Evolució de la Literatura Catalana: Medieval, Moderna, Romanticisme

Definició de Literatura Catalana

La literatura catalana es pot entendre de dues maneres:

1. Aquella escrita per escriptors catalans, principalment en català i, des del segle XVI, també en castellà o espanyol.
2. Aquella escrita en català sense atendre al lloc o l'origen de l'autor, de la mateixa manera que la literatura anglesa o àrab.

Desenvolupem aquí aquest segon criteri, ja que creiem que és prou més encertat. La literatura catalana així entesa es divideix en tres grans períodes: l'esplendor medieval, la Decadència (on per motius polítics i per l'esplendor del Segle d'Or espanyol en castellà va minvar l'ús del català com a llengua de cultura) i la literatura contemporània (on el català i el castellà conviuen com a llengües de cultura, sobretot a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, i el català i el francès conviuen en el mateix sentit a la Catalunya Nord).

L'Esplendor Medieval (Segles XII-XIV)

Períodes Clau de l'Època Medieval

L'època medieval la podem dividir en tres períodes clau:

1. Un primer període marcat per la literatura feudal. És l'època de l'art romànic i la situem a finals del s. XII – principis del s. XIII. És l'època daurada de la literatura dels trobadors.
2. En segon lloc, apareix una literatura urbana, lligada a l'aparició de l'arquitectura d'estil gòtic i al creixement de les ciutats. Aquesta literatura la situem en el tombant del segle XIII al XIV.
3. En tercer lloc, arran de la pesta negra de 1348, i de les successives, apareix la gran crisi medieval del segle XIV que desembocarà al Renaixement.

Societat Feudal i Expansió Literària (S. XII – XIII)

És una societat estamental. Inicialment, trobem una literatura de caràcter oral que posteriorment es posa per escrit; amb l'escriptura s'arriba a la sublimació de la literatura. La literatura medieval se centra en la sublimació del cavaller. Amb els joglars (literatura oral), arriba la llengua vulgar a la literatura. Es parteix de zero, per tant, cal crear gèneres. Durant aquest llarg període medieval apareix l'epopeia popular, la lírica culta i el roman (en el sentit primitiu del terme, és a dir, narrativa en vers).

La Lírica dels Trobadors

Es tracta de la primera lírica culta existent en llengua vulgar. Del segle XII i part del segle XIII, els centres seran els castells, al voltant dels nobles senyors feudals. És una lírica que es canta (joglars), però també s'escriu, per tant, és una poesia culta. Actualment tenim documentat el nom d'uns 350 trobadors. La lírica dels trobadors és la que domina tot el sentiment amorós fins a l'arribada del Renaixement i el Romanticisme al segle XIV. En aquesta poesia amorosa culta hi ha un gran refinament i una gran qualitat. Els trobadors escrivien principalment en occità.

La Figura del Trobador

El trobador és a la vegada músic i escriptor. La lírica trobadoresca és alhora musical i literària i es difon a través del cant. Els trobadors acostumen a tenir una certa cultura i poden pertànyer a diferents estaments, tot i que normalment formen part de les classes altes; el fet de ser trobador pot servir com a ascensor social. Es conserven les vides de més de cent trobadors. Les vides són textos en prosa que reconstrueixen la biografia dels trobadors, acostumen a ser històriques i fidedignes, tot i que n'existeix alguna de llegendària com la de Guillem de Berguedà: la Llegenda del cor menjat. Les vides preparen el terreny per a la novel·la (no roman). En un dels contes d'El Decameró hi apareix la vida de Guillem de Rosselló (també conegut amb el nom de Guillem de Cabestany).

Els Cançoners

Es tractava de literatura culta, dirigida a les classes altes, que eren les que podien pagar aquestes cares edicions. Sembla ser que, al segle XII, l'amor era vertader i la dama existia realment: ho corroboren la Llegenda del cor menjat sobre la mort de Guillem de Cabestany (tot i que llegendària, segur que tenia alguna base real, sembla ser que el trobador va desaparèixer); així com, la prohibició de l'església a llegir o escoltar aquest tipus de poesia. És a partir del s. XIII que sembla que es converteix en joc, es pot comprovar en els versos de Bernat de Ventadorn. Un trobador té joglars al seu servei, però sovint el trobador se'n riu del joglar i l'anomena despectivament ministrer: intèrpret.

