Evolució de la Infermeria: Història i Procés d'Atenció

Prehistòria

Nomadisme (anaven d'un lloc a un altre). Organització en clans o tribus, amb divisió del treball: els homes caçaven i les dones tenien cura dels nens, ancians i malalts. Els coneixements es transmetien de generació en generació. Origen sobrenatural de les malalties. El sacerdot o fetiller era l'encarregat de "curar". Preparaven remeis amb herbes i plantes medicinals (coneixements per observació i transmissió oral).

Edat antiga: Mesopotàmia i Antic Egipte

Assentaments, escriptura (ja no tradició oral, testimonis molt més precisos): primers testimonis de sabers i procediments mèdics. Origen sobrenatural de les malalties. Tractament del metge-sacerdot, també traumatòleg i cirurgies menors i llevadores. En aquesta època hi havia molt coneixement mèdic per observació, a causa de l'emmagatzematge de les mòmies, a les quals se'ls extreien les vísceres.

Grècia

Desenvolupament de la medicina científica (no sobrenatural, problema físic): les malalties tenien causes naturals (desequilibri entre els humors, és a dir, les parts líquides del nostre cos, com la sang o els mocs). S'observen signes i símptomes, s'estudia al pacient, es valora el problema (els coneixements es transmeten). Higiene (banys públics, termes...), dieta equilibrada, es dona molta importància als hàbits saludables. Apareixen "hospitals" i "centres d'assistència ambulatòria". Els metges rebien informació teòrica i pràctica d'altres metges.

Roma

Impulsors de molts aspectes relacionats amb la salut pública (aqüeductes per no passar set, clavegueram, higiene de la ciutat, reserva d'aliment perquè la gent no passi gana). Hospitals militars (soldats-cuidadors). Hospitals civils (metges i esclaus com a cuidadors). Anaven assumint coneixements mèdics a mesura que conquerien altres cultures.

Edat mitjana

Hospitals cristians (caritat), l'església inverteix molt. Monestirs (únic lloc on sabien escriure i llegir, gràcies a ells ens van poder transmetre coneixements). Croades (anaven a santificar a altres ciutats, les conquerien per cristianitzar-los). Hospitals civils. A les ciutats, gremis i confraries (primer sistema de protecció social). Primeres universitats on s'estudia medicina. La infermeria (no universitària, no tenia nivell, només es considerava un ofici) = ofici. Els àrabs eren els que tenien més coneixements mèdics, molt més civilitzats.

Edat Moderna

Països luterans (protestants): atencions per personal sense preparació (van expulsar els cristians, que eren els que tenien els coneixements). Països catòlics: hospitals de l'església a l'administració portats per religiosos; entitats benèfiques per a gent sense recursos (rics: els cuidaven els metges i cuidadors particulars). Ordres religiosos dedicades a la cura de malalts, formació, infermeria. Publicacions de medicina. Oficis especialistes: barber-sagnador, infermer, llevadora.

Edat contemporània

Infermeria professional no religiosa al segle XIX (Florence Nightingale, va fixar les bases perquè fos una professió d'infermeria). 1863: Creu Roja. Llei de la Seguretat Social a Alemanya (Bismarck). Els hospitals ja no són un refugi per a gent gran sense diners, passen a ser centres especialitzats d'atenció sanitària. Tres professionals d'àmbit d'infermeria: practicants (cures, cirurgia menor, col·laboració amb el metge), llevadores i cuidadors o infermers (personal religiós). Any 50 del segle XX: ATS (Ajudant Tècnic Sanitari), es crea la professió, el càrrec i el títol. Pot dur a terme les tasques dels tres professionals anteriors i té més coneixements, té titulació.

Avui en dia al nostre país

1977: Diplomat universitari en Infermeria (3 anys). 2010: Grau universitari (4 anys). Funcions regulades (auxiliar d'infermeria) anys 60. Anys 70 FP: auxiliar de clínica (centres privats). 1986: auxiliar d'infermeria; categoria professional en hospitals públics. 1995: CFGM cures d'auxiliar d'infermeria (tècnic).

Procés d'Atenció d'Infermeria

Cal seguir un pla d'actuació per atendre el pacient de la millor manera possible.

Pla d'actuació d'infermeria o PAI

(Procés d'atenció d'infermeria): aplicació del mètode científic en les cures d'infermeria per tal que l'assistència es dugui a terme de forma ordenada, organitzada i sistematitzada.

El PAI es desenvolupa en 5 etapes consecutives

1. Valoració: recollir i analitzar dades sobre l'estat de salut del pacient.

2. Diagnòstic d'infermeria: identificació dels problemes de salut del pacient.

3. Planificació: definir objectius i establir estratègies d'actuació per assolir-los mitjançant activitats d'infermeria (proposa el pla de cures més adequat a la situació del pacient).

4. Execució: portar a la pràctica les cures programades.

5. Avaluació: valorar l'assoliment dels objectius (valorar els resultats obtinguts). No es tracta d'una sèrie d'etapes independents, sinó que és un procés continu on les diverses fases, a la pràctica, sovint se superposen.

