Evolució de la Literatura i el Teatre Català (S. XX-XXI)

Renovació Teatral: De la Postguerra als Anys 70

Com a introducció, cal assenyalar que durant la postguerra la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i imposava el teatre en castellà. Durant els anys 50 i 60, el franquisme comença a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Hi va haver una certa recuperació del teatre a Barcelona, on es van representar obres de Salvador Espriu, com Primera història d'Ester, i d'altres autors coetanis. A València, en canvi, es vivia una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià, on el sainet era l'estrella. Als anys 60, els cercles universitaris comencen a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural, influenciat pels nous corrents europeus com el teatre avantguardista, el surrealista o l'absurd. Als anys 70, apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques, com el mim o la provocació.

Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars, dirigits per Albert Boadella, que feien teatre èpic o de bandolers; Els Comediants, que representen teatre al carrer; Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus, que porten a terme propostes poderoses. Els dramaturgs més importants d'aquest període són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània, amb un centenar de títols publicats. Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. La seva producció teatral consta de tretze obres, centrades en el tema de la llibertat, plantejada des de diferents angles i amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco, trencant les convencions de la tècnica escènica per mostrar la lluita de l'ésser humà per comprendre la irracionalitat que l'envolta. Cruma (1957) és probablement la més propera a la tendència de l'absurd del teatre europeu. Les coincidències formals i tècniques amb el teatre de l'absurd destaquen en obres com Homes i no, Situació bis i Darrera versió per ara, on els protagonistes aconsegueixen escapar i marxar a un món del qual poden entrar i eixir. Els personatges han guanyat la consciència del determinisme exterior. Tant a les seves novel·les com a les obres teatrals, hi ha la presència d'una estructura opressora.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

Moltes de les companyies teatrals que assolien l'èxit al llarg dels anys 70 i 80 continuen en l'actualitat oferint propostes noves cada temporada, explorant noves possibilitats d'expressió teatral, amb espectacles de masses famosos ja pel seu ressò mediàtic. Els Comediants i La Fura dels Baus, per exemple, van participar en les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona. Han aparegut igualment companyies noves amb programació estable, com ara Moma Teatral, amb produccions en una línia d'innovació i rigor, o Albert Teatre.

Paral·lelament, s'obre pas una generació d'escriptors de teatre que, alhora, tenen un contacte directe amb les companyies i les representacions, ja que són també actors i directors d'escena. En són exemples Carles Alberola (Alzira, 1964), d'Albena Teatre, o Sergi Belbel (Terrassa, 1963), l'obra dels quals recull èxits i premis, igual que les seves direccions escèniques. Aquests dos autors es caracteritzen per una investigació del llenguatge teatral i per construir personatges i situacions que es reconeixen des del món actual.

Josep M. Benet i Jornet: Teatre i Audiovisual

Josep M. Benet i Jornet és el primer representant d'una generació de dramaturgs que arrenca amb la convocatòria del premi de teatre Josep M. de Sagarra, per a autors joves que creixen durant el franquisme. Als 23 anys, guanya la primera convocatòria del premi amb l'obra Una vella coneguda olor, en què reflecteix el drama col·lectiu de la postguerra, ple de misèries i renúncies. Al principi de la seva producció, representa la introducció del realisme social en el teatre. Bona part de la seva obra dels anys 60, com Drudània (1970), un país amarg i desesperançat, o les realistes Berenàveu a les fosques (1972) i La ràdio parlava de Franco (1979), combina el realisme amb altres elements. També va conrear el teatre infantil amb obres com Supertot (1979), Helena a l'illa del baró Zodiac (1975) o El somni de Bagdad (1977).

Les últimes peces estrenades han estat Olors (dirigida per Mario Gas, TNC, 2000), L'Habitació del nen (Teatre Lliure, 2003) i Salamandra (TNC, 2005).

Joan Fuster: L'Assaig i la seva Repercussió

Joan Fuster i Ortells va estudiar dret i va exercir durant un temps com a advocat. El 1944 publica el seu primer article i des d'aleshores no va parar d'escriure, de col·laborar a la premsa i de publicar.

Els seus primers llibres foren de poesia, però la seva obra s'ha centrat sobretot en el terreny de l'assaig, en la línia del pensament humanista. Les seves reflexions se centren en l'home i en la seva activitat creadora, i aborden temes ideològics, morals, polítics, culturals i de la vida quotidiana, des de l'anàlisi assagística, utilitzant formats com el diccionari filosòfic, l'assaig llarg, l'article de diari, l'aforisme i el dietari íntim. El seu mètode és l'escepticisme. L'actitud escèptica l'ha portat a mantenir una independència intel·lectual que fa impossible de catalogar-lo en política, literatura o crítica literària. El seu estil es caracteritza per la claredat i la precisió. La desimboltura i el to parlat van de costat amb el joc de paraules, les metàfores, les expressions populars, les exageracions i la ironia.

Els seus primers estudis són d'història literària catalana. Fuster s'anà endinsant en el coneixement i militància en la literatura i la cultura catalana. Una bona colla d'obres fusterianes estan dedicades a temes relacionats amb el País Valencià. Pretenen fer prendre consciència col·lectiva als valencians dels seus problemes i de la seva identitat i, alhora, de formular unes conclusions vàlides per a tots els territoris de parla catalana. La publicació de Nosaltres, els valencians (1962) va encetar, al País Valencià, una important revolució intel·lectual i ideològica. Principalment perquè va descobrir a un munt de gent què i qui són els valencians. Aquesta obra va revolucionar conceptes i posicionaments, rescatant el concepte de “nació” dels esquifits contorns regionalistes en uns temps de silenci i de forçat oblit.

Joan F. Mira: Assaig i Realitat Contemporània

Joan Francesc Mira va nàixer a València el 1939. Com a assagista, destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià. Entre les seves obres més rellevants trobem Crítica de la nació pura (1985), Sobre la nació dels valencians (1997) i la síntesi històrica Els Borja: família i mite (2000).

El seu assaig destaca amb obres com: Els valencians i la terra (1978), Introducció a un país (1984), Cultura, llengua, nació (1987). És autor de diferents biografies i monografies divulgatives de tipus assagístic com: València per a veïns i visitants (1999), La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez (2004) o Almansa 1707, després de la batalla (2006). Joan Francesc Mira, traductor i novel·lista, és autor també d'una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques que després han aparegut recollits parcialment en volum.

Els seus articles són producte de la columna d'opinió. En general, vol fer veure que la nostra civilització s'havia acabat i en començava una de nova.

Aborda temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les formen, i la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva.

Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt d'escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que gaudeixen aquells que, amb tots els elements, en principi els haurien d'assegurar una existència menys conflictiva.