Expansió dels Regnes Cristians a la Península Ibèrica

El Regne de Navarra al Segle X

Al segle X, el regne de Navarra dominava Aragó, intervenia a Castella i Lleó, incorporava Castella i els comtats de Sobrarb i Ribagorça, arribava a ocupar Lleó i va estendre la seva influència cap als comtats catalans. En morir Sanç el Major (1005-1035) va dividir l'herència entre els seus fills:

• Gracia: títol de rei i Navarra.
• Ramir: Aragó.
• Ferran: Castella.
• Gonçal: Sobrarb i Ribagorça.

Van entaular una guerra civil on van morir alguns dels germans, que va finalitzar de la següent manera:

• Ferran: rei de Castella, ocupa Lleó.
• Ramir: rei d'Aragó, incorpora el Sobrarb i Ribagorça i formalitza la unió amb Navarra.

El 1134 mor Alfons el Bataller sense descendència i deixa el regne a les ordres militars. Els navarresos s'independitzen d'Aragó i els nobles aragonesos s'oposen a la cessió del regne a les ordes militars. El germà d'Alfons, Ramir el Monjo, té una filla, Peronella, que es casa amb Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona). Fan una mateixa dinastia, però cada territori manté les seves lleis, institucions, llengua i costums.

Inicis de l'Expansió Territorial

La superioritat econòmica i militar del califat de Còrdova va limitar el progrés dels regnes cristians, però a mitjan segle XI el califat es va descompondre i el regne de Castella i Lleó va aprofitar per ocupar les terres del Duero. Els reis musulmans, per aturar l'avanç, es van comprometre a lliurar anualment una quantitat d'or i objectes preciosos als regnes cristians (paries) que van aprofitar per construir castells, comprar més guerrers i millorar l'armament. Al segle XII, els regnes occidentals arriben fins al riu Tajo i els regnes orientals a Saragossa, sistema Ibèric i Tortosa.

Els musulmans van rebre l'ajuda dels almoràvits i després dels almohades, van intentar unificar Al-Andalus, però després es va tornar a descompondre en taifes.

L'Expansió Cristiana del Segle XIII

Després de la victòria dels regnes cristians a Las Navas de Tolosa (1212), els regnes peninsulars van fer la reconquesta fins al Guadalquivir, i la corona catalanoaragonesa conquereix València, Múrcia i les Balears.

Durant aquests segles es va produir una repoblació i feudalització que va tenir un desenvolupament desigual en els diferents regnes.

L'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó fou culminada per Pere el Gran, que va conquerir Sicília, i Jaume II, que va conquerir Sardenya. Més tard es van ocupar Atenes, Neopàtria i Nàpols.

Les Societats Cristianes

Característiques:

• Obtenció de botí.
• Consolidació del poder dels reis i comtes.
• Consolidació del poder de l'església:
  • "Lluita contra l'Islam".
  • Participació dels monestirs en la repoblació i consegüent cristianització.
• La intervenció de les ordres militars que atorguen l'esperit de croada a la Reconquesta.

Conseqüències socials:

• Establiment de pagesos lliures que s'estabilitzen a zones frontereres i tenen privilegis.
• Caps militars que comencen la feudalització.
• Cobrament de pàries als musulmans (impostos).

Diferències entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó

En la Corona de Castella, el cap de la monarquia, el rei, gaudia d'amplis poders, tot i que al seu costat es trobava la cort, integrada pels grans oficials, entre els quals destacaven el majordom, que era l'intendent principal de Palau, una espècie de primer ministre, i el notari, l'encarregat de les qüestions de justícia.

Una de les institucions de màxima importància van ser les Corts, hereves de la Cúria Règia. La Cúria Règia era una institució que havia aparegut per primera vegada a Catalunya al segle XI i que havia estat adoptada pel regne de Castella-Lleó en temps de Ferran I. Era un consell palatí format per personatges que vivien a la cort: membres de la família reial, funcionaris, nobles i eclesiàstics. Però les Corts van incorporar la novetat d'introduir representants de les viles i les ciutats, és a dir, del tercer estat. Les primeres Corts conegudes van tenir lloc a la ciutat de Lleó l'any 1188, quan Alfons IX va permetre que representants del poble participessin en les decisions de la Cúria, convertint-la en unes Corts o Parlament. Poc després van sorgir les Corts del regne de Castella i, quan aquest regne es va unir al de Lleó, també es van unificar les Corts, convocades sempre pels reis i mai a la mateixa vila o ciutat. Les Corts eren convocades, entre altres qüestions, per jurar a un nou monarca, per elegir regent, per una abdicació, per decidir nous imposts, per rebel·lions internes...

