L'exili republicà i la Generalitat a l'exili (1939-1954)

L'exili republicà: de França al món

El gruix d’exiliats a França i el nord d’Àfrica va ser molt important quan va acabar la Guerra Civil. La majoria dels qui van anar a França van acabar en camps de refugiats, en unes condicions pèssimes per la manca de previsió: passaven gana, fred i les malalties es propagaven ràpidament. Una gran part van tornar a Espanya per la falsa promesa de Franco de no sancionar aquells que no haguessin comès delictes de sang.

La vida a l'exili francès i la Segona Guerra Mundial

A França va establir-se una important colònia, repartida per ciutats com:

• París
• Tolosa
• Montauban
• Albi
• Perpinyà
• Bordeus

La seva situació, però, aviat va esdevenir força difícil ja que, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi del país i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy, van passar a ser considerats elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així, molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme fins a ser deportats a camps de concentració on van trobar la mort.

Resistència i nous destins

La situació política de França va comportar que molts dels exiliats republicans fugissin a la Gran Bretanya i Amèrica, però d’altres van optar per continuar el seu compromís polític i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contra l’ocupant nazi. Finalment, també hi va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que van optar per refugiar-se a la Unió Soviètica.

Les institucions polítiques a l'exili

Les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuar funcionant, amb moltes dificultats, des de l’exili. Per exemple, pel que fa al govern republicà, a Mèxic, el 1945, va celebrar-se la primera reunió de les Corts republicanes a l’exili. En aquesta reunió va escollir-se un president (Diego Martínez Barrio) i un govern a l’exili (encapçalat per José Giral). Aquesta institució política continuaria activa fins al 1977.

La Generalitat de Catalunya a l'exili

En el cas del govern de la Generalitat de Catalunya, el 1939, la classe política catalana de l’exili es trobava força fragmentada. Les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a la guerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortes tibantors i rancúnies. La mort del president Companys va comportar que Josep Irla assumís el càrrec de president de la Generalitat a l’exili.

Davant la inoperància de la Generalitat, va formar-se el Consell Nacional de Catalunya. El Consell de Londres pretenia establir relacions amb totes les comunitats d’exiliats catalans arreu del món. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell i va nomenar un delegat de la Generalitat per estar informat de les seves accions. Això va provocar una confusa i llarga crisi a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir entre els partidaris del Consell de Londres i els partidaris del president Irla.

El Front Nacional de Catalunya (FNC)

Cal tenir present la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC), format per joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939 per Joan Cornudella, volia convertir el FNC en una instància unitària de totes les organitzacions antifranquistes catalanes sense que aquestes haguessin de dissoldre’s com a grup. El FNC va arribar a crear una important xarxa de comunicacions i evasions entre Catalunya i França, i va atreure molts joves nacionalistes que mantenien posicions crítiques respecte a l’actuació del govern de la Generalitat durant la guerra.

L'oposició i la fragmentació política

El 1945 va formar-se l’Aliança de Forces Democràtiques de Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes. A més, aviat sorgirien discrepàncies entre les forces republicanes. Alguns sectors del PSOE i els sectors més reformistes de l’anarcosindicalisme van apropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar una àmplia plataforma d’actuació contra el franquisme que hauria de desembocar en un procés constituent. En canvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors de la CNT insistien en la restauració del règim republicà. Hi havia massa fragmentació per practicar una política unitària. D’aquesta manera, els polítics de l’exili aviat van perdre la seva relació amb l’interior.

La presidència de Josep Tarradellas

Paral·lelament, el 1945, finalitzada la Segona Guerra Mundial, Irla va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, etc.), però aquest gabinet tan sols va sobreviure dos anys i clouria la seva breu trajectòria el 1948 amb la dimissió d’Irla. La Generalitat va esdevenir una institució política fantasma fins al 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qual formaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser un fet residual que no tindria cap ressonància política real a l’interior del país.

Etapes de l'evolució de l'oposició (1939-1951)

Si analitzem l’evolució de l’oposició i l’exili en general, podrem distingir clarament tres etapes:

• Del 1939-44: Intent de reconstrucció de partits i sindicats sota la forta repressió del règim. A l’exili es creen organitzacions com el Front Nacional de Catalunya (1940 a París) i el Moviment Socialista de Catalunya (1945), format per membres del POUM i el PSUC. També sorgeix el maquis.
• Del 1945-47: Moment d’eufòria per la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Es pensava que els aliats farien caure el règim i es van intentar unir per plantejar una intervenció a Espanya. El 1945 es crea l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques. Sorgiren desacords: alguns volien enderrocar el règim primer i pactar amb monàrquics dissidents, mentre d'altres apostaven pel restabliment directe de la República.
• Del 1947-51: Fase de desmoralització per la supervivència del règim en el context de la Guerra Freda. Estava clar que cap país faria caure el dictador i la pressió policial es va incrementar per desmantellar les organitzacions interiors.