Existencialisme i Humanisme: Sartre i la Llibertat

Precedents de l'Existencialisme

• Kierkegaard (1813-1855): Filòsof danès que s'oposa a la filosofia abstracta i idealista de Hegel.
• Unamuno (1864-1936): L'objecte de la filosofia és l'home real de carn i ossos. L'existència humana és tràgica, però l'existència de Déu és incerta i necessària.

Husserl (1859-1938) i la Fenomenologia

• Introdueix un nou mètode filosòfic: la fenomenologia.
• L'objectiu de la investigació filosòfica són els continguts de la nostra consciència, no els objectes del món.
• La consciència: Conjunt d'actes coneguts com a vivències. La consciència no percep objectes reals sinó que aprehèn objectes anomenats fenòmens.
• L'activitat de la consciència no pot ser qüestionada, però sí la certesa amb què està coneixent.
• El subjecte imposa o constitueix la seva pròpia realitat (i construeix el mateix món).
• L'existencialisme adoptarà aquest mètode per a l'anàlisi de l'existència humana.

Heidegger (1889-1976) i el Dasein

• L'home és l'ésser-en-el-món (Dasein): es troba llençat al món.
• Tesis de Heidegger:
  • No és possible tenir un coneixement objectiu sobre l'ésser humà, perquè les persones estan immerses en el món (Dasein).
  • Els mons no són ni universals ni atemporals, són diferents segons la cultura.
  • La persona és un ésser temporal. El temps és constitutiu de l'ésser.
  • Les coses es fan visibles mitjançant significats, enteniment i interpretació.

Tesi Central de l'Existencialisme

• Es qüestiona la distinció tradicional entre essència i existència.
• La persona no és la realització d'una essència que el precedeixi i el determini.
• L'existència de cada persona concreta és la seva única essència, és absurda (angoixa) i lliure.
• Tot ésser humà és irrepetible i únic, i ha de triar què vol ser.

Humanisme i Humanitats

• L'humanisme significa valorar l'ésser humà i la condició humana.
• Va ser un moviment que va començar a Itàlia al segle XIV.
• Suposa el pas del teocentrisme (Déu com a centre de l'univers) a l'antropocentrisme (l'home com a centre de tot).

L'Existencialisme de Sartre

Introducció

• Sartre afirma: "L'existencialisme és un humanisme".
• Vol trobar una "tercera via humanista" enfront del comunisme i el cristianisme.
• Crítica a l'existencialisme: subratlla el costat dolent de la vida.
• Perill de banalització del corrent existencialista.
• Reptes:
  • Com elaborar una moral a partir d'una ontologia que nega la transcendència?
  • Com fer possible una antropologia d'un home sense essència?
  • Si l'existencialisme és un humanisme (ateu), com distingir-lo dels ja existents?

L'Existència i la Llibertat

• "L'existència és llibertat" en la mesura que comparteixen dues característiques:
  • Transcendentalitat: Només la mort transforma la meva existència en essència. L'home es transcendeix a si mateix en la seva pròpia llibertat.
  • Facticitat: L'home es constitueix com a projecte.

L'"Humanisme" de Sartre

• "L'existencialista no prendrà mai a l'home com a fi, perquè sempre està realitzant-se".
• L'humanisme existencialista no parla de la naturalesa humana, ja que no correspon a l'home fer un judici sobre l'home.
• "L'home està constantment fora de si mateix; és projectant-se i perdent-se fora de si mateix com fa existir a l'home". L'home és projecte.

La Moral Existencialista com a Moral Concreta

• L'home és contingent, sempre viu en una "situació determinada".
• Responsabilitat i compromís: Tothom es troba en una "situació" concreta i ens toca ser responsables (respondre) d'ella. La neutralitat no és possible.
• No existeix cap moral general. L'intel·lectual no pot donar consells. Els individus estan abandonats en la pura contingència.
• Si l'home està sempre en construcció i els valors absoluts no existeixen, sobre què s'hauria de prendre partit?
• L'ètica sartriana es basa en dos principis: "compromís" i "abandonament". Ambdós s'impliquen i es necessiten mútuament.
• Com que "Déu no existeix" i no hi ha res absolut, l'home es troba abandonat perquè no troba res amb què aferrar-se.
• "Estem sols, sense excuses, estem condemnats a ser lliures". La llibertat sembla incloure el concepte "d'elecció", i apareix en Sartre com una "condemna".
• L'home no és lliure en la seva elecció, però tampoc és lliure de renunciar a la seva llibertat. Assumeix així, la contingència radical de l'experiència humana i de la responsabilitat alhora.

Conclusió

• Si no hi ha res a priori que limiti la nostra voluntat, sinó tan sols el que dibuixa el camp de la meva acció, i no hi ha valors universals, tampoc no hi ha la possibilitat d'utilitzar l'ètica com a consol en els moments dolents.
• Fer el possible, implicar-nos en l'acció, és l'única ètica de la contingència.