Evolució de la Indústria a Espanya: Segle XIX a l'Actualitat

Del Segle XIX fins a 1940

Situació al Segle XIX

La industrialització a Espanya va tenir lloc amb molt de retard (a finals de la 1a Revolució Industrial) en relació amb altres estats. Les causes van ser:

• Mala dotació de matèries primeres.
• Mala dotació d'energia.
• Manca d'esperit empresarial (mentalitat agrària).
• Poca capacitat de consum.
• Manca de capital.
• Retard tecnològic.
• Situació política desfavorable (guerra de la Independència amb França, alliberament de les colònies americanes).
• Inexistència de bons sistemes de transport.

Factors que possibiliten els inicis de la industrialització

• Creació de capitals en algunes activitats agràries (per exemple, la vinya).
• Creació de capitals en algunes activitats mineres. Per exemple, exportació de ferro a Gal·les.
• Inversió estrangera, sobretot en el subsector de la mineria.

Sectors i àrees industrialitzades

• Indústries de base com la siderúrgia i metal·lúrgia: Màlaga, Astúries, Cantàbria i País Basc.
• Indústries de béns de consum com el tèxtil a Catalunya (cotó).
• Arreu del territori trobem l'existència de petita indústria de consum, sobretot agroalimentària: farineres, destil·leries, conserves.

Estructura empresarial

El sistema de producció era el de la fabricació en sèrie (sistema fordista), amb grans factories, coexistint amb petites fàbriques amb sistemes de producció tradicional. Hi havia un fort contrast entre grans i petites empreses. Les petites empreses s'orientaven a la producció de béns de consum, estaven poc tecnificades i tenien escassa rendibilitat. Sobrevivien gràcies al proteccionisme.

Política industrial

Política proteccionista. Mitjançant l'establiment d'aranzels i la limitació d'importacions s'eliminava la competència exterior. Aquest fet va estimular en certa mesura el creixement de la indústria, però també en va desincentivar la seva modernització tècnica.

La indústria a Espanya entre 1940-1959

Situació sociopolítica i econòmica

Època d'estancament i declivi degut a la destrucció de la guerra i al posterior aïllament. Això va impedir l'accés a l'energia, matèries primeres, tecnologia i capitals d'importació.

Política econòmica i industrial

Es va seguir una política econòmica coneguda com a Autarquia (a causa de l'aïllament, Espanya va tractar d'autoabastir-se).

Característiques:

• L'estat controla tota la producció: abastiment de matèries primeres, energia, preus. També compra la producció a preus fixats per l'estat.
• Les importacions estan prohibides i també les exportacions.
• Creació d'empreses públiques mitjançant l'INI, en aquells sectors considerats estratègics (indústria bàsica) no atesos per la iniciativa privada per la baixa rendibilitat.

Consolidació d'uns espais industrials

Es van consolidar els desequilibris territorials en el repartiment de la indústria. Les zones industrials anteriors van incrementar la seva importància:

• La franja cantàbrica es va especialitzar en sectors bàsics, amb predomini de les grans fàbriques, en molts casos impulsades per l'INI.
• La zona mediterrània va presentar una major diversificació i una major importància de la indústria lleugera i de les petites empreses.
• La zona de Madrid va consolidar la seva importància gràcies al centralisme del franquisme i a la seva posició com a nus de comunicacions. La seva indústria va presentar també un alt grau de diversificació.

Subsectors industrials més destacats

• Sector alimentari.
• Sector siderúrgic.
• Producció de ciment.
• Indústria química.
• Indústria tèxtil.

Aquesta situació era insostenible. L'autoabastiment no va ser possible i això obligava a establir cartilles de racionament i altres sistemes de distribució de matèries primeres i energia. Per això era necessari un canvi de la política econòmica. Això va succeir el 1959.

La Segona Revolució Industrial (1959-1975)

Política econòmica i industrial

Època d'enorme creixement degut a la finalització de l'autarquia. La política econòmica és coneguda com el Pla d'Estabilització (1959).

