Evolució de la Narrativa i Poesia Catalana: De Joan Carles I a Quim Monzó

Narrativa actual: Els primers anys de regnat de Joan Carles I van ser una època de manifestacions: vagues reprimides, en 1941 hi va haver un intent de cop d'Estat. Tot aquest període es coneix com a transició democràtica. Aquests canvis van fer possibles en la nostra literatura la normalització d'una producció literària. L'aprovació de la constitució reconegué el caràcter del català i començà a permetre l'ús de la llengua. Amb el canvi de segle s'obriran noves tendències artístiques i literàries. La situació de la narrativa millorà i, en els anys 70, destacà la novel·la de trencament en la qual els escriptors es caracteritzaven per: el **intimisme** i el **lirisme**, el reflex de la **modernitat** i de l'**esperit de rebel·lia** i el **cosmopolisme**. Als anys 80 i 90 s'abandonaren les experimentacions i, en primer lloc, es valorà la importància dels **personatges**, de l'**argument** i de l'**escriptor**. En segon lloc, la literatura nord-americana destaca un corrent narratiu que s'anomena **realisme**, i en tercer lloc, l'èxit de vendes permetrà que els autors utilitzin la nostra llengua. Els autors més representatius són: **Terenci Moix**, **Josep Lozano**, **Isabel-Clara Simó**, **Quim Monzó** i **Ferran Torrent**.

Quim Monzó: Les narracions curtes de Quim Monzó reflecteixen la nostra societat, destacant els aspectes de la vida quotidiana. És un mestre del centre literari modern (va néixer a Barcelona en 1952). Ha guanyat molts premis. Ha escrit amb **Luca Canals**, els diàlegs de **Jamón, Jamón**. És col·laborador habitual del diari **La Vanguardia**. La ciutat és el centre temàtic. És l'autor més important de la narrativa actual. Es troba dins de la tendència que converteix els referents urbans en una metàfora dels valors que caracteritzen la nostra època. Els fets principals són: **l'ambientació urbana**; no és una ciutat concreta sinó la ciutat en abstracte, **personatges esquemàtics anònims**; i estan caracteritzats per una obsessió, **humor i ironia**; recurs per a deixar al descobert l'absurditat de costums i conductes, **elements absurds i fantàstics**; recursos per a deformar la realitat, **estructura atípica**; la majoria de contes de Monzó no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllaç, **voluntat de renovació formal i temàtica**. Els contes de Monzó són un reflex de la societat entre els segles XX i XXI.

Poesia de la postguerra fins als anys 70: L'abarcament de la Guerra Civil va comportar la pèrdua de les llibertats i la repressió de la llengua, la literatura i la cultura catalana. Cal afegir l'aïllament cultural amb Europa, dificultats per mantenir una connexió entre els escriptors. Això va fer que resultés una literatura de tendències simbolistes fins al 1945, anys de major repressió per als escriptors. La poesia es va convertir en el gènere literari derrocat per la brevetat dels textos. A partir del 1946, entrà en contacte amb l'existencialisme i va mostrar una doble censura: temàtica i lingüística. En primer lloc, hi ha una poesia amb la tradició de la postguerra i la tradició simbolista. En segon lloc, una poesia experimental que continuava del surrealisme. Van procurar l'experimentació amb el llenguatge i la presència dels recursos visuals. Trobem: **Salvador Espriu** i **Pere Quart**. Durant els anys 60 i 70 es produeix una substitució de la proposta poètica. També el **realismes social** és l'exposició de la realitat i es caracteritza per descripcions, poemes destinats a la societat, llenguatge directe i comunicatiu. Els temes més freqüents són la denúncia de les injustícies, demanda de la llibertat, sensació d'exili... **La nova cançó**: neix un grup de cantautors catalans que, a través de la música, volien despertar la sensibilitat per la llengua i la cultura. Cal destacar: **Ramón**, **Lluís Llach**, **March** i **Maria del Mar Bonet**.