L'exili republicà durant la postguerra espanyola

-L'exili:

El gruix d’exiliats a França i nord d’Àfrica va ser molt important quan acaba la GC. La majoria, que va anar a França va acabar en camps de refugiats, en unes condicions pèssimes per la manca de precisió́: passaven gana, fred i les malalties es propagaven ràpidament. Una gran part van tornar a Espanya per la falsa promesa de Franco de no sancionar d’alguna manera als que no haguessin comes delictes de sang. A França va establir-se una important colònia, repartits per ciutats com París, Tolosa, Montauban, Albí, Perpinyà o Bordeus. La seva situació́, però, aviat va esdevenir força difícil ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació́ nazi del Paí́s i la instauració́ del règim col·laboracionista de Vichy van passar a ser considerats uns elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així, molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme, fins a ser deportats a camps de concentració́ on van trobar la mort.La situació́ polí́tica de França va comportar que molts dels exiliats republicans fugissin a la GB i Amèrica, però d’altres van optar per continuar els seu compromís polí́tic i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contra l’ocupant nazi. Finalment, també́ va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que van optar per refugiar-se a la Unió́ Soviètica.Les institucions polí́tiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuar funcionant, amb moltes dificultats, des de l’exili.
Per exemple, i pel que fa al govern repúblicà, a Mèxic, el 1945, van celebrar-se la primera reunió́ de les Corts republicanes a l’exili. En aquesta reunió́ va escollir-se un president (Diego Martí́nez Barrio) i un govern a l’exili (encapçalat per José Giral). Aquesta institució́ polí́tica continuaria activa fins el 1977.En el cas del govern de la Generalitat de Catalunya, el 1939, la classe polí́tica catalana de l’exili es trobava força fragmentada i les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a la guerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortes tibantors i rancúnies.La mort del president Companys va comportar que Josep Irla assumí́s el càrrec de president de la Generalitat a l’exili.Davant la inoperància de la Generalitat va formar-se el Consell Nacional de Catalunya.El Consell de Londres pretenia establir relacions amb totes les comunitats d’exiliats catalans arreu del món. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell i va nomenar un delegat de la Generalitat per estar informat de les seves accions. Això va provocar una confusa i llarga crisi a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir entre els partidaris del Consell de Londres i els partidaris del president Irla. Cal tenir present la formació́ del Front Nacional de Catalunya (FNC), format per joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939, Joan Cornudella, volia convertir el FNC en una instància unitària de totes les organitzacions antifranquistes catalanes sense que aquestes haguessin de dissoldre’s com a grup. El FNC va arribar a crear una important xarxa de comunicacions i evasions entre Catalunya i França i va atreure molts joves nacionalistes que mantenien posicions crítiques respecte a l’actuació́ del govern de la Generalitat durant la guerra.El 1945, va formar-se l’Aliança de Forces Democràtiques de Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes. A més, aviat sorgirien discrepàncies entre les forces republicanes. Alguns sectors del PSOE i els sectors més reformistes de l’anarcosindicalisme van apropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar una àmplia plataforma d’actuació́ contra el franquisme que hauria de desembocar en un procés constituent. En canvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors de la CNT insistien en la restauració́ del règim repúblicà. Massa fragmentació́ com per practicar una polí́tica unitària. D’aquesta manera, els polí́tics de l’exili aviat van perdre la seva relació́ amb l’interior.

Paral·lelament, el 1945, finalitzada la Segona Guerra Mundial, Irla va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, etc.), però aquest gabinet tan sols va sobreviure dos anys i clouria la seva breu trajectòria el 1948 amb la dimissió́ d’Irla. La Generalitat va esdevenir una institució́ polí́tica fantasma fins el 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qual formaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser un fet residual que no tindria cap ressonància polí́tica real a l’interior del Paí́s.Si analitzem l’evolució́ de l’oposició́ i l’exili en general, podrem distingir clarament entre 3 etapes:-Del 1939-44: intent de reconstrucció́ de partits i sindicats sota la forta repressió́ del règim. A l’exili es creen 2 organitzacions com el Front Nacional de Catalunya (1940 a París) format per membres de ERC i Estat Català i el Moviment Socialista de Catalunya (1945 a diversos indrets) format per membres del POUM i Psuc. També́ sorgeixen el maquis.- Del 1945-47: va ser un moment d’eufòria per la victòria aliada a la 2 G.M.Tothom es pensava que els aliats farien caure el règim i es van intentar unir per plantejar una intervenció́ a Espanya. Al 1945 es crea a Catalunya l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques sense els comunistes. Però aviat sorgiren desacords, ja que alguns van considerar que primer s’havia d’enderrocar el règim i després ja es decidiria el Camí́ a seguir i per això es van acostar a monàrquics dissidents del règim. D’altres, apostaven pel restabliment de la monarquia.-Del 47-51: fase de desmoralització́ per la supervivència del règim vist el context internacional de la Guerra Freda. Estava clar que cap Paí́s faria caure el dictador i la pressió́ policial es va incrementar per desmantellar totes les organitzacions creades.