En la Corona d'Aragó, tot i que al capdavant es trobava el rei, donada la diversitat de territoris, van sorgir les figures dels lloctinents del monarca, que eren representants del rei en els diversos nuclis territorials. Una altra diferència respecte al poder reial castellà és que a Aragó el poder del rei estava condicionat a poder arribar a acords previs amb els poderosos abans de prendre qualsevol decisió.

També a Aragó, al segle XIII, van néixer les Corts, primer a Catalunya, després a Aragó i més tard a València.

A diferència del que ocorria a la Corona de Castella, a la d'Aragó cada territori va mantenir les seves pròpies Corts, encara que, en certes ocasions, es reunien les Corts Generals de tota la Corona. El gran pes de la noblesa a Aragó va fer que les Corts estiguessin sempre clarament al servei dels interessos nobiliaris. Les Corts de Catalunya es van crear, igual que les d'Aragó, al segle XIII, abans que les valencianes. Les Corts de València són d'època de Jaume I, quan les necessitats econòmiques i militars van motivar reunions d'aquest rei amb els representants dels tres estaments socials per tal d'aconseguir prestacions econòmiques. A canvi, a les Corts de València de 1261 el rei Jaume I va haver de promulgar els Furs de València. Les Corts de la Corona d'Aragó van ser utilitzades pels estaments per retallar poders als reis, ja que aquests havien de jurar davant les diferents Corts respectar els furs i lleis pròpies de cada regne.

Així doncs, si bé teòricament a les Corts estaven representats tots els estaments socials, a la pràctica els camperols i les capes populars urbanes no hi estaven, perquè els procuradors de les viles i les ciutats pertanyien a les classes urbanes més acomodades.

Les Primeres Repoblacions

Definició: consisteix en l'ocupació per pagesos de terres que s'havien mantingut deshabitades després de la conquesta musulmana o que els reis cristians havien conquerit a Al-Andalus.

Territoris Occidentals

• La població procedia de la serralada Cantàbrica i mossàrabs.
• Aquesta repoblació s'anomenà pressura (comunitats de pagesos lliures propietaris de petites parcel·les anomenades alous).
• Constitució de poblets rurals o vici o viles amb fortaleses que servien de refugi i un concilium per tractar dels interessos col·lectius (aigua, ús del molí, terres comunals...).
• A les zones frontereres, aparició dels cavallers vilans que exercien funcions guerreres i dedicaven les seves terres a la ramaderia (necessita menys mà d'obra i menys protecció); eren lliures i no pagaven tributs.

Territoris Orientals

• La població prové dels Pirineus (de l'antiga Marca Hispànica).
• La repoblació es diu aprisió i era l'equivalent a la pressura.
• Hàbitat dispers i importància dels monestirs.

El Desenvolupament Econòmic

Característiques:

• La riquesa es fonamenta en botins de guerra, producció agrària (de subsistència) i ramaderia (poc a poc s'organitzen amb associacions de ramaders o mestas).
• Ciutats: activitat artesanal limitada al mercat local.
• L'excepció són les ciutats del camí de Sant Jaume que tenien productes de luxe i manufacturats procedents de mercaders i/o jueus.
• La moneda va tenir poca importància fins al segle X.

Cap al segle XII, Catalunya adopta un perfil més mercantil i industrial pel seu comerç exterior amb una burgesia comercial important.

El Procés de Feudalització

Regnes Occidentals

Característiques:

• La noblesa del nord imposa cada vegada més obligacions als pagesos per evitar la fugida a nous territoris.
• Els pagesos petits moltes vegades s'havien d'endeutar per poder sobreviure i les seves terres passaven a mans del senyor i es convertien en serfs.
• Formació de senyories jurisdiccionals on el senyor imposava impostos i impartia justícia; així, els pagesos quedaven adscrits a la terra i no podien fugir.
• A les terres del Tajo, la repoblació va ser diferent. Els nobles i les ordres militars van aconseguir grans territoris i van afavorir l'explotació ramadera.
• Atorgament de furs i privilegis a les ciutats que quedaven excloses de les senyories jurisdiccionals.
• Formació d'una baixa noblesa o hijosdalgo que prestaven serveis a la corona a canvi de terres.

Regnes Orientals

Característiques:

• Feudalització molt més ràpida que a Castella.
• El comte de Barcelona fou el príncep de la piràmide feudal i tots els nobles li van jurar fidelitat. A canvi, va reconèixer les senyories, els vincles feudovassallàtics i l'expropiació de la pagesia.
• Cartes de població: contenen privilegis als repobladors de noves terres.