Evolució de la Narrativa Catalana (1939-Actualitat)

El context sociopolític i la narrativa (1939-1970s)

La Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra tallaren totes les realitzacions culturals anteriors. Molts intel·lectuals marxaren a l'exili. Els que s'hi quedaren, l'anomenat exili interior, treballaren des del principi en la creació de revistes, premis literaris i editorials, que els primers anys només pogueren publicar clàssics o poesia, permesa més fàcilment per la censura. La producció narrativa es va reprendre a partir dels anys seixanta, gràcies a la creació de noves editorials finançades en gran part per les subscripcions dels lectors.

Alguns autors ja havien publicat abans de la guerra com Joan Sales, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga o Pere Calders. Van seguir corrents literaris diversos, novel·la psicològica en el cas dels tres primers. Sales (Incerta glòria) i Rodoreda (La plaça del diamant) incorporaren el tema de la guerra, amb un caràcter simbòlic i líric en Rodoreda. Villalonga (Bearn) recreà el món en decadència de l'aristocràcia mallorquina. Calders participà en el corrent de l'absurd, molt crític amb els hàbits socials (Cròniques de la veritat oculta).

Autors destacables que comencen a publicar a partir dels seixanta són: Joan Perucho i la seva narrativa fantàstica (Les històries naturals), Avel·lí Artís-Gener (Paraules d'Opardal), Manuel de Pedrolo, amb més de seixanta novel·les d'anàlisi social, sovint de gènere policíac (Totes les bèsties de càrrega) i Maria Aurèlia Capmany (Un lloc entre els morts) amb novel·les de caire existencialista i psicològic.

Es tracta en tots els casos d'obres que participaren dels corrents literaris europeus del moment, i es pogueren publicar en unes circumstàncies anòmales i hostils gràcies a un esforç ciutadà col·lectiu. Aquest esforç en terres valencianes començà a donar fruit a partir dels anys setanta.

L'obra literària d'Enric Valor

Enric Valor (Castalla 1911 - València 2000) ha estat un dels narradors valencians més sòlids de la segona meitat del segle XX, així com un important divulgador de les Normes de Castelló amb diversos llibres de gramàtica i lexicografia. Fill d'una família rural amb possessions, que s'empobrí i es recuperà en diverses ocasions, va assumir la lluita de la classe treballadora. Aquest compromís, junt amb l'amor per la terra i per la llengua seran les constants de la seva producció.

Durant els anys cinquanta publicà un recull de narracions, la novel·la L'ambició d'Aleix (reelaborada en primera persona en els vuitanta) i les Rondalles, en les quals recrea literàriament, i amb un lèxic riquíssim, el cabal folklòric de la literatura oral a punt de desaparèixer. Les Rondalles respecten l'atemporalitat del conte tradicional, però mai la indefinició de l'espai. Aquí el territori és ben concret, les terres valencianes, amb la toponímia corresponent, en una mena d'homenatge, a la manera d'Estellés, a la terra i als pobles a través dels seus noms ancestrals.

Però la seva producció literària més important són les novel·les del Cicle de Cassana (el nom literari de Castalla): Sense la terra promesa, Terra batuda i Enllà de l'horitzó, publicades a principis dels vuitanta. Aquesta trilogia recrea les tensions socials fonamentals del segle XX fins a la Guerra Civil, amb precisos retrats psicològics i un paisatge de muntanya que té un protagonisme central.

Sovint s'ha relacionat l'estil d'Enric Valor amb les tècniques realistes del segle XIX. Valor no va practicar l'experimentació com altres autors contemporanis. El seu narrador era omniscient i en tercera persona, però cal reconèixer-li un treball molt curós amb els punts de vista narratius, amb els diàlegs i amb el tractament de la llengua. Cal destacar que la seva obra representa un impagable tresor lexicogràfic i un document viu del seu temps.

Mercè Rodoreda i la psicologia dels personatges

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 - Girona 1983), molt jove va començar a col·laborar en diverses publicacions. L'any 39 es va exiliar, i fins els setanta no tornà a Catalunya. La seva obra novel·lística és considerada com la més important de la postguerra.

Les quatre novel·les que escriu abans del 36 ja contenen la capacitat d'aprofundir en la psicologia dels personatges i en els temes que hi seran constants: per un costat la solitud, relacionada principalment amb protagonistes femenines, i per l'altre l'autonomia de la dona en les relacions amoroses. Hi destaca Aloma, on descriu l'ambient de la Barcelona de preguerra a través d'una protagonista adolescent.

