L'Evolució de la Televisió: De l'Edat d'Or a l'Era Digital

Usos de la televisió i la tercera edat d'or

Inicis: la televisió amagada. Als anys 30 i 40, la televisió era un moble decoratiu que semblava un armari. Quan es comença a percebre com una "finestra al món", la família reorganitza els seus rols: la dona cuida del moble i l'home decideix què es mira. La TV es converteix en un espai de trobada familiar i ajuda a educar i divertir els infants, assumint responsabilitats "maternes" pel que fa a l'educació i l'entreteniment infantil.

Mobilitat i lleugeresa (anys 60 i 70)

Apareixen els televisors portàtils i barats, fet que augmenta el nombre de dispositius per llar. La TV deixa de ser jeràrquica: cadascú pot mirar-la on vol i quan vol.

Evolució tecnològica

L'evolució porta pantalles més grans i millor so. El comandament a distància atorga un fals poder a l'espectador. Amb el magnetoscopi (VHS), la gent pot gravar, llogar i veure contingut quan vulgui, suposant el primer pas cap a la interactivitat real. Als anys 90, arriba la pluralitat de canals, les opcions de TV a la carta i les televisions comercials, que generen més ingressos gràcies a la publicitat i la pluralitat de pantalles.

Al segle XXI, la televisió ja no es camufla com un armari, sinó que és una pantalla de plasma o LED. Ja no és una emissió, sinó una projecció que s'apropa a la forma de mirar cinematogràfica.

L'era de la Smart TV

S'integra internet amb plataformes de subscripció, aplicacions i TV híbrida. Neixen nous models de negoci:

• AVOD: Gratuït amb publicitat (per exemple, YouTube).
• SVOD: Subscripció (per exemple, Netflix).
• TVOD: Pagament per contingut (per exemple, Apple TV).
• BVOD (Broadcast Video on Demand): Plataformes de cadenes (per exemple, 3Cat).

Comunicació mòbil i ritus col·lectius

El mòbil es converteix en pantalla televisiva i l'usuari actua com a redifusor compartint continguts a les xarxes. La TV crea ritus col·lectius i experiències compartides, com grans esdeveniments o programes icònics. Si abans es comentaven l'endemà, ara es comenten en directe a les xarxes socials.

Les edats d'or de la televisió

Primera edat (50–60): Naixement de la TV moderna

Consolidació de la televisió com a mitjà de masses. Les sèries adopten el model serial del segle XIX, amb històries publicades per entregues que generaven expectació setmanal. S'abandona la comèdia costumista per formats més cinematogràfics i imaginatius.

Apareixen gèneres com la fantasia, el terror i la ciència-ficció. El públic descobreix que la televisió pot sorprendre i fer pensar. Sèries com Alfred Hitchcock Presents, The Twilight Zone, The Invaders o The Prisoner esdevenen referents morals i de misteri.

Segona edat (80–90): Qualitat narrativa

Segons el crític Robert Thompson, aquesta etapa porta la televisió a un nou nivell narratiu amb trames complexes i personatges profunds. Es considera una televisió de "prestigi", analitzable com a literatura audiovisual.

Es trenquen arquetips i neix l'autoconsciència del personatge, amb protagonistes plens de contradiccions. Sèries com Twin Peaks, Hill Street Blues, ER, The X-Files o Doctor en Alaska marquen aquesta etapa.

Tercera edat (s. XXI): El prestigi de les sèries

Amb les OTT (Netflix, HBO, Amazon, etc.), la televisió es globalitza i passa a ser a la carta. La competència ferotge provoca un increment de pressupostos i qualitat. Les sèries es consumeixen com cinema llarg, amb fotografia i guions d'alt nivell. Destaquen obres com The Sopranos, Game of Thrones, The Wire o Breaking Bad.

Nou paradigma actual: Més que una edat d'or de la TV, ho és del contingut. El concepte Peak TV, de John Landgraf, descriu l'abundància actual de producció, que fa difícil que les obres destaquin davant d'un públic tan fragmentat.

