Evolució, Hominización i Visió Filosòfica de l'Ésser Humà

Evolució: Lamarck vs. Darwin

Teoria de Lamarck

Segons Lamarck: la girafa s'ha adaptat al medi on viu perquè ha desenvolupat els òrgans que li són favorables per sobreviure. Té dues lleis:

1. Els òrgans més usats es desenvolupen mentre que els inútils s'inutilitzen i desapareixen.
2. Aquests canvis es transmeten de generació en generació.

Per tant, segons la teoria de Lamarck, la girafa ha desenvolupat el coll més llarg per adaptar-se a l'entorn, ja que viu a l'Àfrica i l'únic aliment que pot menjar l'ha d'agafar de dalt dels arbres.

Teoria de Darwin

Segons Darwin: diu que els trets adquirits són per selecció o mutació. Les mutacions s'hereten i les modificacions no. Els caràcters varien, vol dir que hi ha diferències entre els individus.

1. Tenen capacitat per produir molts més descendents; neixen molts més dels que arriben a adults.
2. La natura selecciona els organismes més ben adaptats a l'ambient.
3. Els caràcters s'hereten de pares a fills.

Amb la teoria de Darwin, el cas de la girafa significa que hi havia girafes amb colls de moltes mides, però només van quedar-se les que estaven ben adaptades perquè eren les úniques que podien alimentar-se.

Hominización: Procés Evolutiu Humà

1. Augment de la mida cerebral: Va fer que creessin eines i instruments, i ho van transmetre de generació en generació.
2. La representació central de l'espai: Els animals que viuen a alta mar no necessiten reaccions d'orientació molt precises. En canvi, els que viuen als arbres han de tenir bon domini de l'espai 3D, de la direcció i la distància.
3. Bipedisme: Va fer que l'esquelet canviés. Això suposa començar a utilitzar les mans i dóna molts avantatges, també el contacte visual, les expressions facials... Sorgeix la comunicació no verbal.
4. L'aparició i el desenvolupament del llenguatge: La boca, les fosses nasals i la laringe, que servien per respirar, es converteixen en un aparell capaç de poder emetre paraules (crits o sons guturals) que al final va acabar sent un llenguatge. No se sap quan va passar, però es va transmetre de generació en generació. S'inicia una evolució cultural molt important.

El Fet Cultural

És el conjunt de pràctiques i conductes socials transmesos que són la llengua, els ritus i la tradició. A totes les cultures hi ha conductes socials iguals. De vegades són contradictòries. L'explicació de la diversitat s'ha de buscar a la naturalesa i a la història; cap de les dues és condicionant per si sola.

Socialització: Aprenentatge i Adaptació

És un procés d'aprenentatge que s'aprèn quan ets petit, que t'ensenya actituds, valors, gustos i aversions... Suposa la inculcació de la cultura, està al servei de la reproducció social i fa possible la supervivència dels humans. És el procés a partir del qual la persona s'adapta al grup social al qual pertany, les seves normes i els seus valors. És un procés permanent, ja que la societat canvia i la persona s'ha d'anar adaptant als canvis contínuament.

Tipus d'Homínids

1. Australopithecus: Africans i robustos.
2. Homo habilis: Fa les primeres eines de pedra i tenia una capacitat cranial de 800 cm³.
3. Homo erectus: Fa eines millors i coneix la manera de fer foc.
4. Homo sapiens: Conrea la terra i criava animals, feia roba, eines, s'adornava el cos, enterrava els morts i dibuixava. Homo sapiens: inventor de l'art (gravat, pintura, escultura...).

La Dimensió Cultural de l'Ésser Humà

1. L'ésser dotat de pensament: És com es defineix l'home de manera més comuna.
2. El llenguatge: També els animals es comuniquen; per tant, la diferència és la complexitat.
3. El treball: Els animals també treballen, però els humans abans pensem.
4. El joc: És un fenomen cultural que té una funció creadora.
5. Espera i nega: Ja que fins i tot hem deixat enrere la nostra humanitat.

La Visió de Plató sobre l'Ésser Humà (427-347 a.C.)

La visió de Plató sobre l’ésser humà, que està inspirada en la seva teoria de les idees, estableix una completa separació entre cos i ànima. Segons Plató, el cos és material i pertany, en conseqüència, al món sensible. Com totes les coses materials, el cos és imperfecte i canviant. A més, és finit perquè és mortal. L’ànima, en canvi, és la part immortal i espiritual de l’ésser humà. Plató valorava l’ànima molt per damunt del cos. Per explicar la diferència entre el que és material i el que és espiritual, afirmava que l’ànima era presonera del cos com si es trobés dins d’una presó. És l'anomenada doctrina soma-sema (cos = presó o tomba). Plató creia en la reencarnació i pensava que la nostra ànima racional havia estat en contacte amb el món intel·ligible abans del naixement i havia contemplat les Idees. Per això les coneixem, encara que en néixer les hàgim oblidat. Això és el que fa possible el procés de reminiscència (aprendre = recordar), malgrat que només estigui a l’abast dels qui s’esforcen per aprendre filosofia.

