L'expansió colonial europea: causes, etapes i conseqüències

L'expansió colonial

La colonització europea, que es remunta al segle XVI, va experimentar una extraordinària acceleració a partir de mitjan segle XIX. Molts llocs del món pràcticament eren desconeguts per als occidentals i alguns geògrafs, exploradors, científics i militars van emprendre expedicions per a explorar-los.

Simultàniament, els Estats europeus van iniciar una etapa d’expansió territorial en què es van combinar dos processos:

— El colonialisme, és a dir, la dominació política, econòmica o cultural que els Estats europeus van exercir sobre els nous territoris.

— L’imperialisme, és a dir, la política aplicada per aquestes potències, que els va permetre estendre el seu domini sobre la major part del món.

Les causes del colonialisme

Les principals causes de l’expansió colonial van ser:

• ECONÒMIQUES. Al final del segle XIX, Europa vivia una crisi de superproducció i la indústria necessitava nous mercats que absorbissin els seus productes, així com fonts de matèries primeres per proveir les indústries.
• POLÍTIQUES. Els Estats van mostrar diferents interessos en la colonització: predominaven les exigències estratègiques de potències com ara el Regne Unit (que anhelava el domini de les rutes comercials) o Rússia (que buscava una sortida a un mar no glaçat); però també hi va haver altres motivacions, com ara el desig d’aconseguir reconeixement i prestigi internacional (la França de Napoleó III) o la consolidació del sentiment nacional (les reunificades Alemanya i Itàlia).
• DEMOGRÀFIQUES i socials. L’augment de la població va plantejar seriosos problemes als governs europeus, com ara la falta de treball, que va generar nombroses protestes. L’emigració va ser la resposta a la pressió demogràfica.
• IDEOLÒGIQUES. Els europeus estaven convençuts de la superioritat de l’«home blanc» i del seu destí civilitzador dels pobles «salvatges» mitjançant la transmissió de sabers, valors i religions.

Justificació del colonialisme

Parlant dels filipins, el senador Beveridge (EUA) va dir el 1900: «No són capaços d’exercir el govern propi. Com podrien ser-ho? No formen una raça capaç de governar-se a si mateixa [...]. Aquest problema [...] és racial. Déu no ha estat preparant durant 1 000 anys els pobles teutònics i de parla anglesa per a una vana actitud d’autocontemplació i autodeterminació. No! Ens ha convertit en organitzadors magistrals del món per a imposar el sistema allà on regna el caos [...]. Si no fos per aquesta força, el món cauria en la barbàrie i la foscor. I de tota la nostra raça, Ell va assenyalar el poble nord-americà com la nació triada per a dirigir la regeneració del món

Les etapes de l’expansió

El desenvolupament industrial va potenciar l’interès cap a territoris desconeguts, ja que oferien molts recursos naturals, humans i mercantils. L’Àfrica, l’Àsia i Oceania aviat van ser continents ocupats per les grans potències europees per a dominar-los políticament i explotar-los econòmicament.

L’evolució de la colonització va tenir dues etapes:

• L’INICI DE L’EXPANSIÓ: 1850-1880. A mitjan segle XIX, tan sols el Regne Unit disposava de possessions colonials de rellevància per tot el món. En aquesta època, les grans potències europees van estendre les àrees d’influència a l’Àfrica i a algunes zones de l’Àsia, a partir dels enclavaments comercials costaners.
• EL REPARTIMENT DEL MÓN: 1880-1914. En aquesta etapa es va accelerar i es va sistematitzar l’expansionisme de les potències europees, en una mena de cursa entre totes. El dret de sobirania sobre els territoris (és a dir, el domini polític efectiu) es basava en el reconeixement internacional per part de les altres potències europees

La rivalitat entre potències

El repartiment del continent africà va ser el principal focus de tensions entre les potències europees, ja que es van enfrontar els interessos expansius del Regne Unit, Alemanya, França i Portugal. La rivalitat dels imperis colonials va propiciar la celebració de la conferència de Berlín el 1885, en la qual es va acordar el repartiment de l’Àfrica entre les principals potències europees. El 1898 va tenir lloc l’anomenat incident de Fachoda (Sudan), que va evidenciar la col·lisió dels eixos d’expansió britànic (entre Sud-àfrica i Egipte) i francès (entre el Senegal i Somàlia).

Les fases de la dominació

En la formació d’una colònia es distingien tres fases:

• LA CONQUESTA MILITAR. Com ja has estudiat en la unitat anterior, la segona revolució industrial va possibilitar el desenvolupament de la indústria siderúrgica i el progrés en la navegació i la tecnologia militar. Les innovacions van facilitar el descobriment, la conquesta i l’ocupació dels territoris inexplorats.
• L’ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA. L’ordenament de la colònia va plantejar diversos problemes administratius. En conseqüència, la metròpoli va confiar en la col·laboració dels caps tribals per a controlar i explotar els territoris.
• L’EXPLOTACIÓ ECONÒMICA. Els nous territoris van proporcionar importants recursos als Estats europeus gràcies a l’extracció de metalls preciosos de les mines, la concessió de grans hisendes a empreses privades i les explotacions agràries

L’Explotació Colonial

La dominació colonial es va dur a terme considerant únicament els interessos de les potències i sense tenir en compte els interessos i les necessitats de la població autòctona. La situació geogràfica d’un territori o els recursos econòmics que posseïa eren els factors que en determinaven la gestió i l’administració. Segons la manera d’explotar els territoris, els governs van establir diferents formes de domini. La més important va ser la colònia.