Adaptació del sector audiovisual

El model de negoci s'ha replantejat perquè el consum lineal conviu amb una oferta infinita. L'espectador ha passat de ser passiu a participar activament, generant interacció en l'entorn digital.

Televisió, art i cultura

Televisió cultural: El seu problema és la poca audiència i el finançament escàs, però el seu valor resideix en el prestigi del canal i la rendibilitat social. La seva missió es basa en tres eixos: entreteniment, educació i utopia (construcció d'un món millor amb valors positius).

Evolució dels formats culturals

Als anys 80 i 90, la competència entre televisions generalistes va desplaçar els programes culturals a la marginalitat de la graella. No obstant això, van aparèixer canals temàtics digitals que arriben a tot el planeta.

Un format és un conjunt de regles (durada, escenari, ritme, to) amb transferència i mutabilitat, ja que s'adapta als agents que hi participen. Les tendències actuals inclouen:

• Fàbrica de formats: Canals que creen programes per exportar (per exemple, El Foraster).
• Hibridació: Combinació de formats (per exemple, Joc de cartes = cuina + concurs).
• Noves realitats: Perspectives diferents (per exemple, VICE).
• Especialització: Nínxols concrets.

La televisió i la cultura literària

Els programes de literatura solen basar-se en entrevistes a autors i recomanacions de llibres. Un exemple innovador és El retorn de les lluernes, que proposa un gir copernicà centrat en un enfocament no acadèmic. Utilitza una estructura de 10 capítols per a 10 llibres i 10 persones, amb un caràcter multiplataforma.

El títol s'inspira en Pasolini, qui deia que amb la industrialització desapareixien les lluernes i els valors rurals. El programa busca recuperar aquests valors perduts.

Televisió i política: L'espectacle del poder

La comunicació política es basa en la persuasió, l'instint i, sobretot, l'emoció. El cas de Truman (1948) va demostrar que la connexió emocional i la imatge de "home del carrer" poden vèncer les enquestes racionals.

La societat de l'espectacle

Guy Debord afirma que la societat moderna ha substituït la profunditat per l'aparença. Això comporta una trivialització de la seducció, on la informació es presenta de forma lleugera mitjançant sound bites (frases breus i impactants).

Estratègies i debats

Els anuncis polítics poden ser de reforç personal, desprestigi, apel·lació a la por o creatius. En els debats, la telegènia i el control de la imatge són claus, com es va veure en el primer debat televisat Nixon–Kennedy (1960), on Kennedy va guanyar gràcies al seu aspecte i seguretat davant la càmera.

Sàtira, paròdia i ficció

La tertúlia és un espai de confrontació mediàtica, mentre que la sàtira i la paròdia (com el programa Polònia de TV3) utilitzen l'humor transgressor per qüestionar el poder. Altres formats com els titelles (Spitting Image) apliquen la "distància brechtiana" per afavorir la crítica social. Finalment, la ficció política beu de la tradició de Shakespeare per explorar l'ambició i la lluita moral pel poder.

Televisió infantil: Educació i entreteniment

L'oferta de canals infantils es va triplicar a Europa des de finals dels 90. A Espanya, la TV pública va importar animació japonesa com Mazinger Z o Dr. Slump. El 1991 neix el Club Super3, que evolucionaria fins a l'actual SX3.

Com escriure per a nens

És fonamental respectar la intel·ligència de l'infant, evitant el paternalisme i la sobreexplicació. Es pot parlar de qualsevol tema (sexe, política, malalties) sempre que s'utilitzi un llenguatge inclusiu, s'evitin estereotips i no es recorri a la violència o al mal gust.

Innovació i formats

Programes com Dora l'Exploradora o Teletubbies van innovar trencant la quarta paret o adaptant la càmera a l'alçada dels nens. El model del Club Super3 destaca pel seu caràcter transmedia i el seu format contenidor. Actualment, el SX3 es divideix en dues marques: S3 (infantil) i X3 (juvenil), potenciant la TV híbrida i els continguts digitals sota la supervisió del CAC.