Evolució, variació i situació actual del català
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 9,9 KB
El català sota el franquisme
Després de 1939, el català és prohibit en l’àmbit públic, perseguit i resta sense reconeixement oficial fins a l’arribada de la democràcia.
La repressió
Eliminació de les autonomies, aplicació d’una censura total i imposició del castellà.
El català queda reduït estrictament a l’àmbit familiar.
L’escola i els mitjans de comunicació són completament castellanitzats.
Etapes de la repressió:
1939–1946 (Màxima repressió):
Execucions, prohibicions, censura absoluta i desaparició de la vida cultural pública.
Es manté una resistència clandestina. Es publica l’obra de Verdaguer amb ortografia prefabriana per evitar la normativa oficial.1946–1956 (Reobertura lenta):
L’escena internacional obliga el règim a suavitzar la repressió.
Torna el teatre en català i neixen noves editorials i premis literaris.
Els escriptors exiliats mantenen viva la literatura (Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Carles Riba…).
Continua l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) i es realitzen activitats universitàries clandestines.
Els anys seixanta
El franquisme es mostra més obert internacionalment, fet que permet una lleu liberalització.
S’intensifica la castellanització a causa de l’arribada massiva de migrants i la influència de RTVE.
Llei de Premsa de 1966: Provoca una revifada cultural. Neixen Edicions 62, l’editorial Tres i Quatre i revistes com Serra d’Or.
La Nova Cançó (1961): Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon… esdevenen símbols de la recuperació cultural.
Estudi científic de la llengua
Destaquen lingüistes com:
Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Solà, Antoni Maria Badia i Margarit i Joan Veny, entre d’altres.
Tots ells treballen en gramàtiques, diccionaris, dialectologia i en la preservació de la normativa lingüística.
Democràcia i recuperació
Recuperació lingüística i cultural
1976: Apareix el diari Avui.
1977: Es publiquen més llibres en català que l’any 1936.
Retorn del president Tarradellas i restauració de la Generalitat de Catalunya.
1978: El català s’introdueix a l’escola, tot i que només com a assignatura.
1979–1983: Aprovació dels Estatuts d’Autonomia (Catalunya, País Valencià i Illes Balears), on el català/valencià esdevé cooficial.
1982–1986: Regulació legal dels usos lingüístics.
Reptes actuals: Desconeixement de la llengua per part de molts castellanoparlants i persistència de prejudicis.
– Variació lingüística
Dialectes del català
Constitutius: Central, Septentrional i Nord-occidental.
Consecutius: Balear, Valencià i Alguerès.
Isogloses: Línies imaginàries que separen les diferents zones dialectals.
Blocs de Manuel Milà i Fontanals
Bloc Oriental: Central, Septentrional, Balear i Alguerès.
Bloc Occidental: Nord-occidental i Valencià.
Dialecte balear (trets principals)
Ús de l’article salat (es, sa, ses, els).
Presència d’arcaismes, ús de la e neutra i el fenomen del ieisme.
Ús d’articles personals (en/na).
Ús del passat perifràstic.
Lèxic propi (ex: ca per gos, moix per gat).
Registres (varietat diafàsica)
Formals: Científic, literari, jurídic, periodístic i publicitari.
Informals: Col·loquial i vulgar.
L’estàndard
Varietat normativa, supradialectal i de prestigi.
Funcions: Unificadora, separadora, prestigiadora i participativa.
Existeixen estàndards regionals adaptats per a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.
– Contacte i conflicte lingüístic
Prejudicis lingüístics
Són judicis de valor subjectius sobre una llengua.
Segons Jesús Tuson, poden ser innocents o perversos.
Afecten principalment les llengües minoritzades.
Contacte i conflicte
Contacte: Convivència de diverses llengües en un mateix espai.
Conflicte: Situació en què una llengua perd usos socials davant d’una altra de dominant.
Causes del conflicte
Colonització, moviments migratoris, globalització i situacions en zones frontereres.
Fenòmens lingüístics
Interposició: Procés de pensar o expressar-se en la llengua pròpia (L1) a través de l’estructura d’una segona llengua (L2).
Interferències: Poden ser fòniques, lèxiques o morfosintàctiques.
Bilingüisme
Individual: Pot ser actiu o passiu, simètric o asimètric.
Territorial: Cada zona té una llengua oficial (com a Bèlgica o Suïssa).
Social: Sovint només són bilingües els parlants de la llengua minoritzada.
Segons Lluís Vicent Aracil, el bilingüisme generalitzat és un mite que sol conduir a la substitució lingüística.
Diglòssia
Interna: Ús de dues varietats d’una mateixa llengua (no sol suposar una amenaça).
Externa: Ús de dues llengües diferents, fet que genera conflicte i pot portar a la substitució.
Substitució lingüística
Procés pel qual la L2 guanya usos fins a fer desaparèixer la L1.
Etapes: Monolingüisme en L1 → Bilingüització → Monolingüisme en L2.
Normalització lingüística
Procés per recuperar els àmbits d’ús formals de la llengua.
Depèn de l’acció dels governants, la implicació de la societat i la integració de la immigració.
Inclou: normativització, estandardització, planificació i política lingüística.
– Diversitat i planificació lingüística
Situació a Europa
Les llengües sovint no coincideixen amb les fronteres estatals.
Moltes llengües minoritzades no tenen un estat protector (com el cors, el sard o el lapó).
La seva vitalitat depèn de la transmissió familiar i de la presència a l’escola.
Models legislatius
Personalitat
Es basa en els drets individuals; l’ús de la llengua es garanteix a tot el territori.
Exemple: Finlàndia (finès i suec).
Territorialitat
Cada zona geogràfica té la seva pròpia llengua oficial.
Exemple: Bèlgica i Suïssa.
Espanya: Un model mixt
Castellà: Segueix el model de personalitat (és obligatori conèixer-lo).
Català, basc i gallec: Segueixen el model de territorialitat (només són oficials al seu territori històric).
Aquesta estructura genera desigualtats jurídiques entre parlants.
Models europeus de planificació (Miquel Siguan)
Monolingüisme: (França, Portugal).
Protecció limitada: (Gal·lès al Regne Unit).
Autonomia lingüística: (Espanya).
Federalisme lingüístic: (Suïssa, Bèlgica).
Multilingüisme institucional: (Finlàndia, Luxemburg).
Llengües a Espanya (Constitució de 1978)
Article 3.1: El castellà és la llengua oficial de l’Estat i el seu coneixement és obligatori.
Article 3.2: Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes.
Article 3.3: La diversitat lingüística és un patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció.
L’aplicació d’aquests articles és desigual i genera debats recurrents sobre la presència real de les llengües minoritzades en l’esfera pública.