Característiques del PAI

• Procés sistemàtic.
• Flexible i dinàmic.
• Centrat en el pacient.

Cal mantenir un registre de les activitats d'infermeria en cada una de les etapes del procés (documentació), així queda constància de les activitats fetes i es millora la comunicació entre els professionals que atenen el pacient.

També

• Fa possible l'avaluació i la millora de la qualitat.
• Permet la investigació i la formació.
• Pot tenir valor legal.

Etapes del PAI

Valoració

• Recollida sistemàtica de dades sobre l'estat de salut de l'usuari.
• Verificació o validació de les dades.
• Organització de les dades.

Recollida de dades

En la valoració inicial ha de ser completa i integral. Al llarg de tot el procés se segueixen recollint dades: suposada hipòtesi inicial, canvis respecte a la situació inicial, nova informació. Les dades poden ser subjectives (el pacient les sent però no es poden validar científicament) o objectives (poden ser percebudes i fins i tot mesurades pels professionals). Les dades també es poden classificar en actuals (en el moment) o antecedents (històriques).

Com obtenim les dades?

1. Entrevista clínica:

• Per elaborar la història d'infermeria.
• Implicar el pacient en el procés.
• Vincle infermera-pacient.
• Cal tenir en compte aspectes verbals i no verbals de la comunicació en el procés.

2. Observació:

• Usant els sentits recollim dades del pacient i de l'entorn.
• Valoració inicial i tot el procés (dur a terme).
• Cal capacitat d'atenció i entrenament pràctic, així com coneixements i maduresa per interpretar correctament els resultats.

3. Exploració física:

• Obtenció de dades objectives.
• Es realitza després de l'entrevista, per comprovar informacions i recollir-ne de noves.
• Ordenada i completa, s'anirà repetint al llarg del procés.
• Valorar l'eficàcia de les actuacions.
• Tècniques: inspecció, auscultació, palpació, percussió.

Validació de les dades

Hem d'assegurar-nos que les dades recollides són correctes i completes. Dades objectives que es puguin mesurar, les dubtoses es contrasten amb altres dades i comprovant si les noves dades les ratifiquen o, en canvi, les contradiuen.

Organització de les dades

Les dades s'agrupen de forma organitzada, se solen ordenar per necessitats humanes o per patrons funcionals de salut.

2a Etapa: Diagnòstic

El diagnòstic d'infermeria és l'enunciat d'un problema de salut real o potencial del pacient, que pot ser tractat o previngut mitjançant actuacions d'infermeria.

Es redacten:

1. S'enuncia el problema de salut o la resposta de la persona.

2. Els factors que causen o contribueixen al problema.

3. Signes o símptomes que validen el diagnòstic.

La primera part s'uneix amb la segona mitjançant la fórmula "relacionat amb", ja que no sempre es pot demostrar una relació causa-efecte directa. Els diagnòstics d'infermeria no s'han de confondre amb els diagnòstics mèdics.

3a Etapa: Planificació

Consisteix a elaborar un programa complet d'assistència per atendre els problemes del pacient. S'han de complir:

• Decidir les prioritats en l'atenció.
• Concretar els objectius a assolir.
• Elaborar un pla de cures.

Prioritats en l'atenció

S'ordenen els problemes per tractar en primer lloc els problemes més importants.

Objectius a assolir

Es defineixen els resultats que s'espera aconseguir amb les cures d'infermeria.

Característiques:

• Referir-se al pacient.
• Ser clars, concisos i realistes.
• Ser mesurables i avaluables.
• Ser concrets en el temps.

Pla de cures

S'hi programen de forma ordenada i detallada les activitats d'infermeria, per atendre els problemes del pacient i aconseguir els objectius que es pretenen.

• Plans individualitzats: problemes singulars.
• Plans estandarditzats: problemes o situacions habituals.
• Protocols d'infermeria: guies del personal d'infermeria en aquests casos.

Al pla de cures s'especifiquen les activitats d'infermeria que s'han de realitzar, tant les pròpies d'infermeria (observació, cures, educació per a la salut) com les derivades de les ordres mèdiques (administració de medicaments, preparació de proves diagnòstiques).

4a Etapa: Execució

Es posa en pràctica el pla de cures i es duen a terme les activitats d'infermeria proposades al pla.

Per participar en les seves cures, ens haurem d'adaptar a la capacitat del pacient, que anirà evolucionant al llarg del procés.

Tenir en compte els recursos disponibles, tant humans (infermers i auxiliars) com materials.

Abans de començar amb l'execució de cada activitat d'infermeria, prepararem el material necessari i explicarem al pacient què li farem per tal que ho sàpiga, estigui tranquil i col·labori, si és convenient.

Després ho realitzarem pas per pas, seguint fidelment les normes i els protocols del centre sanitari en què treballem. En finalitzar, ens assegurarem que el pacient quedi en bones condicions i recollirem el material usat.

Per últim, és de màxima importància el registre en els documents apropiats de les activitats que acabem de realitzar. Cal deixar indicat què es fa i qui ho executa, així com les característiques rellevants que siguin d'interès.