Evolució de la Infància: Drets i Maltractament Infantil

La infància és un procés o període pel qual passen tots els infants fins als 18 anys. Aquesta comprèn tres etapes: la infància (0-3 anys), la preescolar (3-6 anys) i l’escolar (6 anys fins a la pubertat), i en una altra fase, l’adolescència.

L’evolució de la infància passa per les següents fases:

El món antic

Les antigues societats de Grècia i Roma

• Valor com a propietat o com a inversió en el futur adult; poc valor dels vincles sanguinis.

L’època medieval i renaixentista

• Imposició de la nova moral cristiana: matrimoni com a forma d’unió; les relacions de consanguinitat són llaços d’unió indissoluble. Figures rellevants: Sant Agustí, Ramon Llull, Alfons X el Savi…

L’humanisme i el començament de l’educació

• Infància com a etapa diferenciada i que ha de ser objecte d’atenció; proliferen els orfenats.
• Els mètodes educatius que s’empren són: el mestre com a protagonista de l’educació i del coneixement; disciplina i severitat.
• Figures destacades: Comenius, Joan Baptista de la Salle, Vicenç de Paül...

La il·lustració fins al segle XX

• Rousseau reclama el respecte per les emocions i les fases maduratives dels infants; Pestalozzi cerca integrar socialment els menors amb pocs recursos; Fröbel introdueix el joc com a principal estratègia pedagògica.

Industrialització i reglamentació estatal

• Utilització de menors com a força de treball en tasques dures i en condicions nefastes (sobreexplotació).
• Els estats incorporen protectors per als infants i es regula el treball dels menors (Llei Tolosa Latour, 1904).

Època daurada de la pedagogia i la psicologia

• Renovació de mètodes pedagògics; experimentació de noves pràctiques educatives i difusió per tot el món.
• Figures destacades: Montessori, Decroly, Freinet o Neill.

Psicologia: estudi de la infància; figures destacades: Piaget, Vygotski, Wallon o Freud.

La Declaració de Ginebra (1924) és el primer pas cap al reconeixement dels infants, ja que gràcies a Eglantyne Jebb, fundadora de Save the Children Fund i Save the Children International Union, que tingué la primera idea de formular una declaració dels drets dels infants. Els principis bàsics són:

1. L’infant ha de tenir condicions per desenvolupar-se normalment des del punt de vista material i espiritual.
2. L’infant famolenc ha de ser alimentat, l’infant malalt ha de ser atès, l’infant deficient ha de ser ajudat, l’infant desadaptat ha de ser eradicat, l’orfe i l’abandonat han de ser recollits i ajudats.
3. L’infant ha de ser el primer a rebre socors en cas de desastre.
4. L’infant ha de ser posat en condicions de guanyar-se la vida i ha de ser protegit de qualsevol explotació.
5. L’infant ha de ser educat inculcant-li el sentiment que ha de tenir de posar les seves millors qualitats al servei del proïsme.

La Declaració dels Drets de l’infant va ser aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1959. Aquesta declaració consta d’un preàmbul que manifesta la protecció i drets dels infants i posa èmfasi als governs nacionals perquè siguin reconeguts.

1. Dret a gaudir de tots els drets enunciats en aquesta declaració.
2. Dret a una protecció especial per garantir el seu desenvolupament saludable.
3. Dret a un nom i a una nacionalitat.
4. Dret a gaudir dels beneficis de la seguretat social.
5. Dret a rebre el tractament, l'educació i les atencions especials que requereixi.
6. Dret a l’amor i la comprensió per al ple desenvolupament de la seva personalitat.
7. Dret a una educació gratuïta i, almenys, en les etapes elementals.
8. Dret a la prioritat de protecció i socors.
9. Dret a la protecció contra tota forma d’abandó, crueltat i explotació.
10. Dret a la protecció contra qualsevol pràctica de discriminació.

La Convenció dels Drets de l’Infant, aprovada el 20 de novembre de 1989, va transformar els drets de la infància i ha estat acceptada per tots els països del món, excepte per Somàlia i els EUA.

Principis bàsics de la convenció:

• No discriminació.
• Interès superior del menor.
• Dret a la vida, la supervivència i el desenvolupament.
• Participació.

