Evolución de los géneros televisivos: magazines, docushow, reality y true crime

Los nuevos géneros de la neotelevisión

1. Magazine y 'Presentadores estrella' (definición)

Magazine: El mayor 'contenedor' televisivo. Un mosaico de larga duración (información + música + opinión). La norma histórica en España distingue:

• Mujeres de día: ritmo sosegado; público objetivo femenino. Ejemplos: María Teresa Campos, Ana Rosa Quintana.
• Hombres de noche: ritmo frenético; sensacionalista; público objetivo masculino. Ejemplos: Buenafuente, Sardá, Pepe Navarro.
• Excepción: Eva Hache (Noche Hache).

2. Info-show

Es una estructura que combina reportaje de investigación y elementos de ficción/espectáculo propios del prime time.

Caso de estudio (Al descubierto, A3):

• Éxito: Reportaje 'Escándalo en Miss España' (5,5 millones de espectadores).
• Caducidad: Cancelado poco después al bajar la audiencia a 12,1% (por ejemplo, tras un reportaje sobre ancianos).

Conclusión: Formato de alto impacto pero con un interés volátil.

3. Metamorfosis del talk-show

El talk-show deja de ser una 'ventana al mundo' para convertirse en un 'espejo' donde el espectador se refleja. Evolución: el talk-show 'puro' tiende a desaparecer y a hibridarse.

• Se integra como sección dentro de grandes magazines (por ejemplo, en el programa de Ana Rosa).
• Fenómeno de interconexión: personajes que saltan de un programa a otro creando narrativas cruzadas (ej.: caso de la madre en Sabor a ti vs. el yerno en Para toda la vida).

4. Docushow

Docushow: Recreación de hechos reales con tratamiento dramático.

Tipología (según grado de ficción):

• Puro: capta el drama en vivo (mientras ocurre).
• Parcialmente ficcionado: protagonistas reales recrean los hechos.
• Totalmente ficcionado: uso de actores para sustituir a los protagonistas.

5. Teoría del flujo televisivo (Raymond Williams)

La televisión no es una suma de programas aislados, sino una corriente continua. Se produce la eliminación de intervalos tradicionales: los cortes publicitarios se sustituyen o se integran para retener la audiencia.

Regulación (Consejo de Sabios de TVE): propuesta de limitar la publicidad al 10% (9 min/h) para mejorar la calidad.

Psicología (reality shows): explotan la pulsión escópica (placer de mirar la vida ajena). En la neotelevisión se crea un 'buffet libre': ya no eliges un plato concreto (un programa aislado), sino que caminas por una barra infinita (flujo) donde los sabores se mezclan (hibridación). El objetivo es que nunca sientas que has terminado de consumir.

The Sopranos, The Wire y Mad Men — Mikel Onandia Garate

1. La televisión como nuevo cine y nueva literatura

El autor sostiene que estas series han alcanzado un nivel de calidad artística equiparable a las grandes producciones cinematográficas e incluso a la novela decimonónica. Gracias a su larga duración (a veces más de 100 horas), permiten desarrollar personajes con una profundidad psicológica que el cine difícilmente alcanza.

2. Las tres obras paradigmáticas

The Sopranos

Analiza el tema del mal y la crisis de valores en la sociedad posmoderna a través de Tony Soprano, un mafioso que equilibra su vida criminal con ataques de pánico y sesiones de psicoanálisis.

The Wire

Serie hiperrealista y coral que realiza una deconstrucción de la ciudad de Baltimore. Trata sobre el fracaso de las instituciones (policía, educación, política) frente al triunfo del capitalismo.

Mad Men

Se centra en las relaciones humanas y el machismo de los años 60 en una agencia de publicidad de Nueva York. Utiliza una 'fidelidad embellecida' o estética vintage para reflexionar sobre la identidad y los cambios sociales.

3. El fenómeno del antihéroe: fascinación y repulsión

Un punto central es cómo personajes como Tony Soprano, Omar Little y Don Draper generan en el espectador una mezcla de rechazo moral y atracción. Aunque cometen actos reprobables, su complejidad y soledad los convierten en aliados naturales del público, que se identifica con sus dilemas existenciales dentro de la ficción.

4. Diferencias en el realismo

• The Sopranos: realismo sucio, enfocado en la moral.
• The Wire: realismo sociológico, con una objetividad documental.
• Mad Men: realismo idealizado, donde la imagen y el pastiche estético son fundamentales.

En conjunto, estas series son relatos sofisticados que, más allá de sus tramas criminales o publicitarias, abordan temas universales como el poder, el amor y la muerte. Demuestran que la ficción televisiva actual ha creado un lenguaje propio que debe ser considerado arte. En definitiva, proponen una nueva forma de entender la ficción, basada en la lentitud narrativa y la ambigüedad moral, que invita al espectador a una reflexión crítica sobre su propia realidad.

