Evolució de les Pràctiques Educatives Familiars

S’ha constatat una transició entre dos models (un en crisi i un altre que s’imposa com a legítim) de mons i contextos diferents.

El Model Tradicional Popular

Fortament arrelat als medis tradicionals de classes populars o treballadores (on l’accés als recursos vitals passava per la submissió al poder i per la capacitat de resistir a situacions adverses). Actualment està en declivi en les societats modernes.

1. No tenen per objectiu progressar socialment a través del sistema educatiu. L’objectiu escolar passa a un segon lloc, perquè perceben l’escola com una institució que no ofereix coneixements útils per a la “vida real”.
2. Aquest tipus d’educació té com a objectius principals:

   • Inculcació del principi d’escassetat: aprendre que vivim en una situació d’escassetat i acostumar-se a no plantejar exigències, no ser capritxós i acceptar les condicions que li ha tocat viure.

   • Respectar l’autoritat: Una bona educació implica respecte a l’autoritat (pare, mestre, gent gran) a la qual s’ha d’obeir sense qüestionar.

   • Aprendre els bons costums: Mostrar respecte a l’ordre establert (entenen l’educació en les seves formes més simples, és a dir, en el seu sentit més formal (modals) i menys intel·lectual).

3. Aquest model té com a metodologia disciplinària el càstig exemplar (càstig que s’executa per la figura d’autoritat sense una norma racional prèviament estipulada), i no existeix una forma reglada de càstig (s’aplica i es treu depenent de la voluntat dels progenitors).
4. Per a aquestes famílies, la naturalesa de l'infant és irracional i egoista, i el procés d’educar és un procés de domesticació on les constants transgressions als valors familiars han de ser sancionades. La infància és una època de gaudi (etapa irrepetible de la vida que contrasta amb la duresa de la vida adulta), mentre que l’escola és un lloc d’avorriment i pèrdua de temps, per la qual cosa ha de ser preservada de certs coneixements que poden ser massa avançats o bé improductius.
5. Té la seva funcionalitat: una posició social baixa implica la capacitat de resistència per sotmetre’s en el futur a una figura de poder i per una resistència constant a les dures condicions laborals que tenen les feines de categories inferiors. Així, el respecte a l’autoritat paterna i el manteniment dels bons costums serveixen per educar la submissió al poder. El principi d’escassetat serveix com un principi per assumir el lloc de l’estructura social que s’ocupa.

Creences Implícites sobre Desenvolupament i Educació

Les creences o teories implícites sobre el desenvolupament i l’educació que hi ha darrere d’aquesta perspectiva són:

1. No emfatitzen els aspectes psicològics de determinades situacions, com el temps de lleure, les relacions socials o el llenguatge. El fet de no considerar la dinàmica i naturalesa de la psique fa que l’actuació dels pares sobre l'infant tingui un caràcter perceptiu, fàctic i immediat.
2. Perceben les diferències interindividuals amb criteris innatistes: el desenvolupament està pautat genèticament i és poc permeable a les influències ambientals. El fet de no tenir expectatives d’influència sobre el desenvolupament fa que ofereixin poca estimulació intel·lectual.

El Model Disciplinari-Normalitzador

És un model emergent, propi de classes mitjanes que han pujat socialment i provenen de famílies tradicionals. Pares que posen tots els mitjans al seu abast perquè els seus fills progressin socialment mitjançant l’acumulació de capital escolar.

1. Principal valor: formació d’un caràcter fort, amb capacitat d’autocontrol i disciplina. La formació del caràcter s’imposa com una forma d’accedir a l’habitus ascètic, eliminant la idea de la infància com un espai de gaudi i com un moment crític per inculcar capital cultural.
2. És prioritari inculcar l’interès per obtenir béns culturals objectivats i legitimats socialment (títols escolars i altres pràctiques elogiades pel sistema escolar, tant intel·lectuals com d’oci cultural). Incideixen en el domini corporal (alimentació sana, pràctica esportiva) com a procediments ascètics que potencien la disciplina i l’autocontrol.
3. S’anomena disciplinari-normalitzador:

   • Disciplinari: perquè empren un codi ferm de sancions de caràcter racional. La seva transgressió exclou el càstig físic, utilitzant el reforç o càstig negatiu. Aquest codi es transmet mitjançant relacions de confiança, basades en un diàleg constant, sincer i racional entre els membres de la família.

   • Normalitzador: perquè implica la idea de norma (determinació clara i explícita del comportament desitjable). L'infant està sota una vigilància constant en tots els àmbits (notes, hàbits, amistats, jocs) amb la finalitat de detectar la mínima desviació respecte a la norma.