Dimensions de l'Ànima segons Plató

L’ànima, segons Plató, té tres dimensions diferents (o hi ha tres tipus d’ànimes; els textos no ho aclareixen del tot). En cada tipus de persona hi predomina una d’aquestes dimensions, per la qual cosa no tots els éssers humans tenen els mateixos interessos i capacitats, ni es comporten de la mateixa manera. Les tres dimensions són:

1. L’ànima racional: Resideix al cap, i és l’àmbit de la intel·ligència i de la raó. Aquesta ànima és immortal i està subjecta a la reencarnació. Les persones en les quals predomina o està més desenvolupada l’ànima racional s’interessen per l’aprenentatge, l’estudi i la reflexió. Només elles estan capacitades per conèixer la veritat mitjançant la filosofia. D'entre aquest grup de persones sortiran els encarregats de governar la societat, l'anomenat filòsof-rei.
2. L’ànima irascible: Se situa al pit, i hi corresponen les passions nobles, ben dirigides i utilitzades en els moments adients, per exemple, la valentia, la ira i l’honor. Aquest tipus de persona se sent atreta per la vida militar i aventurera i estaran destinades a formar la classe de guerrers i guardians.
3. L’ànima concupiscible: Localitzada al ventre, és la seu del desig i les passions innobles (menjar, beure, dormir, etc.). En les persones en què predomina aquest tipus d’ànima mostren un interès especial per satisfer les seves necessitats materials, citades anteriorment. Aquestes persones estaran destinades a ser camperols i artesans.

La Visió d'Aristòtil: Unió Substancial Cos-Ànima

Aristòtil es mostrarà crític amb la idea de la reencarnació mantinguda pel seu mestre. Plató havia concebut l'ésser humà com el resultat d'una unió accidental entre l'ànima i el cos, dues entitats de naturalesa diferent que es veien obligades a conviure provisionalment, trobant-se l'ànima en el cos com un pilot en la seva nau o, com ens suggereix en el Fedó, com un presoner a la cel·la. La mort significa per a l'ésser humà la separació de l'ànima i el cos. L'ànima immortal i el cos corruptible; Plató identificarà l'ésser humà pròpiament amb la seva ànima, per la qual cosa, d'alguna manera, concep la idea que la fi de la vida de l'ésser humà està més enllà de la seva vida a la terra. Aristòtil, però, pensa que les substàncies (un arbre, una flor, un gos...) són un compost indissoluble de matèria i forma (= essència). L'ésser humà, doncs, ha de ser una substància composta de matèria i forma: la matèria de l'ésser humà és el cos i la seva forma, l'ànima. Coincidirà, doncs, amb Plató, en la concepció que l'ésser humà és un compost d'ànima i cos; però se separarà de Plató en concebre aquesta unió no com accidental, sinó com substancial: la substància “ésser humà” per existir ha de contenir l'ànima i el cos. En realitat, la distinció entre cos i ànima és només teòrica; en la pràctica no es pot realitzar.

Tipus d'Ànima segons Aristòtil

Aristòtil distingirà en el seu tractat De Anima tres tipus d'ànima:

• L'ànima vegetativa: Exerceix les funcions de nutrició i reproducció i és el tipus d'ànima propi de les plantes, encara que també es troba en tots els éssers vius; assumeix, per tant, les funcions pròpies del manteniment de la vida, en el que podríem considerar la seva escala més baixa, ja que són alienes a ella totes les funcions sensitives, així com el control del moviment local.
• L'ànima sensitiva: L'ànima pròpia dels animals, però també la trobem a l’ésser humà. Controla la percepció sensible, el desig i el moviment local, el que permet als animals disposar de totes les sensacions necessàries per garantir la seva supervivència, com ara les derivades del gust i el tacte; això permet també als animals disposar d'imaginació i memòria, dues facultats que, per a Aristòtil, deriven directament de la capacitat sensitiva dels animals.
• L'ànima racional: L'ànima racional està capacitada per exercir funcions intel·lectives. És el tipus d'ànima pròpia de l'ésser humà. Però en l’ésser humà coincideixen les dues ànimes anteriors, tant les funcions irracionals de la nutrició i la sensació, com les funcions racionals, intel·lectives, la capacitat de raonar. De fet, Aristòtil definirà l'ésser humà com a animal racional, atenent precisament al tipus d'ànima que li és pròpia.

En virtut de la seva ànima racional, l’ésser humà disposa de pensament i de llenguatge. L’ésser humà és l’animal que parla, l’animal que s’expressa mitjançant el llenguatge, a través del qual comparteix amb els altres els seus pensaments i sentiments. Això fa que puguem caracteritzar l’ésser humà com un animal polític, perquè es fa humà en societat, en la polis.