Personatges i Temes de la Poesia Trobadoresca

Personatges:

• Hom (qui escriu): el trobador (el seu jo)
• Midons: la dama (meva dama)
• Gilós: marit de la dama
• Lauzengiers: amics del gilós que espien

Temes i Gèneres:

• Amor cortès: Cançó (recopilada en Cançoners: 1r vida trobador, 2n raó de per què escriu, 3r poema + música)
• Venjança o odi: Sirventès
• Mort d'algú estimat: Plany
• Debat sobre algun tema: Tençó

Viadeira: només se'n conserva una de Cerverí de Girona.

Podríem dir que l'amor és un invent del segle XII. Finalment, es pot relacionar la lírica dels trobadors amb l'evolució posterior de la literatura europea.

Gèneres Narratius Medievals

• Cançó de gesta: on el protagonista és un jove fort, valent i agosarat que té cavall, espasa i esposa.
• Lírica trobadoresca: el trobador no lluita.
• Roman: prosa en vers. Hi apareix la síntesi entre el cavaller i el trobador. El protagonista és fort, valent i agosarat, però també dolç i refinat. Apareixeran els conflictes interns: a qui es deu fidelitat, al senyor o als sentiments.

Maneres de Compondre (Trobar)

• Trobar clus
• Trobar lleu

Tipus de Joglar

• Joglar líric: més cultes, reciten poesia.
• Joglar de gest: reciten poemes èpics (en prosa).

La població coneixia la poesia trobadoresca a través dels joglars que s'aprenien les obres de memòria i les recitaven als pobles.

Trobadors Catalans Destacats

• Cerverí de Girona (es conserven més obres)
• Guillem de Berguedà (31 poemes, majoria sirventesos, li agradava la brega)
• Ramon Vidal de Besalú (manual que ensenyava a trobar)
• Guillem de Cabestany (famós per la seva biografia)

Segle XIII: Cròniques i Ramon Llull

Les Quatre Grans Cròniques

Coetàniament a l'esplendor viscuda per la tradició trobadoresca en occità literari (destacablement tributària de l'obra confegida per autors catalans, com Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Berenguer de Palol, Guillem de Cabestany o Guerau de Cabrera), hem d'ubicar el desenvolupament de la prosa historiogràfica. En el decurs dels segles XIII i XIV, s'engendraren quatre cròniques en llengua catalana de més o menys discutible versemblança històrica:

• El Llibre dels Feits, dictat pel reconegut monarca Jaume I, institueix una extensa confessió força cromàtica.
• La Crònica de Bernat Desclot, elaborada a càrrec del cronista Bernat Desclot, contextualitza breument els regnats anteriors a Pere II el Gran per tal d'exposar amb acurada precisió els esdeveniments sorgits durant aquest.
• La Crònica de Ramon Muntaner, obra del propi Ramon Muntaner, de caire majorment èpic, comprèn el període existent entre Jaume el Conqueridor i Alfons III.
• La Crònica de Pere III, possiblement dictada pel rei mateix, argumenta el cúmul de les seves empreses polítiques.

Ramon Llull

Ramon Llull és considerat unànimament el creador del català literari. El designi de la seva obra es fonamenta en una sòlida ambició cristiana; després d'haver patit una profunda crisi religiosa, Llull es determinà a difondre la fe cristiana sense treva. El conjunt de la seva vasta obra (prop de 250 títols escrits en català, llatí o àrab), així com la institució d'una escola destinada a la instrucció de missioners cristians, testimonien certament el deler que l'escriptor albergava quant a la difusió del cristianisme. La seva obra més coneguda és Fèlix o Llibre de meravelles. La repercussió de l'obra de Ramon Llull no constituí un fenomen exclusivament nacional; el seu treball (tant filosòfic com místic) fou àmpliament reconegut a nivell europeu.

Segle XIV: L'Humanisme

Els intensos i perllongats contactes comercials amb Itàlia feren de Catalunya un important focus de difusió del pensament humanista. Irrefutable exponent de tal fet n'és la constitució de la Cancelleria Reial, òrgan administratiu de la Corona d'Aragó organitzat a partir d'una extensa i tramada xarxa de funcionaris (escrivans, notaris i secretaris) als quals hom inquiria el domini de tres llengües específiques: el llatí (llengua d'abast europeu), l'aragonès i el català (ambdós idiomes oficials en el domini de la Corona). Andreu Febrer (autor de la primera traducció de la Divina Comèdia), Pere March, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Bernat Hug de Rocabertí o Pere Torroella (alguns d'ells pertanyents a la generació del Segle d'Or valencià) entre molts d'altres testifiquen esmentada afirmació.

En paral·lel al desenvolupament de la ideologia humanista, a Catalunya també adquiriren importància certes veus pertanyents als estaments religiosos. En aquest àmbit, sobresurten les trajectòries de Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer i Anselm Turmeda.

