Evolució de la Narrativa i les Generacions Literàries Catalanes (1939-1980)

La Narrativa Catalana de Postguerra (1939-1970)

1. 1939-1946: Censura i Novel·la Psicològica

La novel·la va patir de forma molt notòria la censura. D’aquesta manera es va passar d’un panorama literari brillant de preguerra al no-res de la postguerra. Això es va veure agreujat per la desconnexió que es produí entre l’escriptor i el seu públic. De fet, el gènere narratiu necessita d’una infraestructura estable per desenvolupar-se i, per tant, la recuperació del circuit literari: autor-editor-lector. Això va tenir com a conseqüència la inexistència de corrents novel·lístics molt marcats i l’aparició de narradors aïllats. L’únic model que implica una certa connexió és el de la novel·la psicològica, model de preguerra que implica una evasió de la realitat del moment i que es conrea en un esforç per mantenir una certa continuïtat literària (Joan Sales, M. Rodoreda, Llorenç Villalonga, Mª Aurèlia Capmany…).

Trets de la Novel·la Psicològica

• 1. Vida Interior: Deixa de banda els fets externs i la trama argumental per centrar-se en la vida interior dels personatges i en la seva visió de la realitat.
• 2. Conflictes Interns: Els personatges tenen conflictes interns que venen condicionats per l’ambient.
• 3. Ambientació: D’ambientació ciutadana.
• 4. Crisi de Valors: Reflecteixen la crisi de valors morals de la societat.
• 5. Tècnica: Ús del monòleg interior per reflectir el flux de la consciència humana.
• 6. Narrador: Solen fer servir el narrador protagonista, que usa la tècnica de l’escriptura parlada o del monòleg interior, o el narrador omniscient.
• 7. Recursos: Poden usar recursos d’introspecció, com ara cartes, diaris i memòries.

2. 1946-1955: Restabliment del Lligam amb el Lector

Els anys 50 van implicar per a la novel·la l’aparició de col·leccions del gènere i el sistema de subscripcions com a mesura per restablir el lligam entre els novel·listes i el públic lector. També van néixer els clubs del llibre i els catàlegs editorials.

3. 1955-1970: Neorealisme i Realisme Social

L’any 1962 va ser autoritzada per primera vegada des de la repressió una col·lecció de traduccions de novel·les. A més, la novel·la psicològica hagué de competir amb unes tendències noves marcades pel neorealisme italià i per la novel·la nord-americana d’entreguerres. Es tracta de novel·les que se situen en un marc històric concret i intenten donar testimoni d’uns fets mitjançant l’ús de tècniques objectivistes. El realisme social o històric també troba ressò en l’obra de molts autors, com Baltasar Porcel.

Característiques del Realisme Social o Històric

• 1. Protagonista Col·lectiu: L’heroi individual és substituït per un protagonista col·lectiu o representatiu d’una classe social.
• 2. Localització: El temps i l’espai estan ben localitzats.
• 3. Llengua Viva: La llengua dels personatges reflecteix la llengua viva del carrer.
• 4. Narrador: El narrador pot penetrar en l’interior dels personatges (narrador omniscient).

Malgrat que el realisme social sigui el moviment predominant durant els anys 60, alguns autors se'n mantenen al marge i creen models molt personals. És el cas de Llorenç Villalonga, que escriu novel·les d’idees. (A Villalonga li interessa sobretot la ideologia dels personatges, la seva posició davant la vida i no tant l'anàlisi psicològica o la intriga de la història.) També és el cas de Pere Calders, contista que aposta per un “realisme abstracte”. (Calders opta per una realitat profunda a què podem accedir a través del somni i de la imaginació. Per això els seus contes tenen com a tret dominant la introducció de l’element insòlit o sorprenent dins un marc realista.)

Generacions d'Escriptors Catalans (1955-1980)

1955-1970: La Convivència de Dues Generacions

A partir dels últims anys de la dècada dels 50 apareixen dues generacions d’escriptors:

1. Autors de la Preguerra i el Mutisme: Aquells que ja havien publicat durant la preguerra i que van patir un mutisme i les conseqüències més directes de la repressió. Els més destacats són: Riba, Espriu, Rodoreda, Calders…, autors que fan literatura sobre la Guerra Civil i les conseqüències repressives que se’n derivaren.

2. Escriptors Joves i la Normalització: Uns escriptors joves que van iniciar aleshores la seva tasca intel·lectual: G. Ferrater, V. Andrés Estellés, A. Comas… Tenien com a objectiu primordial normalitzar la llengua catalana.

1970-1980: La Generació dels 70 i la Rebel·lia

Els últims anys de la dècada dels 60 estan marcats per dos fets: d’una banda, la lluita dels universitaris pel Sindicat Democràtic i, de l’altra, el Maig del 68, que va suposar la creació de l’anomenada Generació dels 70. Els escriptors, majoritàriament universitaris, viuen enlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves experiències (universitat, irreligiositat, droga, sexe…) i la rebel·lia enfront de la societat de consum. Destaquen autors com T. Moix, M. Roig, C. Riera, Q. Monzó…