Evolució de la Novel·la Catalana: Preguerra, Crisi i Postguerra (1920-1960)

Narrativa de Preguerra

La novel·la catalana anterior a la Guerra Civil era un gènere en crisi. De fet, la situació era similar a la resta d'Europa, un cop deixada enrere l'època daurada que significà per al gènere novel·lístic el realisme.

Al llarg del primer quart de segle XX, sorgiren a Europa uns plantejaments nous que donaren sortida al gènere; uns nous corrents narratius que es concretaren en la novel·la psicològica, una novel·la que es basava en l'anàlisi profunda de la vida interior dels personatges, en la seva visió de la realitat i en la seva manera d'enfrontar-s'hi. Aquest tipus de narració utilitzava la tècnica del monòleg interior, que implicava la pràctica desaparició de la figura del narrador i, per tant, l'expressió directa de les emocions i sensacions del personatge protagonista.

Aquestes innovacions es manifestaren en obres com A la recerca del temps perdut (1904) de Marcel Proust o en les novel·les d'autors com Thomas Mann, André Gide, Franz Kafka, Virginia Woolf i William Faulkner. Aquesta renovació assolí el punt culminant amb la publicació d'Ulisses de l'irlandès James Joyce l'any 1922.

Crisi i Debat en la Literatura Catalana

En la literatura catalana aquesta crisi de la novel·la s'accentuà amb el Noucentisme, que privilegià la poesia i que considerava la narrativa un gènere inadequat per al seu ideari. La manca de conreu i d'atenció a la novel·la originà un debat literari en el qual alguns intel·lectuals van manifestar la necessitat de normalitzar la producció novel·lística. És el cas de Josep M. De Segarra amb La por a la novel·la i Carles Riba amb Una generació sense novel·la.

Finalment, cap als anys trenta del segle XX s'inicià un període d'intensa producció. Alguns autors destacats són Puig i Ferrater i Carles Soldevila. Alguns dels autors que produiran la seva obra més destacable després de la Guerra Civil es formen en aquest període, com és el cas de Mercè Rodoreda.

Autors Destacats de la Preguerra

• Joan Puig i Ferrater (1882-1956): Novel·lista d'èxit, començà la seva trajectòria dins el Modernisme, en poesia i teatre. Les seves novel·les reflecteixen la seva pròpia experiència vital, de caràcter autobiogràfic. Camins de França (1934) n'és una de les millors.
• Carles Soldevila (1892-1967): Col·laborà intensament en la modernització de la vida cultural del país. Destacà per la seva producció teatral i novel·lística. Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933) formen una trilogia d'èxit. Soldevila incorporà les innovacions narratives europees de l'època: anàlisi psicològica, monòleg interior...

La Novel·la Catalana: De la Represa a la Postguerra

La Novel·la dels Anys 20 i 30

La novel·la psicològica, que es basa en la descripció de la intimitat d’un o de diversos personatges i de les seves reaccions davant d’uns fets determinats, ha assolit, al segle XX, una complexitat tècnica considerable. Mentre que en la novel·la del XIX d’índole psicològica és fonamental el paper d’un narrador omniscient (narrador en 3ª persona que disminueix l’autonomia dels personatges), la principal innovació de la novel·la contemporània radica en el progressiu desplaçament del narrador, que tendeix a no intervenir en el relat i que, en alguns casos, és suplantat per les reaccions i actituds dels personatges.

Hi ha, doncs, un canvi de perspectiva que suposa traslladar la veu narrativa a la 1ª persona per tal d’aproximar la història als lectors. En aquest sentit, és important destacar l’interès que l’èxit de les teories de la psicoanàlisi de Freud desvetllà pel que fa al component psicològic dels personatges. L’obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut (1913-1927) exemplifica tots aquests canvis de la narrativa del segle XX: el narrador gira els ulls cap al món interior i dona importància al record del passat, a la infantesa, a la memòria.

Característiques de la Novel·la Catalana dels Anys 20/30

Als voltants de 1925, la novel·la, el gènere més negligit fins aleshores, efectuà un espectacular reviscolament i ocupà, gairebé, el centre de la vida cultural catalana. L’article de Josep M. de Sagarra, La por a la novel·la, i la resposta en forma de conferència de Carles Riba, “Una generació sense novel·la”, semblen el detonador d’un procés més antic, llarg i complex, que demanava el retorn del gènere.

Autors i Tendències (1925-1936)

Els més destacats components d’aquesta generació d’escriptors foren:

• Miquel Llor (Tàntal i Laura a la ciutat dels sants) i Sebastià Juan Arbó (L’inútil combat i Terres de l’Ebre) d’una banda.
• Carles Soldevila (Fanny i Valentina) i Francesc Trabal (Judita i Vals) de l’altra.

Llor i Arbó, autodidactes i d’origen modest, adoptaren com a protagonistes de les ficcions uns personatges que per llurs característiques podem denominar marginats. Soldevila i Trabal, destacats intel·lectuals del moment, se centraren en unes figures plenament integrades en un nucli social determinat: la burgesia catalana.

Diferències Estilístiques

Per a Llor i Arbó, Dostoievski serà el model principal, presentant-nos uns personatges contradictoris i conflictius, d’una banda, amb el grup social on viuen aïllats, però, d’una altra, amb ells mateixos. Ambdós autors recorren a un mateix tipus d’estructura, bildungsroman o novel·la iniciàtica, que es clou amb un final idèntic: el fracàs. La dona hi és presentada com a àngel o dimoni amb qui les relacions amoroses són sempre impossibles, així com a companya. La infantesa, simbolitzada per l’aigua, hi esdevindrà un mite, i serà l’únic període de felicitat en uns universos de ficció marcats per la desolació i el pessimisme. Amb unes figures centrals que són marginats, tant Llor com Arbó situaran les novel·les defora d’un temps històric qualsevol i, així, llurs universos de ficció se segregaran de l’època que els envolta i, de retop, de la modernitat.

En canvi, a llurs novel·les, Soldevila i Trabal manifestaran una decidida voluntat de modernitat, a partir d’uns protagonistes que viuen integrats en la burgesia barcelonina d’aquells anys i llur problemàtica, defugint el dramatisme i la crispació dels novel·listes que podem denominar marginats, serà únicament d’alliberació personal, de felicitat, també. Els models de Soldevila seran sobretot de la literatura francesa (Maurois i Gide). La narrativa de Trabal, en canvi, amb nombrosos elements lúdics i imaginatius --humorístics, també--, reflectirà la influència del corrent surrealista. En ambdós autors, les figures femenines esdevindran el centre i el fil conductor de les novel·les i seran, en Soldevila, la noia jove, símbol dels nous temps i, en Trabal, l’únic i eròtic incentiu en la vida. Els dos reflectiran llur època i el darrer n’oferirà una crònica brillant.

La Novel·la Catalana de Postguerra

Podem afirmar amb rotunditat que la Guerra va trencar la represa de la novel·la catalana que s’havia iniciat el 1925 i que arribà a un moment àlgid el 1930 (Trabal, Soldevila, Llor, Arbó). La postguerra suposà la desfeta total d’aquest grup d’autors.

Així, a part de la Novel·la a l’exili que significà la represa del gènere (escriviren sobre els fets viscuts i el procés d’adaptació a unes noves situacions a terres desconegudes: Vicenç Riera Llorca, Tots tres surten per l’Ozama, (1946, Mèxic)), dins el panorama de la novel·la de postguerra destaca, als anys 60, la recuperació de Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda, a través dels quals es consolida la novel·la catalana.