El maltractament infantil és tota acció, omissió o tracte negligent, no accidental, que privi l’infant dels seus drets o del seu benestar, que amenaci i/o interfereixi en el seu desenvolupament físic i/o social, i els autors poden ser: persones, institucions o la societat.

Tipus de maltractament:

• Maltractament físic (lesions cutànies); negligència i abandonament; maltractament emocional i psicològic; abús sexual i explotació laboral.

Les causes i efectes del maltractament ajuden a crear condicions en les quals apareixen els factors de risc i, també, considerar que existeixen altres factors que contraresten els altres (factors de protecció).

Factors de risc (augmenten la probabilitat de maltractament):

Derivats de la pròpia família:

• Desestructuració familiar; situacions de ludopatia, alcoholisme i altres drogoadiccions, delinqüència o prostitució.
• Dèficit d’habilitats socials.
• Altres trastorns (ansietat, depressió…).

Individuals de l’infant:

• Incapacitat de complir amb les expectatives establertes per la seva família sobre ells; atencions i cures requerides (no atenen les seves necessitats bàsiques).

Socioculturals:

• Entorn social i hàbits socials.

Factors de protecció (atenuen la possibilitat de maltractament):

Individuals:

• Capacitat de resiliència; capacitat d’empoderament.

Contextuals.

Conseqüències del maltractament:

• Dos tipus de reaccions: victimització i acomodació/adaptació; a llarg termini es produiran: seqüeles interioritzades i seqüeles psicosocials.
• Altres nivells de victimització: secundària i terciària.

Protocols d’intervenció:

• Detecció del maltractament; notificació del maltractament; valoració i diagnòstic; actuacions; avaluació i seguiment.

El desemparament suposa la impossibilitat durant un temps o inclús definitiva de la família per garantir al menor la protecció i l’atenció necessària i es troba en una situació de perill.

Per aquesta situació s’ha de realitzar un anàlisi que ha de constar de:

• La història de la víctima; l’examen mèdic; l’examen psicològic i la valoració de la xarxa social.

I gràcies a això, de la seva família i el que l’envolta es podrà saber la gravetat de la situació i es realitzarà un pla d'intervenció adequat a les seves necessitats.

Es pot declarar en situació de desemparament en els següents casos:

• Les persones que han d’exercir les funcions de guarda no hi són o estan impossibilitats per realitzar-les; quan hi ha manifestacions de maltractament.
• Quan s’aprecia que s’està incomplint o exercint de manera incorrecta els seus deures.

El desemparament el duu a terme l'entitat pública responsable de la protecció de menors de cada comunitat autònoma.

A més, suposa: la suspensió de la potestat dels progenitors o tutors i l’assumpció de la tutela i la guarda la fa l’organisme pertinent i activar mesures de protecció.

Un cas especial de desemparament és l’arribada de menors estrangers que venen de fora acompanyant o referent familiar.

Primer de tot, es tracta d’un cas en què tenim signes clars i, per tant, un cas greu i urgent. Després procedirem a notificar als serveis socials especialitzats en atenció a la infància. Com hem dit anteriorment, es tracta d’una situació molt evident, per tant, podem notificar/donar avís als cossos de seguretat o policia per agilitzar la tramitació d’aquest fet. També presentarem una denúncia al jutjat de la zona (el qual s’encarrega de realitzar totes les gestions i tràmits necessaris).

I finalment, si l’infant/menor presentés danys físics, llavors traslladarem a l’infant a un centre sanitari perquè li facin un reconeixement mèdic o, si fes falta, ingressar. A partir d’aquí, el centre sanitari activa els tràmits més oportuns per al menor. Tot això es farà mitjançant un full de notificació de risc i maltractament infantil. Després es comprovarà la veracitat de totes les notificacions i es durà al menor a un centre d’atenció immediata i, després d’avaluar la seva situació, es prendran mesures de si va a la família extensa o a una família aliena, ja que aquest menor es troba en una situació de desemparament i els elements que determinen això són: la història de la víctima; l’examen mèdic; l’examen psicològic i la valoració de la xarxa social.

Després de comprovar si té família extensa, s’haurà d’avaluar a la família i veure si tenen interès en acollir al menor. En cas contrari, es cercarà una família aliena. En ambdós casos, es seguirà avaluant i observant al menor, per veure si les mesures adoptades són les correctes.