Característiques:

• Devaluació de la pesseta.
• Liberalització de les importacions.
• Atracció d'inversió estrangera (EUA, Alemanya, Suïssa...).
• L'estat canvia d'estratègia: en comptes de ser ell el que assumeix la producció, vol crear les condicions necessàries per estimular la iniciativa privada:

1. Construcció d'infraestructures.
2. Electrificació.
3. Mesures de promoció industrial, amb l'objectiu de promoure el desenvolupament i corregir els desequilibris territorials.

Aquestes mesures, impulsades durant el franquisme mitjançant els Planes de Desarrollo (1964-1975) es van orientar a la promoció industrial de les zones endarrerides i a la descongestió de les grans aglomeracions urbano-industrials. Les accions dutes a terme van ser:

Els pols de desenvolupament i els pols de promoció. Eren zones urbanes seleccionades amb la intenció de crear-hi les condicions per tal que s'hi generés un procés de concentració industrial, que després per ell mateix creés economies externes. En aquestes zones es promovia la instal·lació de determinats tipus d'indústries –prèviament establerts per a cada zona– mitjançant diversos incentius: subvenció a la instal·lació inicial, crèdits oficials, desgravacions fiscals, sòl industrial barat, bones infraestructures i ajudes a la formació professional.

a) Els pols de desenvolupament industrial es van establir a zones amb certa base industrial: A Coruña, Vigo, Vilagarcía d'Arousa, Sevilla, Valladolid, Saragossa, Granada, Còrdova, Oviedo i Logronyo. Les subvencions podrien arribar al 10%.

b) Els pols de promoció industrial es van establir a zones més deprimides: Burgos, Huelva. Les subvencions podien arribar al 20%.

Els resultats d'aquesta política van ser inferiors a les previsions, i no van aconseguir l'efecte multiplicador desitjat. L'èxit va ser relatiu en alguns casos (Valladolid, Vigo, Sevilla, A Coruña), però en les zones més deprimides que no comptaven amb un clima industrial previ els resultats van ser molt poc importants. Per tant, no es va aconseguir frenar la tendència espontània de la indústria a concentrar-se en les zones tradicionals.

Característiques d'aquesta industrialització

• Es va veure afavorida per l'avantatjosa situació d'Espanya en el context internacional (demanda en augment, baixos costos de producció, mà d'obra barata i abundant, manca de conflictivitat laboral) que va atreure capitals estrangers, i el foment de l'activitat industrial per part de l'Estat.
• Principals indústries:
  • Indústries de béns de consum: calçat, cuir, suro, moble, papereria, editorial.
  • Indústries bàsiques: mineria, naval, cautxú (neumàtics), maquinària, siderúrgia.
• Àrees industrials:
  • La franja cantàbrica.
  • La zona mediterrània.
  • La zona de Madrid.

A aquestes tres zones, durant els anys del desenvolupisme (60-75) s'hi va donar un doble procés. Per una banda, va augmentar la concentració d'indústries a les grans metròpolis, atretes per les economies externes. Alhora però, la saturació i l'increment del preu del sòl d'aquestes zones va afavorir processos de difusió de certes activitats industrials cap a les perifèries metropolitanes. A més d'aquestes tres zones, a algunes zones de l'Estat van sorgir noves àrees industrials en dos àmbits. Per una banda, al llarg dels eixos de comunicació entre les regions industrialitzades (eix de l'Ebre i eix Mediterrani) i per l'altra, a indrets promoguts per les polítiques industrials del desenvolupisme franquista.

La crisi i la reestructuració industrial (1975-1985)

La crisi industrial, que va afectar tots els estats industrialitzats a partir de 1975, va incidir de manera molt important sobre la indústria espanyola degut a les seves debilitats estructurals anteriors.

Causes de la crisi

Causes externes (desencadenants de la crisi)

• Encariment de l'energia per la gran pujada del preu del petroli (1973), la qual cosa va encarir els costos de producció.
• Esgotament del cicle tecnològic anterior. L'arribada de la Tercera Revolució Industrial va deixar antiquats la tecnologia, els sectors i els sistemes de producció anteriors.

