Evolució Política a Espanya (1945-1975): Franquisme i Transició

Evolució Política a Espanya (1945-1975)

a) Expliqueu l’evolució política espanyola entre 1945 i 1975.

Amb la derrota d’Alemanya el 1945, el franquisme va haver d’assumir que si volia perviure havia de distanciar-se del feixisme. El discurs oficial el va presentar com un règim catòlic, conservador i anticomunista, que tenia l’objectiu final d’evolucionar vers una monarquia en el moment adient. Va marginar els falangistes més radicals, va abandonar la nomenclatura i els aspectes rituals més clarament feixistes. Tot i així, va continuar mantenint els aspectes essencials d’una orientació totalitària.

Els anys del boicot internacional (1945-1947)

A partir del 1945, els aliats guanyen la guerra i, per tant, la supervivència del règim estava en dubte. Comença una etapa d’aïllament, de rebuig internacional cap a Espanya. El règim queda aïllat amb la retirada d’ambaixadors l’any 1946. Exclouen a Espanya del Pla Marshall, queda exclosa de l’ajuda per reactivar l’economia. Exclouen a Espanya de l’OTAN.

La Guerra Freda salva el franquisme

A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics i el començament de la Guerra Freda van alterar de manera significativa la situació internacional. Per als Estats Units era més important comptar amb un bon aliat en la lluita contra el comunisme que pressionar el règim franquista per tal de forçar-ne la democratització del sistema polític.

Finalment, es va donar pas a l’acceptació internacional del règim, on els Estats Units es va negar a imposar noves sancions a Espanya i va donar els primers crèdits.

La Guerra Freda salva el règim, capgira la situació. Els Estats Units es va aliar amb Franco per acabar amb el comunisme de l’URSS. Tornen els ambaixadors a Madrid, i els Estats Units donen els primers crèdits a Espanya. I Espanya és acceptada internacionalment.

Del falangisme al nacionalcatolicisme: L’entrada en el context internacional

Franco té una necessitat de remodelar el seu govern l’any 1951 amb la intenció de facilitar l’apropament a les potències occidentals. El nou govern es va caracteritzar pel predomini del nacionalcatolicisme perquè va donar un pes més gran als catòlics i no pas als falangistes (va suavitzar tot allò que era falangista).

Va anomenar ministres amb un perfil poc autoritari. A partir del 1950, Espanya comença a ser admesa a diferents organismes internacionals (ONU 1955), signa un concordat amb la Santa Seu el 1953. Acords amb EUA, com ara el Pacte de Madrid, és un acord de cooperació econòmica i militar (instal·len bases militars a Saragossa...). El 1959, el president dels EUA visita Franco.

El malestar creat per la duresa de les condicions de vida i de treball va provocar protestes, com la vaga general de Bilbao al 1948 i el moviment popular de Barcelona del 1951, a causa de l’augment del preu del bitllet del tramvia, que ràpidament provoca una protesta pels salaris, la misèria i la manca de llibertat.

La institucionalització del règim

El règim va elaborar una sèrie de lleis: Las Leyes Fundamentales

• La primera és el Fuero del Trabajo de 1938, encara no s’havia acabat la guerra. Pretenia regular les relacions laborals i establir els principis del nacionalsindicalisme.
• La segona és el Fuero de los Españoles de 1945, conjunt de lleis i deures dels espanyols. Hi ha un llistat de drets i deures, però no hi ha cap garantia política que puguis exercir els teus drets. El que pretén és donar una aparença de democràcia (democràcia orgànica).
• La tercera és la Ley del Referéndum Nacional de 1945, diu que Franco pot consultar referèndums de qüestions que ell consideri oportunes.
• La quarta és la Ley de Sucesión de 1947, considera que Espanya és un regne i, per tant, està previst que el successor fos un monarca.
• La cinquena és la Ley de Principios del Movimiento Nacional de 1958, que confirmava les bases no democràtiques del règim. Tots els funcionaris havien de jurar aquests principis.

A partir de l’any 1958, els governs nomenats per Franco van incorporar una nova generació de polítics que s’anomenaven tecnòcrates, que eren una generació de polítics molt ben preparats, vinculats a l’Opus Dei, són persones preparades amb estudis. Tenen un caràcter més tècnic que falangista.

Els tecnòcrates defensen que per mantenir el règim calen reformes, reformes econòmiques, administratives... El desarrollisme econòmic havia de ser la garantia principal d’estabilitat social i de continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura.

Als anys 60, el vicepresident del govern, Carrero Blanco, inicia un període de reformes polítiques, sempre que no s’ataquin els principis bàsics del règim.

Aquests governs estaven formats, sobretot, per tecnòcrates. L’objectiu és fer reformes i renovar-se políticament.

Per canviar la imatge repressiva del règim, el 1963 es va crear el TOP, el tribunal de justícia per a delictes polítics, passant de la jurisdicció militar a la civil.

En el terreny social, el 1967 va entrar en funcionament la Ley de Bases de la Seguridad Social.

L’any 1966, el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va promoure una Ley de Prensa e Imprenta que va suprimir la censura prèvia de premsa.

El 1967, es promulga la Ley Orgánica del Estado (LOE), una nova llei fonamental aprovada per referèndum que separava les funcions de cap de l’Estat i de cap del govern. És una llei que preveu que a les Corts hi hagi procuradors familiars.

L’any 1969, Franco designa el seu successor, Joan Carles de Borbó.

Dins del govern hi havia discrepàncies entre els sectors immobilistes i oberturistes. L’exemple de lluita entre aquests dos grups era l’escàndol Matesa, un escàndol de corrupció que provoca una crisi que farà que Franco cessi el govern i en nomeni un altre. La premsa va esbombar la notícia amb la intenció de fer mal als tecnòcrates, ja que els amos de Matesa eren de l’Opus Dei (oberturistes).

Una part de l’Església, a partir dels anys 60, comença a distanciar-se del règim franquista. El cardenal Tarancón és un exemple del sector de l’Església que s’oposa al franquisme. (L’abat de Montserrat també es va posicionar en contra).

L’oposició al franquisme

L’oposició estava molt dividida. Els dos partits d’oposició més importants eren el PSOE i el PCE. A Catalunya, el PSUC era el partit més important de l’oposició.

La repressió va continuar, però la violència va disminuir, tot i que va haver-hi líders d’oposició executats. L’any 1963 va ser executat un dirigent comunista (Grimau).

Els líders més importants dels partits comunistes eren Carrillo i Ibárruri. Pel que fa al PSOE, els anys 70 serà liderat per Felipe González.

Dins del règim franquista hi haurà dissidents, gent que estarà en contra de manera moderada.

El PNB era el principal partit polític del País Basc.

El naixement d’ETA

Al País Basc naixerà una organització l’any 1959 anomenada ETA. Es tracta d’una organització nacionalista radical que propugna l’ús de la violència. És partidària de la utilització de la lluita armada. Els objectius seran el franquisme i la Guàrdia Civil.

El terrorisme d’ETA va comportar que Franco endurís la seva política vers aquestes accions.

L’any 1970 es va demanar 6 penes de mort per a 6 militants d’ETA (Procés de Burgos). Va haver-hi un seguit de protestes i mobilitzacions dins i fora d’Espanya en contra d’aquesta condemna fins que van ser commutades les penes.