Evolució de la premsa (1871-1914)

Evolució dels mitjans de comunicació

El desenvolupament de la premsa popular de gran tiratge (1871-1914)

A finals del segle XIX i principis del XX, el periòdic es converteix en un producte de consum habitual.

Factors i característiques dels progressos de la premsa

Continuaven essent les mateixes que en etapes anteriors:

• Generalització de la instrucció.
• Democratització de la vida política.
• Urbanització creixent.
• Desenvolupament dels transports i mitjans de transmissió.
• Perfeccionament d'impremtes.
• La composició es revoluciona amb les màquines de composar mecàniques.
• La fotografia fou descoberta a la primera meitat del segle XIX, però la seva reproducció impresa fou molt més tard.

Des d'un punt de vista formal, els periòdics també experimentaren molts progressos:

• Augment considerable del nombre de pàgines (països anglosaxons), motivat per un creixement de la publicitat.
• La confecció: Es trenca l'estructura inamovible de les columnes. Es multipliquen els grans titulars. Increment de les il·lustracions i, a partir del 1900, de les fotografies.
• La democratització de la premsa i l'augment del nombre de pàgines transformen els continguts i l'estil dels periòdics. Les notícies ocupen un lloc preeminent. Sorgeix, per la competència, un tipus de periodisme sensacionalista.
• La influència política de la premsa en general fou relativament feble a nivell electoral, però la seva acció sobre les mentalitats, els gustos i les reaccions primàries del públic va acabar tenint una gran importància.
• Els periòdics reflectien els nous gustos dels lectors: proves esportives –ciclistes, automobilístiques i les primeres proeses de l'aviació foren– estimulades pels periòdics.
• L'augment del nombre de pàgines va propiciar la creació de noves seccions, fent atenció, per primera vegada, al públic femení. La premsa esdevé l'instrument d'adaptació de les mentalitats i dels sistemes de vida al progrés de les societats industrials.
• La necessitat d'obtenir informacions de moltes parts del món i el cost de la seva difusió va ajudar a estendre's les grans agències telegràfiques. Només alguns dels grans periòdics disposaven d'una infraestructura suficient i potent per a mantenir la seva pròpia xarxa de corresponsals particulars i enviar reporters per seguir els grans esdeveniments.

La premsa nord-americana a la conquesta de les masses (1867-1917)

En tots els nivells de la vida nord-americana, el periòdic era un instrument imprescindible del progrés.

Dos noms de la premsa d'aquesta època: Joseph Pulitzer i Randolph Hearst. Els seus periòdics es venien a un centau i representaven la darrera etapa del periodisme popular.

Pulitzer, un immigrant israelià hongarès als EUA, va comprar el 1883 el New York World, el va convertir en un periòdic sensacionalista i el va situar a primera plana a força d'agressives campanyes.

Hearst era fill d'un milionari de Califòrnia. Va llançar el 1895 el New York Journal, a un centau, i el seu gran primer cop mestre fou la declaració de guerra contra Espanya el 1898.

Abundants il·lustracions s'adaptaven a les mentalitats primàries de la massa dels nous immigrants.

Les revistes il·lustrades, periòdics femenins, esportius... van créixer en quantitat i qualitat, i van servir, sovint, com a model a les publicacions europees.

Atesa l'extensió del territori americà, i a fi d'efecte de poder arribar al màxim de racons, es van començar a constituir les cadenes de periòdics. El 1910 ja n'hi havia 13 que agrupaven 63 periòdics.

Els inicis de la premsa de gran tiratge a Gran Bretanya (1870-1914)

La premsa britànica va tenir un desenvolupament més tardà que la francesa. El 1914, la tirada global dels periòdics era de 6,5 milions, xifra netament inferior a la dels periòdics francesos. Ara bé, la xifra es compensava amb el tiratge de 10 milions de la popular premsa dominical.

Una fita important és la creació el 1896 del Daily Mirror, que practicava un nou periodisme: varietat de temes, molt espai pels successos, pàgines per al públic femení, confecció àgil i grans titulars. El Times, malgrat mantenir la seva influència, disminuïa el seu tiratge.

A províncies, els progressos de la premsa foren lents, atesa la competència dels periòdics de Londres.

L'edat d'or de la premsa francesa (1871-1914)

Aquests anys foren l'autèntica "belle époque" de la premsa francesa. Els títols es van multiplicar; mai la premsa francesa havia estat tan present en tots els moments i sectors de la vida francesa i mai havien disposat de tanta influència.

El periodisme estava dominat per la preponderància de la informació. No obstant això, la gran virtut dels periòdics francesos, en comparació amb els anglosaxons, era l'originalitat i la força en el tractament de la política interior, i en les polèmiques que es mantenien en les seves pàgines.

Amb tot, els periòdics francesos apareixien com a inferiors davant dels britànics, pel seu escàs nombre de pàgines i la mediocritat de les xarxes d'informació a l'estranger. Disposaven d'una certa mediocritat quant als recursos publicitaris i, per tant, en una insuficiència d'ingressos. Fins i tot, la premsa francesa va acceptar de l'any 1904 al 1908 emprèstits russos amb la condició de no fer esment de la fragilitat econòmica i política de l'imperi tsarista. Cal considerar que, des del 1880 al 1914, les diverses formes de subvenció rebudes per la premsa, entre ells els fons secrets governamentals, van instituir una autèntica censura en la informació econòmica, fins i tot en la informació sobre països on s'invertien capitals francesos. Certament, a Europa aquesta pràctica no constituïa cap novetat.

En el panorama periodístic, cal considerar un seguit de publicacions fantasmes: aquelles que no tenien lectors, però que els seus propietaris les mantenien per aprofitar algun xantatge profitós, o bé aquells periòdics amb objectius purament –i puntualment– electorals. Tots plegats, de vida molt efímera.