1. La microelectrònica, informàtica i telecomunicacions deixen desfasades les tecnologies anteriors.
2. Els nous sectors industrials lligats a elles (robòtica, aeronàutica...) s'imposen sobre els anteriors (metal·lúrgic, químic).
3. Els nous sistemes de producció flexible (descentralitzada en petits establiments especialitzats) substitueixen el sistema fordista (concentració en grans fàbriques).

• Les noves característiques de la demanda, més exigent en qualitat i disseny, el que va requerir una innovació permanent i la diversificació de les produccions.
• La mundialització de l'economia. L'inici de la mundialització va generar un nou sistema basat en la divisió internacional del treball, amb la qual els diversos territoris es van especialitzar en uns o altres sectors en funció dels seus avantatges.

En aquest context, van sorgir els NPI (Nous Països Industrialitzats) a Àsia (Corea del Sud, Taiwan, Indonèsia, la Xina) especialitzats en indústries tradicionals (siderúrgia, construcció naval, tèxtil, confecció, calçat) i en sectors de muntatge (electrònica, mecànica) afavorits pels baixos costos de la mà d'obra i amb fortes inversions europees, japoneses i dels EUA.

Causes internes (potenciadores de la crisi)

• Deficiències estructurals de la indústria espanyola: desfavorable especialització en els anomenats “sectors madurs”, molt consumidors d'energia i mà d'obra: metal·lúrgia, naval..., que van ser els més afectats per la crisi, insuficient modernització tecnològica i elevada dependència exterior (energètica, tecnològica i financera).
• La conjuntura històrica, amb el pas de la dictadura franquista a la democràcia, en plena transició, la qual cosa va generar incertesa, va reduir les inversions i va endarrerir les polítiques per fer front a la crisi.

Conseqüències de la crisi

A causa de la crisi es va produir el tancament de moltes empreses industrials, va descendir la producció i es va incrementar de manera molt important l'atur.

La política front a la crisi: la reestructuració

A partir de 1975, els principals països industrialitzats, agrupats en l'OCDE (Organització de Desenvolupament i Cooperació Econòmica) van adoptar tota una sèrie de polítiques de reestructuració de la indústria. A Espanya, donada la situació política, aquestes mesures es van prendre a partir dels anys 80. La reestructuració industrial va tenir dos tipus de polítiques complementàries (reconversió i reindustrialització), que es van dur a terme amb ajuts de l'Estat de tipus financer (subvencions i crèdits), fiscal (deduccions, etc...) i laboral (facilitat per a l'acomiadament i jubilacions anticipades).

La reconversió industrial

Tractament de xoc per tal d'assegurar la viabilitat de les indústries en crisi mitjançant reformes per tal d'adaptar-les al nou cicle tecnològic i dotar-les de competitivitat. Les accions dutes a terme van consistir a ajustar l'oferta a la demanda, eliminant l'excés de capacitat productiva: regulació de plantilles, sanejament financer, especialització en productes més demandats i aplicació dels nous sistemes d'organització i gestió. La reconversió va afectar els sectors madurs (metal·lúrgica, mecànica, naval, electrodomèstics). Els seus resultats poden ser valorats sols parcialment, ja que l'entrada d'Espanya a la Unió Europea va obligar a una segona reconversió el 1991. Amb tot, la reducció de llocs de feina va ser superior a l'esperada.

La reindustrialització

Va consistir en el foment de noves indústries a les zones afectades per la reconversió, mitjançant la creació de noves activitats per tal de diversificar la indústria de les zones molt especialitzades, i que aquestes noves indústries fossin capaces d'absorbir els excedents de mà d'obra de la reconversió.

