Evolució de la Literatura Catalana: Narrativa i Poesia (1970-Actualitat)

La Narrativa Catalana: Dels Anys 70 a l'Actualitat

Els escriptors de la «generació literària dels setanta» estaven marcats pels canvis sociopolítics i compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics.

Alguns novel·listes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat, i les seves obres tenen com a eix la presentació d’un nucli humà compacte.

Hi ha tres novel·les que mostren la capital valenciana dels darrers trenta anys i projecten la imatge de l’home occidental modern.

A partir dels anys vuitanta, dos factors han marcat l’evolució de la literatura catalana:

• L’evolució general de la societat.
• El fet que la literatura catalana ha gaudit d’un cert suport institucional.

Aquesta dècada va ser clau per a la renovació i la continuïtat de la literatura catalana, de la qual la gran protagonista va ser la narrativa. Es van distingir principalment dos tipus de narrativa:

• Un tipus que té en Quim Monzó el màxim representant.
• Un tipus que es caracteritza per l’explotació dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l’ambientació rural de les històries.

Quim Monzó: Narrativa Curta i Societat Contemporània

Quim Monzó va néixer a Barcelona. Les seves obres presenten característiques del seu món, com ara:

• Esperit crític.
• Univers ciutadà.
• Atracció per històries breus i fragmentades de personatges anònims.
• Poetització de mites de la societat de consum.

Els seus contes es basen en una única idea i, de vegades, en una sorpresa al final. Tendeixen a agrupar-se en dos pols temàtics:

• L’alienació de la vida en parella.
• La reescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts.

Quim Monzó no escriu pura ficció, sinó metaficció, és a dir, ficció sobre la ficció. L’escriptor no es limita a narrar unes històries, sinó que les interroga i les analitza.

La seva literatura s’incorpora plenament a la seva obra, i ell posa la penetració analítica i la força argumentativa del seu discurs al servei d’una capacitat de reacció inexhaurible.

Aquest autor delimita i analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos, tant en la narrativa com en el periodisme d’opinió. La temàtica central són els tòpics i els aspectes de la vida quotidiana.

Poesia Catalana: De la Postguerra a Finals dels 70

Entre la fi dels anys quaranta i el començament dels cinquanta, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Va orientar un conjunt de poetes més joves que perllongaven la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua.

En la literatura catalana dels anys seixanta, es va viure un gran debat que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura.

En iniciar-se la dècada dels setanta, es van produir en el món literari uns fets que van marcar un tomb en la poesia. Es van començar a publicar obres completes de Joan Brossa, que van sortir de la seva situació marginal. En aquesta època, es va reprendre l'interès per figures com Ausiàs March, la tradició medieval catalana, el simbolisme i el postsimbolisme, elaborant-se un món propi i de vegades difícil.