Evolució de la Poesia Noucentista: Etapes i Característiques

Primera Etapa: Poètica Militant (1904-1911)

Aquesta fase es caracteritza per una poètica militant. Utilitza el pretext com a punt de partida, el qual queda transcendit per la intencionalitat de l’autor. Els pretextos sorgeixen de la vida quotidiana, descrivint objectes o situacions que adquireixen valor en ser sotmesos a un procés literari artificiós, incloent-hi també persones. Es poetitza sobre qualsevol aspecte de la realitat, que queda desrealitzada per crear una quotidianitat ideal. Aquest procés d'embelliment i depuració busca construir una Catalunya ideal.

Es presenta un contrast entre l'ideal i la realitat com una reflexió estètica, aconseguint un distanciament de la realitat mitjançant l'artifici poètic. L'autor distorsiona allò que veu d'acord amb els seus interessos (una 'mentida' si és literatura). El distanciament per ironia esdevé un recurs d'habilitat de composició, que permet al lector entendre que és un joc d'artifici. Aquesta fórmula de des-transcendentalització (tot és 'mentida', una visió relativa de les coses per descobrir la bellesa) és també una fórmula moral per al perfeccionament de la societat.

La temàtica es tracta de manera objectiva, acceptant la frontera entre vida i literatura, i donant versemblança a la realitat inventada (que respon a un jo més intel·lectualitzat que no pas el real). En aquesta etapa es perfila el concepte de ciutadanisme (amb el dualisme camp-ciutat i la natura urbanitzada) i de classicisme (amb un contingut ideològic que connecta amb el conservadorisme present en els conceptes d'ordre, equilibri i harmonia).

Segona Etapa: Crisi i Evolució (1912-1920)

Aquesta fase marca una crisi del Noucentisme, vinculada a l'impacte de la Primera Guerra Mundial, i una recerca de la pròpia personalitat poètica. Es produeix un rebuig del virtuosisme extrem (tècnica) i, per tant, de la poesia més elegant i refinada. Es consolida un jo poètic creat arbitràriament i integrat en un context on tot és artifici (amb un punt de vista subjectiu, centrat en allò que és del nostre interès). Aquest jo poètic esdevé més líric, dissimulant la veritat del que veu.

L'humor i la ironia es deixen de banda per donar pas a una reflexió més profunda sobre allò que es contempla. Per tant, la poesia d'aquesta etapa és més individualista, escèptica i solitària, afrontant temes com el desengany amorós, tot expressat amb una gran emotivitat. Aquesta etapa representa la maduresa de la poesia de Carner.

Tercera Etapa: Postsimbolisme i Exili (1921-1939)

Durant uns anys d'exili voluntari, es produeix una reducció del ritme de publicació i una voluntat de revisar l'obra ja publicada, com és el cas d'Els fruits saborosos. L'origen de l'expressió lírica és el mot, l'ham poètic, que sotmet l'emoció al domini de la tècnica. S'observa una adaptació de l'estètica d'origen simbolista i un acostament al postsimbolisme, manifestat en:

• La preocupació per la condició de l'home (virtuts i limitacions de la persona humana), amb una major proximitat a la realitat i una riquesa de matisos.
• La recerca de solucions a aquestes preocupacions (el seny o la maduresa i la fe religiosa).
• Una major voluntat d'abstracció (poesia de conceptes o aproximació a la metafísica), amb una disminució de la ironia, més contrast i una expressió més planera per als lectors, però no necessàriament més senzilla.

Es contempla la vida humana i augmenta l'evocació i la simbolització. Hi ha una menor preocupació per l'essència de la poesia (contrari als postsimbolistes). Es distingeixen dos camins:

1. Poesia que tendeix a l'abstracció, amb preferència pel rerefons metafísic.
2. Poesia que parteix de la imatge externa i no de l'abstracció, entesa com una reflexió o mirada al món interior.

En aquesta etapa, el jo poètic tendeix a desaparèixer.