Literatura d'Època Moderna (Segles XVI-XIX)

La Decadència: Causes i Debat

Des dels primers decennis del segle XVI fins als primers del XIX, s'encadenen una sèrie de fets, com la unió de les corones d'Aragó i Castella a partir de Ferran II i de Carles V, el trasllat de la cort al centre de la Península, l'emigració de bona part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles V i Felip II, el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic, el resultat de les guerres de les Germanies, dels Segadors i de Successió, les derrotes i els exilis de 1652 i 1714, etc., produïren una crisi d'autors i de lectors que paralitzà el desenvolupament normal de molts sectors de les lletres catalanes.

Malgrat aquests fets, encara hi ha debat sobre aquesta decadència, ja que existeixen contribucions importants d'escriptors com Cristòfor Despuig, Joan Timoneda i Pere Serafí, al Renaixement; Francesc Fontanella, Vicenç Garcia i Josep Romaguera, durant el Barroc; i Joan Ramis, Francesc Mulet i Antoni Puig i Blanch al Neoclassicisme.

El Renaixement

Origen i Característiques

El Renaixement es va originar a Itàlia, des d'on va arribar a Catalunya gràcies als cercles catalans instal·lats a la Itàlia del Renaixement per la vinculació de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona d'Aragó, pel fet que Alfons el Magnànim fixà la seva residència a Nàpols. També per l'existència de dos pontífexs valencians, Calixt III i Alexandre VI, ambdós papes de la família Borja. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella.

La literatura catalana, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. Però la preocupació per l'estudi de les llengües clàssiques, característica de l'humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars. Mentre la minoria aristocràtica vacil·lava en l'ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels segles.

Prosa del Renaixement

La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l'ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l'esperit crític del seu autor, en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Dins també de la narrativa històrica, cal remarcar les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per L'espill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515, atribuïda per alguns a Miquel Comalada, amb influències lul·lianes i reformistes que estaven assolint una veritable projecció europea.

Poesia del Renaixement

El millor poeta català del moment fou Pere Serafí, que alternà l'idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la glossa de refranys i cançons populars. Altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del segle XV. Els poemes de Joan Pujol, ja a la segona meitat del segle XVI, i els actes sacramentals de Joan Timoneda, ja reflecteixen el canvi de la Contrareforma, que havia de culminar amb el Barroc. Amb la Contrareforma desapareix aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida.

El Barroc

Les primeres manifestacions pròpiament barroques (figures anteriors com Joan Timoneda o Joan Pujol poden considerar-se com uns inicials símptomes literaris de la Contrareforma) no es produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d'estètica rococó. Francesc Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera, aportarien també contribucions importants durant el Barroc.

Entre els segles XVII i XVIII, Joan de Boixadors, Guillem Roca i Seguí i Francesc Tagell, de la primera meitat del segle XVIII, hi insistien amb desigual fortuna.

La Il·lustració (Segle XVIII)

Al segle XVIII, la filosofia crítica i l'erudició lingüística i històrica de la Il·lustració havien renovat tota la concepció de la cultura. Neix una nova mentalitat que considerava que l'obra havia de ser útil o no ser. És època d'inicis d'activitats científiques i d'un menyspreu raonat de la lírica gratuïta. La màxima consideració era obtinguda pels textos de moral o de pedagogia.

Autors destacats inclouen Jacint Segura, Francesc Mulet, Pau Puig, Antoni Febrer i Cardona i Joan Ramis amb l'obra de teatre Lucrècia.

El Romanticisme

El Romanticisme, plantejat en temes inequívocament catalans, fou escrit bàsicament en llengua castellana. Però cap al final d'aquest període ja es començà a prendre consciència de la contradicció que existia entre el contingut i el públic al qual s'adreçava i la llengua amb què es feia. Així, per exemple, Pere Mata va escriure un llarg poema en català a El Vapor (1836).

Resum Època Moderna

Època Moderna (Segles XV-XIX):

• Renaixement: Harmonia, equilibri, bellesa, culta. Poesia: Pere Serafí. Assaig: Cristòfor Despuig.
• Barroc: Recarregada, desequilibri, dolor, culta. Poesia: Francesc Vicent Garcia. Teatre: Francesc Fontanella.
• Neoclassicisme: Funcionalitat didàctica. Teatre: Joan Ramis.

Aquest període és sovint considerat de poca qualitat literària culta (Decadència), però és una època rica en literatura popular (poesia de transició oral, teatre, sonets, poesia romanços).

El Romanticisme

Romanticisme: Idealisme, lluitar per la llibertat, individualisme, sentimentalisme, nacionalisme, folklore (ensenyar del passat). Molta poesia.