Per això es van crear 6 ZUR (Zones d'Urgent Reindustrialització) el 1983 a Galícia, Astúries, el Nervión, Barcelona, Madrid i Cadis. En aquestes zones, les empreses que s'hi instal·lessin o s'hi ampliessin creant nous llocs de feina rebien incentius fiscals i financers, a més de subvencions per la incorporació de treballadors dels fons de promoció de l'ocupació (aturats procedents de la reconversió). La reindustrialització va fer créixer la inversió en aquestes zones i hi va propiciar la diversificació industrial, però va tenir uns resultats quant a ocupació inferiors als esperats, va beneficiar sobretot grans empreses i va accentuar els desequilibris, en ser més important a Barcelona i Madrid.

La indústria espanyola en l'actualitat

Conjuntura històrica

Encara que la reconversió industrial no ha acabat del tot i la crisi ha continuat afectant alguns sectors madurs, des de mitjans dels anys 80 s'ha obert una nova fase marcada pels canvis de l'anomenada 3a Revolució Industrial, d'abast mundial.

La Tercera Revolució Industrial

Aquest procés es basa en la innovació i en l'aplicació dels nous coneixements i tecnologies en l'àmbit industrial, tals com les tecnologies de la informació (informàtica i telecomunicacions) i la microelectrònica.

A nivell de l'Estat espanyol, la 3a RI ha provocat una recuperació de la indústria relativament important des de 1985.

A nivell global, aquesta revolució ha propiciat nombrosos canvis en la producció, estructura, localització i política industrials:

Canvis en la producció industrial

Es produeix un fort creixement dels sectors lligats a l'ús de tecnologies de la informació (els anomenats sectors d'alta tecnologia):

• La telemàtica (informàtica i telecomunicacions).
• L'automatització (robòtica, ofimàtica...).
• Els instruments de precisió.
• Els nous materials (polímers, aliatges).
• La biotecnologia (enginyeria genètica).

Així mateix, l'aplicació de l'alta tecnologia també es dóna en algunes indústries tradicionals, que viuen un procés de “rejoveniment”.

Canvis en l'estructura industrial

• En els sistemes de producció es donen processos de:
  • Descentralització: consistent en la divisió de la producció en fases realitzades en establiments separats (desintegració de la fàbrica tradicional). Aquesta descentralització s'ha dut a terme mitjançant la construcció d'empreses multiplanta (empreses que compten amb nombrosos establiments especialitzats en les diverses fases de la producció), recorrent a la subcontractació (empreses que encomanen parts del procés productiu a altres empreses) o formant xarxes d'empreses petites.
  • Flexibilització productiva: fabricació de petites quantitats de productes diversos a preus rendibles gràcies a la maquinària automatitzada que permet la seva reprogramació. Això permet a la indústria una ràpida adaptació a la demanda.
• En la mida de les empreses la 3a RI ha propiciat la proliferació de pimes i la reducció de la mida mitjana de les indústries.
• En l'ocupació industrial s'ha incrementat la proporció de tècnics qualificats i s'ha reduït la dels treballadors manuals (substituïts per l'automatització). Així mateix, s'ha produït un procés de terciarització industrial, en incrementar-se notablement el nombre de treballadors de la indústria dedicats a serveis anteriors (R+D, disseny, gestió) i posteriors (màrqueting, control de qualitat, servei postvenda).

Canvis en la localització industrial

L'aplicació de les noves tecnologies ha propiciat dos canvis divergents en la localització industrial:

• Permet la difusió d'empreses a indrets que ofereixen majors avantatges (p. ex. mà d'obra).
• Estimula la concentració de les indústries d'alta tecnologia, oficines i serveis més qualificats en les anomenades àrees centrals (tecnòpolis).

Canvis en la política industrial

• S'ha produït una reducció de la intervenció de l'estat i major incidència de la globalització.
• Preocupació creixent per les qüestions mediambientals.
• Foment de la industrialització endògena, basada en el potenciament dels avantatges competitius de cada indret.

La producció industrial

Sectors industrials madurs

Es veuen afectats per una reducció de la demanda, pel descens de la competitivitat i per les exigències de la política de la UE de reduir la producció i suprimir les subvencions.

• Siderúrgia.