La colònia

Eren territoris dominats administrativament, militarment i econòmicament per una nació estrangera. El govern autòcton depenia del governador de la metròpoli. Va ser la modalitat de domini més utilitzada i va tenir variants:

• COLÒNIES D’EXPLOTACIÓ. En aquests territoris s’hi van instal·lar grans empreses, funcionaris o militars per a explotar-ne els recursos naturals. Per exemple, les colònies britàniques de Nigèria, Rhodèsia o l’Índia.
• COLÒNIES DE POBLAMENT. S’hi van instal·lar grans contingents d’immigrants per a explotar la terra i desallotjar els indígenes. Per exemple, els territoris britànics a Austràlia i el Canadà, que es van convertir en dominis.
• COLÒNIES DE POSICIÓ. Controlaven territoris que la metròpoli considerava estratègics. Per exemple, les colònies britàniques de Gibraltar, Malta o Ciutat del Cap, i la francesa de Djibouti.

Altres formes de dominació

També hi va haver altres formes de domini colonial:

• CONCESSIONS. Eren zones que el govern autòcton llogava a potències europees com a seus per tal d’afavorir els seus interessos comercials. Van ser els casos de Hong Kong, cedit al Regne Unit, i de Macau, cedit a Portugal, tots dos a la Xina.
• PROTECTORATS. Territoris en què la riquesa i la política exterior estaven controlades per un Estat colonial. El govern, compost per autoritats locals, gestionava qüestions de política interior. Van ser els casos d’Egipte, controlat pel Regne Unit, i del Marroc, per Espanya i França.
• TERRITORIS METROPOLITANS. Territoris considerats prolongacions del país colonitzador, els habitants del qual estaven representats en les institucions de la metròpoli. Per exemple, la Guaiana Francesa o Algèria (França).
• DOMINIS. Territoris els habitants dels quals van obtenir cert grau d’autogovern malgrat la dependència de la metròpoli, que controlava àmbits com la política exterior. Per exemple, els dominis britànics d’Austràlia i el Canadà.

Les conseqüències del colonialisme

Les conseqüències més importants del colonialisme van ser:

• ECONÒMIQUES. Les colònies van mantenir una relació de dependència econòmica amb la metròpoli, ja que es van convertir en proveïdores de matèries primeres i compradores dels productes manufacturats.
• OBSTACULITZADA LA INDUSTRIALITZACIÓ, les colònies es van veure obligades a vendre a baix preu els productes que després compraven transformats.
• POLÍTIQUES. La metròpoli va tenir el domini polític i administratiu de la colònia. Des d’Europa, els mandataris van crear fronteres artificials que van separar o van barrejar pobles i cultures. Per exemple, les divisions van desestabilitzar nombroses regions de l’Àfrica on des de llavors i fins a l’actualitat se succeeixen enfrontaments armats.
• DEMOGRÀFIQUES I SOCIALS. La colonització va ocasionar la desaparició de l’organització social indígena i la imposició d’una nova classe dirigent formada per diplomàtics, comerciants i funcionaris europeus.
• CULTURALS. El domini militar, econòmic i cultural va originar la pèrdua de la identitat dels pobles colonitzats, ja que es va imposar la cultura occidental en els costums, les creences, els valors culturals i la llengua.

Los continentes más afectados por el imperialismo de las potencias europeas fueron África, Asia y Oceanía. Reino Unido y Francia formaron los imperios coloniales más extensos; Y, aunque mucho menor, el imperio alemán desempeñó un papel importante en las relaciones internacionales.
Estados Unidos y Japón, que iniciaron su desarrollo industrial, también entraron en la dinámica colonialista.

El Regne Unit va constituir l’imperi més gran de l’època contemporània, ja que els seus dominis colonials estaven repartits per tots els continents.

L’imperi britànic va controlar diverses zones d’Amèrica, com ara el Canadà i el Carib, una gran part d’Oceania i enclavaments com ara Gibraltar, Singapur i Hong Kong.

A l’Àsia hi havia la colònia d’explotació més important de l’imperi britànic, l’Índia, coneguda com la «joia de la Corona », de la qual obtenia productes bàsics, com ara cotó, blat, oli i te.

A l’Àfrica va intentar connectar les seves possessions del nord i del sud, des del Caire (a Egipte) fins a Ciutat del Cap (a Sudàfrica), i va aconseguir controlar el pas pel canal de Suez, que tenia una importància vital per al comerç.

França, segon imperi en importància i dimensions, va estendre els seus dominis per amplis territoris del nord-oest de l’Àfrica, riques àrees de l’Àsia (Indoxina) i zones estratègiques al Pacífic.

Alemanya es va incorporar a la cursa colonial en la dècada de 1880, amb una política agressiva, ja que la major part dels territoris ja estaven ocupats per altres potències. Després de la conferència de Berlín, va obtenir les terres de l’Àfrica sud-occidental i el golf de Guinea. Fora d’aquest continent només va aconseguir alguns arxipèlags del Pacífic.

Bèlgica va aconseguir controlar el Congo Belga, ric en recursos naturals.

Itàlia es va estendre només pel continent africà.

Rússia va conquerir molts territoris a l’Àsia, però no es van organitzar com un imperi colonial.

Al final del segle XIX, el continent americà va quedar sota la influència política i econòmica dels Estats Units, que també van controlar les illes de Cuba i Puerto Rico, encara que el seu imperialisme no es basava en l’annexió de territoris. Després de la guerra contra la Xina, el Japó va obtenir l’illa de Formosa, un enclavament important. Després de derrotar l’Imperi Rus en la guerra russojaponesa (1905), va aconseguir algunes illes del Pacífic i Corea