Evolució de la Literatura Catalana: Narrativa i Poesia Postguerra fins als 80

Els Anys 70: Fi del Franquisme i Renovació Literària

Els anys 70 suposen el declivi i el final de la dictadura franquista. Amb la mort de Franco, el 1975, l’estat espanyol enceta un procés de transició política que conduirà al sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. Aquest fet oferirà la possibilitat de connectar amb els corrents literaris de la resta del món.

En aquests anys, els mestres consagrats, com Mercè Rodoreda, conviuen en el panorama literari amb una allau de novel·listes que donen a conèixer les seues obres: Terenci Moix, Isa Tròlec, Carme Riera, Quim Monzó, Joan Francesc Mira... Són gent nascuda a la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60 i influenciada ideològicament en plena joventut per les conseqüències del Maig Francès de 1968, pel moviment hippie i per l’agonia i el final del franquisme.

Renovació de la Narrativa dels 70

Així, entren en crisi models novel·lístics com el realisme històric. S’imposa una renovació de la narrativa, l’anomenada “novel·la del canvi”, caracteritzada per:

• l’experimentació amb el llenguatge i les tècniques narratives.
• la utilització de temes transgressors: la postguerra i l’educació rebuda, la revolta contra una societat que necessita canvis, el món universitari, el feminisme, etc.

Evolució de la Narrativa als Anys 80 i 90

Si els 70 van implicar el ressorgiment de la narrativa –iniciat als 60–, els anys 80 van comportar una gran evolució, bàsicament per dos factors:

1. La consolidació del sector editorial.
2. El suport institucional a la literatura, com a resultat de l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, de la promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l’accés de la llengua catalana al sistema educatiu, cosa que comporta nous lectors.

Com a conseqüència d’això i de l’aparició d’un seguit de premis literaris, els autors de tot el domini lingüístic van coneixent‐se i s’influeixen mútuament i es diversifiquen els gèneres narratius. Als anys vuitanta i noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques. Torna la narrativa de gènere (policíaca, ciència-ficció, terror, històrica, eròtica...) amb autors com Ferran Torrent, Jesús Montcada, Maria Àngels Anglada o Isabel-Clara Simó; es reprèn el “costumisme urbà”, que encetà Quim Monzó en l’època anterior, i ressorgeix el conte.

La gran diversitat de temàtiques i estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d’escriptors de generacions diferents, fan que siga complicat explicar el panorama literari de la narrativa actual. Una narrativa que continua el camí de l’expressió literària en una llengua comuna i en continu procés de normalització.

La Poesia Catalana de Postguerra fins als 70

Tendències Poètiques de la Postguerra

Durant el període de postguerra, caracteritzat per la repressió i la censura franquistes, apareixen dues tendències paral·leles en la poesia:

1. La tendència simbolista, on s’ubiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra, publicats a l'exili americà: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). El poeta es distancia de la realitat immediata, que és suggerida a través d’un llenguatge caracteritzat per la metàfora, el símbol i el rigor formal.
2. La tendència avantguardista, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes, representada per Josep Vicenç Foix.

El Realisme Històric o Social als Anys 60

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició de l‘anomenat realisme històric o social, una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. Els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb la Pell de Brau (1960), sense oblidar autors de renom com ara Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) i Vicent Andrés Estellés amb Llibre de meravelles (1971).

Característiques de la Poesia Realista dels 60

La poesia realista dels anys 60 tingué, front al corrent simbolista, les característiques següents:

• El poeta passà a considerar-se una persona corrent més.
• L'acte d'escriure passà a ser una experiència compartida amb els lectors.
• La reflexió del poeta sorgia de l'experiència real.
• El discurs poètic adquireix un to directe i fins i tot col·loquial.
• El protagonista del poema passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
• La poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressió.
• Els destinataris deixaren de ser persones cultes amb formació literària per passar a ser qualsevol lector.

La Nova Cançó i la Poesia dels 70

En sintonia amb la poesia realista, aparegué la “nova cançó”. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell – es centraran en l’individu i, influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Anàlisi de l'Obra de Salvador Espriu

L'obra d'Espriu, considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX, es caracteritza per:

• la riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts (el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega sobre tots els quals bastirà el seu propi univers mític).
• la varietat literària (la lírica, l'elegíaca, la satírica i la didàctica).
• la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra, que identificava amb un món mític i personal, Sinera (anagrama d’Arenys de Mar, el poble on va nàixer). Els quatre llibres següents, que formen l’anomenat “cicle líric” (dècada dels 50: 1952: Les hores; Mrs. Death; 1954: El caminant i el mur; 1955: Final del laberint)), tracen un camí d'interiorització que culmina amb Final del laberint, on Espriu segueix els principis lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

La pell de brau (1960) representa el naixement de la poesia realista i cívica dels anys 60. Aquesta obra posa de manifest una actitud de rebel·lia i d’inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. A La pell de brau centrarà el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya dels jueus), tot manifestant en un to èpic o didàctic l'anhel de convivència pacífica, de llibertat i de justícia de la humanitat.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats, entre altres, per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

Miquel Martí i Pol: Poesia i Vida

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. L’explicació i les raons es troben en les característiques de la seua producció. Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. La seua poesia és una síntesi de realitat i lirisme. Cal distingir entre aquestes dues línies:

1. La poesia de continguts externs, relacionable amb el realisme històric dels anys 60, que tendeix a la descripció de la realitat social amb una voluntat crítica o de compromís, com La fàbrica o El poble, que l’arrela als seus orígens socials.
2. La poesia en què la realitat s’interioritza i és presentada subjectivament. En la seua evolució cap a una poesia més intimista hi ha tingut un paper cabdal la greu malaltia (esclerosi múltiple) que li impedeix fer una vida normal. La poesia esdevé un espai de comunicació per fugir de la solitud a què l’obliga la malaltia. A aquest vessant intimista pertanyen Quadern de vacances i Estimada Marta.