Racionalisme: La Relació Ment-Cos

Descartes: Dualisme i Interacció (1604-1612)

L'antropologia de Descartes també és dualista. Creia que el cos i l’ànima corresponen a dues realitats completament diferents. El cos, que anomena substància extensa (res extensa), és material. Com totes les coses materials, ocupa un lloc en l’espai (és extens) i està subjecte al determinisme. Tot el que s’esdevé en el cos es pot explicar per mitjà de la física. Per a Descartes, el cos humà es comporta igual que una màquina i, per tant, el seu funcionament es pot predir científicament. L’ànima, en canvi, és espiritual. No ocupa cap lloc en l’espai, perquè el que la caracteritza és el pensament. L’ànima és una substància pensant (res cogitans). Com que no es tracta de res material, l’ànima no està subjecta al determinisme. Els nostres pensaments, desigs i decisions no estan sotmesos a les lleis de la física. Per això l’ànima humana és lliure i immortal. Descartes pensava que l’ànima actua com a guia del cos. D’acord amb la seva teoria, es podria comparar el cos amb un vaixell i l’ànima amb el capità que el dirigeix (comparació d’origen platònic). Això no obstant, aquesta divisió radical entre cos i ànima també planteja alguns problemes difícils de resoldre: si el cos i l’ànima són tan diferents, com poden comunicar-se entre si? Com pot l’ànima, que és espiritual, manejar el cos, que és material? De quina manera estan relacionades aquestes dues entitats? Segons Descartes, aquesta comunicació es realitza a través de la glàndula pineal, el lloc on resideix, segons Descartes, l’ànima.

Malebranche: Ocasionalisme (1638-1715)

Alguns pensadors insatisfets amb la solució proposada per Descartes van aventurar una doctrina més coherent amb la premissa del dualisme. Aquesta nova doctrina és l'ocasionalisme. Filòsofs com Malebranche sostenen que no pot existir cap tipus de comunicació entre les dues substàncies si no és per la intervenció de Déu. Així, el desig i la decisió d'aixecar la mà no provoquen directament la corresponent acció corporal, sinó que és l'ocasió perquè Déu produeixi, amb el seu infinit poder, el moviment de la mà. Malebranche afirma que Déu “mou la nostra mà fins i tot quan la utilitzem en contra de les seves ordres". Aquesta doctrina substitueix el concepte de causa pel concepte d'ocasió. Els nostres actes no estan causats immediatament per nosaltres; els nostres pensaments són l'ocasió perquè Déu causi els canvis desitjats a la substància material.

Spinoza: Monisme Panteista i Paral·lelisme (1632-1677)

El problema de la interacció cos-ànima és solucionat per Spinoza mitjançant el seu monisme panteista. Spinoza afirma l'existència d'una única substància. Per tant, la seva concepció de la realitat és monista. En aquest cas, l’única substància que existeix és la substància infinita o divina, és a dir, només existeix Déu. Això significa que també és panteista: Déu i la Naturalesa són el mateix, s’identifiquen (Deus sive natura). El cos i l'ànima són dues maneres de manifestar-se de la substància única. Però ni l'un ni l'altre subsisteixen com éssers separats o independents. Formen part d'una mateixa realitat substancial que es mostra ara sota un aspecte, ara sota un altre. Són dues cares d'una mateixa realitat o aspectes d'una mateixa realitat. Aquesta teoria de Spinoza s'ha anomenat paral·lelisme psicofísic: els processos mentals i els processos físics “corren” paral·lels, de manera que hi ha una estricta correspondència entre ells, sense que els uns causin els altres. Per tant, el problema de la intercomunicació entre la res cogitans i la res extensa, que tant havia preocupat Descartes i els seus seguidors, es resol indicant que no és més que un fals problema. Es pot dir que la solució de Spinoza del problema de la relació ment-cos és una dissolució del problema. La filosofia de Spinoza, en relació amb el tema de la llibertat de l’ésser humà, és totalment determinista. El monisme panteista fa que tot el que existeix, inclòs l’ésser humà, estigui determinat per les lleis divines. Però com que la majoria de persones desconeixen aquesta situació, creuen que l’ésser humà és lliure. En cert sentit, es podria dir que segons Spinoza l’ésser humà és lliure quan accepta que no ho és. Quan llancem una pedra al buit, cau obeint inexorablement la llei de la gravetat. Si la pedra pogués pensar, podria dir que cau no obligada per la gravetat sinó perquè així ho ha decidit. És evident que estaria equivocada, perquè desconeix la causa natural que explica el seu moviment. Segons Spinoza, el que passa amb els éssers humans no és diferent del que passa amb les pedres. Les persones també estem dirigides per causes superiors a nosaltres, però el nostre desconeixement fa que visquem la il·lusió de la llibertat.