La siderúrgia integral (que obté acer a partir del ferro en alts forns), després del procés de reconversió i amb el tancament dels Altos Hornos del Mediterraneo i dels Altos Hornos de Vizcaya, es localitza únicament a Astúries, on s'ha privatitzat.

La siderúrgia no integral (obtenció de ferro en forns elèctrics a partir de ferralla) es localitza amb empreses més petites al País Basc, Cantàbria i Catalunya.

• La indústria de transformats metàl·lics (fabricació de maquinària) es concentra en l'interior del triangle Barcelona-País Basc-Madrid.
• La indústria d'electrodomèstics està patint forts processos de reorganització.
• La construcció naval, molt concentrada –amb empreses estatals– a Galícia, Cantàbria, País Basc i Andalusia (Cadis) està patint un fort ajustament per reduir la seva capacitat i especialitzar-se en altres activitats (reparacions).
• La indústria tèxtil i del calçat. Es concentra a Catalunya i València. Presenta dues branques, la de fibres químiques (amb molta tecnologia, grans empreses i forta participació de capital estranger) i la de confecció (petites empreses amb molta mà d'obra i enfrontades a la competència d'estats més barats, que es combatuda amb inversió en marques, disseny...).

Sectors industrials dinàmics

Són els que presenten una major productivitat i especialització, i en ells hi tenen una importància molt gran les exportacions. Es caracteritzen per estructures empresarials flexibles i sanejades (empreses amb bon funcionament i rendibles) i per una forta presència de capital estranger.

• El sector de l'automòbil. Va patir un procés de reconversió ja que estava sobredimensionat i tecnològicament endarrerit. Aquesta reconversió va ser feta per empreses multinacionals (venda d'empreses com SEAT a Volkswagen). Aquest sector és un dels principals exportadors espanyols.
• El sector químic. És una de les bases de la indústria espanyola però presenta problemes com un excessiu predomini de les petites empreses i l'escassa capacitat investigadora. Hi té molta importància el capital estranger.

Petroquímica o química de base s'organitza en grans complexos lligats a l'activitat d'una refinadora (Puertollano, Cartagena, Algesires i Huelva). Fabrica productes químics com plàstics, àcids, etc...

Química de transformació s'estructura en petites empreses situades al País Basc, Catalunya i Madrid. Fabrica colorants, pintures, perfums, productes farmacèutics, paper, fertilitzants...

• El sector agroalimentari. Combina indústries petites i disperses i grans multinacionals. Molt important a Múrcia.
• La construcció. El sector amb més expansió durant els anys 90 i fins a 2007, actualment en crisi molt forta degut a la seva forta sensibilitat a les fluctuacions de la conjuntura econòmica. Assentat els darrers anys en la construcció de segones residències per a habitants de les ciutats i de l'estranger, sobretot a tota la costa i als voltants de Madrid.

Sectors industrials punta

Presenten algunes deficiències o dificultats importants com:

• La dependència de l'exterior en investigació i tecnologia. L'escassa inversió en R+D i la baixa integració entre universitat i empresa han propiciat la necessitat de comprar patents a l'exterior o recórrer a l'atracció de multinacionals.
• L'escassa adaptació de la mà d'obra i del sistema educatiu a les demandes empresarials.

Pel que fa a la localització, aquesta es concentra en parcs tecnològics o científics (ex. ParcBit), que reuneixen centres d'investigació i empreses, així com altes dotacions en serveis i infraestructures (telecomunicacions, sales de congressos, bona connexió a aeroports, xarxes informàtiques, incubadores d'empreses...). S'ubiquen prop de les metròpolis i ciutats mitjanes, en entorns de gran qualitat ambiental (al camp).

Estructura industrial

• Importància de la descentralització i la flexibilització productiva en molts sectors (vegeu apartat 5A).
• Importància relativa cada vegada més gran de la mà d'obra qualificada (vegeu apartat 5A).
• Dimensió de les empreses inadequada.
• La tecnologia industrial està endarrerida i és dependent de la importació. Espanya crea poca tecnologia, n'importa molta i n'exporta molt poca.