Evolució de la Novel·la Valenciana: De la Postguerra a la Normalització

Època de Clandestinitat

A la dècada dels anys 30, la publicació de novel·les en València va començar un camí que semblava que començaria a ser normal: s'escrivien moltes més novel·les. Però després de la guerra civil, el govern franquista imposa límits a la publicació de llibres en València i la censura se'ls mirava amb més atenció. Van haver de passar 30 anys perquè el mercat editorial assolís un volum considerable per fer possible la professionalització d'un bon nombre de descriptors i, per tant, que la literatura autòctona es pogués considerar normal.

Cap a la Normalitat

Alguns novel·listes que havien publicat obres abans del conflicte bèl·lic van continuar escrivint, i a la dècada dels anys 40 es van publicar unes quantes novel·les a l'exili: la majoria tenien com a tema la dura experiència de l'exili. Ben poques novel·les parlaven del conflicte armat propiament dit. Deixant de banda aquest tipus de novel·la, el panorama novel·listic en la nostra llengua es comença a normalitzar a la dècada dels anys 50.

La Narrativa Valenciana de Postguerra

Durant els anys de postguerra, es produeix un augment en la quantitat d'obres publicades pels autors valencians, com La Pau (1953) de Miquel Adlert; Entre el Cel i la Terra (1956) i Una Dona Com Una Altres, ambdues de Beatriu Civera. El fet més destacable és la irrupció de la dona en el món literari, pràcticament silenciada durant la Renaixença, fet que atorga nous enfocaments a la narrativa valenciana, que visqué en aquesta època el seu moment més interessant des del segle XV. La majoria d'aquestes narracions segueixen el model de la novel·la de fulletó. Així, en les dues obres citades de Civera apareix un narrador en tercera persona omniscient, dins d'una continuïtat temporal i amb personatges arquetípics. De vegades apareix un imatge d'acosament a la problemàtica social, com en l'últim serf.

Corrents Principals de la Novel·la de Postguerra

La majoria de descriptors que havien començat a publicar novel·les abans de la guerra seguiren el tipus de novel·la psicològica, que té una evolució diferent en cada autor, tot i que la finalitat que es proposen és la mateixa: presentar un fresc intern i extern de la vida en les nostres terres. Els novel·listes més destacats d'aquesta tendència són Joan Sales, Xavier Beguerel, Maria Aurèlia i Mercè Rodoreda, que va evolucionar cap a un tipus de novel·la poètica i simbòlica.

Cap als anys seixanta, la novel·la es decanta vers el realisme objectivista, influïda pel neorealisme europeu que havia sorgit com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial i pels novel·listes nord-americans del període d'entreguerres. L'obra es caracteritza pel fet d'explorar les vivències de la infantesa durant la guerra que havien viscut; no hi falta tampoc l'anàlisi psicològica. L'autor més destacat és Josep M. Espinas. Durant els anys 70, la novel·listica en la nostra llengua es renova influïda pels moviments americans i europeus de contestació social i pels escriptors llatinoamericans, Terenci Moix i Montserrat Roig.

Els novel·listes que comencen a publicar a les dues darreres dècades del segle XX no van viure la dura postguerra i solen centrar l'argument en els anys d'infantesa o en l'anàlisi d'un cicle familiar. Presenten també una preocupació per trobar tècniques noves i sovint reflecteixen la influència dels nous mitjans de comunicació i del llenguatge dels còmics.