Evolució de la Poesia Catalana: Espriu, Martí i Pol, Fuster i Mira

Salvador Espriu: Poesia i Compromís

Salvador Espriu va aconseguir reconeixement com a autoritat poètica i moral a la postguerra. Per les influències mitològiques crea un mite, Sinera, cabdal a tota la seva obra. Es tracta d’un món elegíac, que és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seva llibertat. La seva poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”.

El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica.

En la satírica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’Ariadna.

Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. En són una clara mostra Cementiri de Sinera, El caminant i el mur i Final del laberint.

Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció on presenta la tragèdia de Sepharad, un territori assolat per les guerres fratricides. I a més escriu el Llibre de Sinera.

En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

La trajectòria poètica d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971), Formes i paraules (1975) i Per la bona gent (1984).

Evolució de la Poesia Catalana: Anys 70, 80, 90 i Actualitat

Miquel Martí i Pol: Poesia Social i Intimisme

Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s’inclouen de ple en el corrent que s’ha anomenat realisme històric. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.

La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seva veu poètica, i de l'experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d'una part de la seva obra, n'ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat.

Joan Fuster: Assaig i Compromís Sociopolític

Joan Fuster i Ortells va néixer a Sueca el 1922 i després de la universitat, on es va llicenciar en dret, es va abocar a la creació d’un gènere, l’assaig, encara que també va fer una incursió a la poesia.

L’assaig és una prosa d’idees amb una forta base argumentativa lliure i personal al voltant de temes de caire humanista. Així que Fuster s’inicia en un gènere que resulta provocador en una època en què ni es poden tenir idees, ni molt menys expressar-les en llibertat.

Són els seus escrits sociopolítics els que tindran més forta repercussió en el context de l’època en què foren publicats. Fuster els escriu des d’una gran base intel·lectual i amb un grandíssim compromís amb el seu país, sense tòpics patriòtics o folklòrics sinó amb una visió crítica, lúcida i clarivident. De tota la quantitat de llibres escrits en aquest sentit, Nosaltres els valencians (1962) és el més important, ja que va tenir un gran impacte no solament en la societat valenciana sinó també en la resta dels Països Catalans. S’hi planteja la problemàtica de la identitat nacional dels valencians a partir de l’anàlisi històrica de la llengua i la cultura com a factors definitoris de la pròpia identitat. Hi ha un objectiu clar de fer reflexionar sobre aquells aspectes de nacionalitat. Prompte, el llibre es va convertir en un instrument d’anàlisi de la realitat del moment de la seva publicació, en la postguerra, amb una societat civil derrotada. Naixia de la posició política i del compromís de Fuster amb la seva terra, cosa que no va passar inadvertida per les autoritats franquistes del moment.

La temàtica d’aquests escrits sociopolítics no és exclusivament valenciana, sinó que va més enllà dels límits del País Valencià, per això, l’obra de Fuster va ajudar a crear una consciència unitària entre totes les terres que parlen la nostra llengua.

La repercussió de Fuster en el seu temps no va ser solament per la seva obra sinó per la seva presència compromesa en qualsevol aspecte cultural, social o lingüístic dels valencians que gràcies a ell van recuperar el sentit de la dignitat com a poble.

Joan Francesc Mira: Assaig, Nacionalisme i Periodisme

Joan Francesc Mira. L’assaig és la seva activitat literària més destacada. Tracta temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i desenvolupament de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per crear consciència de poble, la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos concrets. Les reflexions que hi fa són aplicables a quasi qualsevol societat occidental, no sols la valenciana.

A Crítica de la nació pura analitza la qüestió del nacionalisme des de la seva perspectiva. A Sobre la nació dels valencians fa una reflexió imprescindible sobre la complicada agregació nacional dels valencians. Cultura, llengües, nacions i Sobre ídols i tribus són reflexions sobre la identitat com a base de la nació i elements clau en la política. A més de la clara aportació intel·lectual hi ha l’estil, ric, elegant i captivador de l’autor.

D’altra banda, utilitza el periodisme d'opinió per expressar-se. Periodisme i literatura formen part del món de la comunicació, de la informació i de la cultura. Llegir els seus articles és un acte de cultura que proporciona el plaer d'accedir a una escriptura pensada per comunicar idees de manera entenedora i bella, i és també una manera lliure de pensar el temps i el país que tenim. Considera que la reflexió sobre els fets que esdevenen diàriament és el seu deure com a intel·lectual compromès amb la seva societat.