Evolució de la Psicologia: De la Filosofia a la Ciència Independent

1) Causes i esdeveniments que van dur la psicologia a separar-se de la filosofia i convertir-se en una ciència independent (3 punts)

La psicologia té el seu origen en la filosofia, la fisiologia i la metodologia científica. Durant segles, els filòsofs com Plató, Aristòtil o Descartes reflexionaven sobre l’ànima o la ment, però sense utilitzar procediments empírics.

A partir del segle XIX, la psicologia va començar a diferenciar-se de la filosofia perquè va adoptar el mètode científic, basat en l’observació sistemàtica, la formulació d’hipòtesis i la seva verificació mitjançant experiments.
Aquest mètode és empíric (parteix dels fets observables), observacional (recull dades de manera rigorosa) i experimental (comprova relacions causa-efecte entre variables).
Això va permetre que la psicologia esdevingués una ciència objectiva, verificable i crítica, allunyant-se del pensament especulatiu.

Un altre factor clau va ser la influència de la teoria de l’evolució de Darwin, que va introduir la idea que la conducta i els processos mentals serveixen per adaptar-se a l’entorn. Això va donar una base biològica i natural a la psicologia.

Finalment, el pas definitiu cap a la seva independència es va produir amb Wilhelm Wundt, que l’any 1879 va fundar a Leipzig el primer laboratori de psicologia experimental. Allà va estudiar els processos mentals i la consciència mitjançant la introspecció controlada i els experiments.
Amb Wundt, la psicologia va deixar de ser una branca de la filosofia i va començar a ser una ciència empírica i experimental, amb objectius propis: descriure, explicar, predir i modificar la conducta i els processos mentals.

⚖️ 2) Diferència entre el Conductisme i el Psicoanàlisi (3 punts)

El psicoanàlisi, creat per Sigmund Freud a principis del segle XX, se centra en l’inconscient i en com els impulsos i conflictes interns influeixen en el comportament.
Freud pensava que moltes conductes humanes provenen de desitjos reprimits i que és possible entendre-les analitzant les psicopatologies.
El seu mètode és clínic i introspectiu: utilitza tècniques com la lliure associació d’idees, la interpretació dels somnis i l’anàlisi dels lapsus o actes fallits.
Tot i la seva importància cultural, el psicoanàlisi no segueix el mètode científic estricte, ja que les seves teories provenen de casos individuals i no són comprovables experimentalment.

Per altra banda, el conductisme, fundat per John B. Watson i desenvolupat per Pavlov i Skinner, rebutja completament la introspecció.
Considera que la psicologia ha d’estudiar només la conducta observable, allò que pot ser mesurat i verificat.
El conductisme utilitza el mètode experimental i entén el comportament com una relació estímul–resposta (E–R), explicant l’aprenentatge a través del condicionament (premis i càstigs).
Aquesta escola va convertir la psicologia en una ciència natural i objectiva i va donar lloc a les teràpies de conducta, aplicades en l’educació i la clínica.

En resum, el psicoanàlisi interpreta la conducta des de l’interior de la ment i és subjectiu i clínic, mentre que el conductisme estudia la conducta des de l’exterior, amb un enfocament objectiu, empíric i experimental.