa entre el sud de la línia Biar-Busot i Oriola va passar a la corona d'Aragó. L'expansió mediterrània. La corona d'Aragó va demostrar en els últims segles de l'Edat Mitjana una clara vocació mediterrània. Es van organitzar expedicions comercials i guerres. Aragó va ocupar així les illes de Sicília, Sardenya en els segles XIII i XIV, i el regne de Nàpols al segle XV. El govern de la Corona d'Aragó. El seu sistema era la monarquia hereditària, investida de tots els poders. Estava constituïda per la suma de diversos territoris: Aragó, comtats catalans, València i Mallorca. La monarquia aragonesa va tenir un caràcter pactista, és a dir, era el producte d'un pacte entre rei i cadascun dels territoris que integraven la corona. Les institucions reflectien també aquesta diversitat. En el segle XIII es van crear les Corts, les Corts de Catalunya i València. Es reunien entorn de tres estaments: clergat, braç popular i noblesa. Les Corts d'Aragó estaven formades per quatre estaments: alta noblesa, baixa noblesa, clergat i estat popular. Cada territori posseïa institucions de govern, les de Catalunya i València eren Generalitats, mentre que Aragó tenia Diputació General.

Punt 3

Els regnes de Navarra i Granada de l'Edat Mitjana. El mapa de la península Ibèrica estava format per Castella, Aragó, Navarra, Portugal i Granada. El regne de Navarra. La seva política oscil·lava entre França, Castella i Aragó. Durant alguns períodes, els reis navarresos van pertànyer a dinasties franceses. Pel regne nassarita de Granada, després de l'avanç cristità en el segle XIII per la vall del Guadalquivir, l'únic territori musulmà a la península Ibèrica era el de Granada, governat per la dinastia nassarita fins al segle XV. A més, els seus reis es van haver de declarar vassalls dels reis castellans, als quals pagaven paries o tributs. El regne nassarita comprenia Almeria, Granada i Màlaga, estava protegit per les serraldes bètiques. La principal ciutat era la capital Granada, que va tenir 50.000 habitants. L'agricultura de regadiu era la base de l'economia. La segona meitat del segle XIV va ser l'època del major esplendor, gràcies a la pau de Castella. En canvi, en el segle XV van succeir guerres externes contra els castellans, també es van produir guerres civils. El regne de Granada va sobreviure fins al segle XV, que va ser conquerit pels Reis Catòlics.