Evolució de la poesia i narrativa catalana: Riba, Foix, Rodoreda

Evolució de la poesia i la narrativa catalana

Fins ben entrats els cinquanta, Carles Riba va ser la referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana, de manera que hi havia continuïtat amb la poesia de tradició postsimbolista. Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra aplegada entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Als anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb l'anomenat realisme històric, que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interès despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli. En la dècada dels setanta, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Es van convertir en mestres reconeguts de les promocions més joves. Aquests compartien la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura. Al País Valencià l'anunci del canvi va ser marcat el 1974 per una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca. Prèviament, s’havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés. Els poetes seleccionats en Carn fresca compartien el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma. D’altra banda, Joan Navarro guanyà la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés. Amb Salvador Jàfer, un altre dels antologats, compartien algunes característiques comunes, com la creació d'una realitat llunàtica, gòtica, il·lustrada amb motius o emblemes idèntics (bruixes, espases, herois, vaixells). Altres poetes que inicien la seua obra durant els setanta són Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas. Gimferrer va inaugurar la seua obra lírica en català amb Els miralls (1970), on introduí els recursos més representatius de les avantguardes postsimbolistes, reprenent trets de la tradició medieval catalana.

Des que Mercè Rodoreda va escriure, el 1938, Aloma, narració en primera persona d’un personatge femení, utilitzà la introspecció psicològica o el lirisme. En 1939, s’exilià i es va dedicar al conte. Als cinquanta, de Ginebra estant, tornà a la novel·la amb Vint-i-dos contes, a la qual experimentà temes i tècniques. Es tracta d’una obra de gran pessimisme. A l’any 1962 publicà La Plaça del Diamant, la seua novel·la més famosa. Hi ha un contrast entre el tràgic i el complex, el petit i l’íntim, cosa que produeix una gran tensió dramàtica, amb agudesa i sensibilitat. A més, se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de solitud. Els fets històrics només hi són esmentats. Les tècniques de monòleg interior i l’ús de l’estil directe i indirecte, porten a una prosa evocadora i poètica, a més, incorpora molts motius simbòlics, com els coloms. El 1974, publicà Mirall Trencat, obra centrada en la vida d’una dona burgesa barcelonina. És de gran complexitat, una nissaga familiar amb una visió del món que és tràgica i desencisada. Des de La meva Cristina i altres contes pren un caràcter més simbolista i fantàstic. Altres novel·les de Mercè Rodoreda son Viatges i flors i Quanta guerra de 1980. En conclusió, l’obra de Mercè Rodoreda fa una introspecció psicològica dels personatges de les seues novel·les i contes, sobretot Aloma, Plaça del Diamant i Mirall Trencat, amb una descripció del sentiments dels personatges i els mecanismes dels pensaments, de la conducta i l’ambient que els envolta, de forma pessimista, complexa i amb contrastos, d’una manera tràgica.