Dating shows

1. Definició i auge

Hibridació entre el concurs i el programa de telerealitat, on l'objectiu principal és la cerca d'una relació sentimental. A diferència dels concursos clàssics, aquí predomina la recompensa emocional per sobre del premi econòmic. L'èxit radica en el baix cost de producció, una audiència fidel i la capacitat de generar vincles d'identificació amb l'espectador.

2. Ús de la narrativa cinematogràfica

La tesi central és que aquests programes no són totalment 'nous', sinó una reformulació dels mecanismes narratius clàssics del cinema adaptats a les tendències actuals. L'estudi analitza diversos components:

• Estructura: tot i que el llenguatge televisiu és més fragmentat pels talls publicitaris, els dating shows mantenen sovint l'estructura de tres actes (plantejament, nus i desenllaç) i punts de gir (plot points).
• Conflicte i guió: el motor del programa és el conflicte, que es genera mitjançant obstacles, sorpreses i girs que augmenten l'interès emocional. Sovint s'utilitza el cliffhanger per retenir l'audiència abans de la publicitat.
• Temps i espai: s'empren recursos com flashback i flashforward per trencar la linealitat (per exemple, mostrant reaccions gravades a posteriori durant una cita). Els espais (com la barra de First Dates) es carreguen de significat psicològic per a guiar l'espectador.

3. Elements clau de la producció

• Càsting: la selecció dels participants és vital; es busquen perfils ben marcats que generin conflictes i situacions d'interès. Molts concursants cerquen no només l'amor, sinó també un 'premi simbòlic': esdevenir personatge famós.
• Narrador: existeix una dualitat entre el concursant (que explica la seva història de manera subjectiva) i el presentador (per exemple, Carlos Sobera), que actua com a observador privilegiat i guia del públic.
• Postproducció i música: el muntatge és fonamental per crear històries corals i augmentar la intensitat emocional. La música i els efectes de so s'utilitzen a nivell simbòlic per emfatitzar accions o crear elements recurrents (running gags).

4. Conclusió: realitat ficcionada

Aquests formats ofereixen una realitat fabricada o ficcionada. En utilitzar situacions guionitzades i tècniques d'edició cinematogràfica, la televisió transforma la vida quotidiana de persones comunes en un espectacle que apel·la al voyeurisme del públic. En definitiva, funcionen com una 'telenovel·la construïda sobre la marxa', on es perverteixen situacions reals per assegurar el conflicte dramàtic necessari per entretenir.

True Crime

1. Context de l'auge actual

Tot i que l'interès pel crim real és antic, vivim un canvi substancial gràcies a una poderosa indústria liderada per plataformes com Netflix i HBO. Això ha permès que el gènere es consumeixi massivament a casa i en diversos dispositius (mòbils, ordinadors).

En l'àmbit literari, s'assenyala l'origen del subgènere de la 'novel·la de no ficció' en Truman Capote amb la seva obra A sang freda (1965), seguida per autors com Norman Mailer. La producció actual del segle XXI, però, és molt superior quantitativament.

2. Les quatre raons del creixement del true crime

• Potència narrativa: els assassinats i els crims violents ofereixen una estructura de suspens i misteri: es trenca l'ordre social (el crim), s'investiga i finalment es restaura la justícia mitjançant el càstig (o queda la frustració si no es resol).
• Ampliació del focus: ja no només tracta d'assassins aïllats; ara inclou crims comesos per institucions, poder econòmic, sectes o abusos en l'entorn laboral, temes que abans els mitjans cobrien de manera fragmentada.
• Crítica social i democràtica: el true crime actua com una eina per revisitar les llibertats i els drets en una democràcia, permetent una anàlisi exhaustiva de les causes i conseqüències d'un delicte.
• Factor humà i psicològic: apropa al lector o espectador al patiment de les víctimes i a la ment de l'assassí, i permet comprendre les febleses del sistema judicial i policial que van permetre que el crim ocorregués.

3. La funció psicològica: l'"escenari segur"

Un dels punts més profunds és que el true crime tracta sobre la naturalesa humana. L'autor el compara amb la gran literatura (Shakespeare) o el cinema (Hitchcock) perquè parla de les nostres virtuts (empatia, justícia) i de les nostres ombres (odi, ambició, traïció). Per a l'espectador, funciona com un escenari segur on:

1. Assagem mentalment com actuaríem davant el mal.
2. Obtindrem una satisfacció vicària: experimentem la por i el calfred sense risc real.
3. Sentim l'alleujament de la retribució o venjança quan el culpable és atrapat.