A principi dels seixanta reprèn la seva obra amb la novel·la La plaça del diamant, on narra, en primera persona, la història d'una dona a qui tot li és imposat: la voluntat del marit i les circumstàncies de la guerra i la postguerra. La història col·lectiva tornem a veure-la a través d'uns ulls de dona innocents. Aquesta innocència té l'efecte d'intensificar, per contrast, la duresa de la situació social (recurs que havien usat autors realistes com Dostoievski). Al final la novel·la s'allunya de la realitat i esdevé simbòlica i intimista, característiques que dominaran la producció posterior.

Així, en La meva Cristina i altres contes no importa tant el món extern com el món íntim dels personatges. Amb la novel·la Mirall trencat culmina aquest procés. És la història-tragèdia d'una família burgesa, centrada en tres temes: la infantesa, la soledat i la mort. Hi apareix el narrador omniscient, el monòleg interior i l'estil lliure indirecte, que fan avançar el relat a través de diferents punts de vista. Les últimes obres, com Quanta, quanta guerra..., ja seran totalment simbòliques i poètiques.

La narrativa dels 70 fins a l'actualitat

A partir dels anys setanta, la inauguració de noves editorials i la proliferació de premis propiciaren un gran augment de les obres publicades. Eren les acaballes del franquisme i la revolta contra els valors que la dictadura havia imposat per la força es convertí en l'eix central de la narrativa. De tota manera, els temes de l'autoritarisme i de la llibertat seran constants en la nostra narrativa fins el moment actual. S'hi poden distingir diverses tendències:

• La novel·la de gènere: potser un dels símptomes de normalitat. Hi destaca la novel·la juvenil (Joan Pla, Gemma Lienas), negra (Jaume Fuster, Ferran Torrent) i eròtica (col·leccions com "La Marrana").
• Novel·la històrica: ha aconseguit en molts casos tractar els grans temes universals. Alguns fan servir tècniques més experimentals, com Josep Lozano, que pot incorporar la imaginació i el somni, mentre que altres fan ús de tècniques realistes, com és el cas de Joan Francesc Mira o Jaume Cabré. Cabré, amb més de tretze novel·les publicades, ha aconseguit alhora un gran reconeixement de la crítica i del públic.
• Realisme psicològic: s'hi poden incloure algunes de les novel·les més transgressores, tant pels temes, com la reivindicació de la llibertat sexual (Terenci Moix), o el feminisme (Montserrat Roig, Isabel Clara Simó, Carme Riera) com per la innovació formal (Isa Tròlec). Carme Riera, que també ha conreat el gènere històric, hi destaca per la perfecta estructura narrativa i pel to líric.

D'altra banda, el conte ha disposat de grans autors, principalment Quim Monzó, Sergi Pàmies o Empar Moliner, que tenen en comú la gran concisió en l'estil, i el to desmitificador, deconstructor de la realitat social i les seves contradiccions.

Quim Monzó: narrativa curta i societat

Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha conreat la novel·la, però la seva producció s'ha centrat en el periodisme d'opinió i en el relat curt. És considerat com un mestre del conte literari modern a l'alçada de Calders, Cortázar o Calvino.

S'ha dit que els relats de Quim Monzó són quadres de costums en què el realisme ha estat substituït pel surrealisme o la metàfora. O també que són contes morals. El fet és que Monzó presenta com a versemblants trames fantàstiques amb l'objectiu de posar al descobert la brutalitat de les normes socials. Sovint hi parteix d'una anècdota mínima i quotidiana amb què el lector pot identificar-se ràpidament, per acabar en una situació impredictible i estranya. El resultat és humorístic o sarcàstic, i sempre deixa al descobert els estereotips i enganys que intoxiquen la vida de les persones.

Els seus personatges són buits de psicologia, despersonalitzats i alienats, perquè no manen sobre el seu destí, sinó que obeeixen la lògica d'una societat que els té atrapats i els aboca a la frustració, i ni tan sols són capaços de comunicar-se.

El seu estil es caracteritza per una aparent simplicitat, construïda a partir de l'economia del llenguatge, la precisió en les descripcions i la concisió en les accions. Altres característiques importants són, per un costat el domini del ritme, que accelera, per la superposició de frases curtes, alenteix o interromp bruscament a voluntat, i per l'altre la recreació retòrica, a la manera kafkiana, en els pros i contres de cada situació.

El resultat és que són contes d'una gran capacitat comunicativa i això ha fet del seu autor un dels més llegits en la literatura catalana actual.