Temes i Estil de Martí i Pol

Els temes dels seus poemes, doncs, reflecteixen totes les etapes de la biografia del poeta i els canvis de la societat catalana: la reflexió metafísica, la malaltia i la seua superació, l’amor, l’absència de l’ésser estimat, el pas del temps i el balanç de vida, el compromís nacional, la poesia realista i compromesa... És una poesia de continguts vitals.

Quant a l’estil i la llengua, per a Martí i Pol la poesia és comunicació i els poemes han de dir les coses de manera entenedora i clara. L’absència d’artificiositat, la senzillesa formal dels poemes, la barreja de llenguatge culte i col·loquial, un estil expositiu que tendeix sovint a la narrativitat, aconsegueixen un to popular.

En conclusió, a la popularització de la poesia de Martí i Pol han contribuït:

• D’una banda, la seua temàtica variada, que ha propiciat que molts cantants hagen posat música a les seues creacions i que molts dels seus poemes hagen estat sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, per la seua constant referència a la situació social i nacional catalana.
• D’altra banda, el seu to popular, que l’ha feta accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques, fet que confirma la seua proposta per al Premi Nobel de Literatura per part del Parlament, amb el suport de 400 ajuntaments.

El Teatre Català de Postguerra a la Renovació

Prohibició i Primeres Etapes

El teatre català de postguerra va sofrir la prohibició del règim franquista de qualsevol manifestació teatral que no fóra en castellà. Fins 1946 no es van autoritzar obres en català, però encara es mantingué la prohibició de traduccions d’obres estrangeres, la qual cosa dificultava la renovació, per la desconnexió amb els nous corrents teatrals europeus i nord-americans.

• Fins els anys cinquanta, a València es fa un teatre humorístic i popular en valencià que segueix el model del sainet.
• A Catalunya l’escena és ocupada pel teatre més comercial de Josep Maria de Sagarra, l’anomenat teatre tradicional, que reprèn alguns dels models dramàtics dels anys 20 i 30.

Corrents Renovadors dels Anys 50 i 60

A partir de la segona meitat dels cinquanta sorgeixen uns corrents renovadors, que es desenvoluparan al llarg dels seixanta. Recullen les tendències europees i nord-americanes, amb orientacions estètiques diverses però coincidents en la temàtica de la denúncia de la guerra, de la postguerra, de la situació social, i en la reflexió sobre la llibertat:

• El teatre que construeix un món mític de Salvador Espriu.
• El teatre existencialista i de l’absurd, com el de Pedrolo, que connecta amb el teatre de l’absurd europeu.
• El teatre d’avantguarda, com el de Joan Brossa, inclinat al surrealisme.
• El teatre realista, que recull entre d’altres tendències nord-americanes i de l’anomenat teatre èpic de Bertol Brecht, on s’emmarca el teatre de Joan Oliver (Pere Quart), i del primer Josep Maria Benet i Jornet.

Als setanta continua la renovació, que afectarà essencialment a la tècnica dramàtica.

El Teatre Universal de Manuel de Pedrolo

Entre 1950 i 1963, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals, el nucli principal de la seua obra dramàtica. Pedrolo fa un teatre que, al mateix temps que és una denúncia del règim dictatorial de Franco, planteja unes situacions humanes universals que el fan perdurable i que tracten essencialment la preocupació profunda pel sentit de l’existència de l’ésser humà i per la llibertat.

Personatges, Espai i Temps

Els seus són personatges essencialitzats, de vegades innominats i entre els quals falla la comunicació. En gairebé totes les seves obres hi ha present un o més personatges que s'enfronten a la situació opressiva que pateixen i que es presenta en escena amb espais igualment opressius, com ara les cel·les d’Homes i No, escrita en ple apogeu de la dictadura franquista. Així, Pedrolo, fugint de la censura i connectant amb el teatre de l’absurd, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no s’ubiquen en cap temps ni en cap espai concrets.

Elements de l’Absurd i l’Existencialisme

En efecte, l’obra de Pedrolo conté, d’una banda, elements tècnics, formals i estilístics que l’acosten al teatre de l’absurd: situacions inicialment absurdes, poca acció, escenografia nua o simple i de vegades al·legòrica, llenguatge amb repeticions i equívocs, la inconcreció, ja esmentada, del temps i de l’espai..., encara que el desenvolupament de les obres presenta una estructura dramàtica de plantejament, nus i desenllaç a diferència d’aquell teatre. D’altra banda, la temàtica centrada en la llibertat el situa en la línia de l’existencialisme. Tot en conjunt conforma l’obra d’un autor preocupat per obrir els ulls a la gent i mostrar-los tot allò que els empobreix humanament: les limitacions, els tabús, la injustícia.