Evolució i Resistència del Teatre Català (1939-1978)

El Teatre Català durant la Postguerra (1939-1946)

El teatre català es va veure sotmès als mateixos problemes que la resta de gèneres literaris durant la postguerra: la prohibició de la nostra cultura. Per això, va ser difícil trobar una coordinació amb les estètiques renovadores europees. Entre 1939 i 1946, el teatre en català va estar totalment prohibit. A partir de 1946, amb el triomf de les forces aliades a la Segona Guerra Mundial, es va iniciar un llarg procés de normalització del teatre català.

Els Anys 50: L'Extensió del Melodrama

Als anys 50, es va estendre el conreu del melodrama, un drama popular que tractava de commoure per la violència de les situacions i l’exageració dels sentiments. Aquest gènere abordava la temàtica existencialista des d’un punt de vista catòlic i pretenia preservar l’escena d’ideologies considerades perilloses.

1955: L'Inici de la Renovació i el Teatre Èpic

L’any 1955, amb l’aparició del teatre èpic, va començar un període de renovació gràcies a l’ADB (Associació Dramàtica de Barcelona). Aquest grup d’aficionats, amb diverses tendències estètiques i polítiques, va aportar nous plantejaments a l’escena catalana.

• Joan Oliver, amb les seves peces de costums burgesos, va fer la primera aportació seriosa al realisme, utilitzant un to satíric.
• També es van promocionar altres autors destacats com Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, entre d'altres.

L'EADAG i la Connexió Europea (1960)

El 1960, es va formar l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb el propòsit de formar actors i directors, i de realitzar muntatges. L’EADAG va instaurar els mètodes del Teatre Èpic de Bertolt Brecht, caracteritzat per:

• L’espectador és un observador que pren decisions.
• Es narra més que s’actua.
• La tensió es genera en el decurs de l’obra.

Aquesta institució va ser clau per propiciar la connexió del teatre català amb les tendències europees.

1967: La Influència del Teatre Document i el Realisme

A partir de 1967, va començar la influència del teatre document i el realisme. Mitjançant la documentació existent, s’intentava mostrar les contradiccions per revelar el sentit recte dels fets, sovint manipulat per interessos que calia desemmascarar. La documentació era reelaborada literàriament, mentre que l’espai escènic es mantenia neutre.

Diversos grups independents van elaborar espectacles de teatre document per denunciar la repressió franquista. El text més representatiu d’aquest corrent és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, estrenada a la clandestinitat el 1971.

El Teatre Document al País Valencià

Al País Valencià, van fer muntatges en aquesta línia:

• El grup El Rogle, amb obres de Rodolf i Josep Lluís Sirera.
• El grup Pluja de Gandia, amb obres de Ximo Vidal.

1970: L'Aparició de la Sàtira Política i la Censura

Finalment, el 1970 va aparèixer la sàtira política, que pretenia defensar la llibertat d’expressió. Aquest gènere, juntament amb el drama realista, van ser els més conreats. Molts autors treballaven ambdues tendències (Teixidor, Rodolf i J. Lluís Sirera, Xecs Barceló).

En el terreny del mim, Albert Boadella va estrenar diversos espectacles amb Els Joglars. A causa de la seva obra La Torna, van ser jutjats per un tribunal militar el 1978. Així doncs, la censura en el teatre va ser molt dura, fins i tot després de la mort de Franco.