Evolució de l'Espai Urbà i el Sistema de Ciutats a Espanya

La Producció i Ordenació de l'Espai Urbà

Creixement i Bombolla Immobiliària (1996-2008)

Des de l'any 1996 al 2007, es va produir un creixement significatiu en la producció d'espai urbà, impulsat per diversos factors:

• La prosperitat econòmica i la consegüent caiguda de la desocupació.
• La reducció dels tipus d'interès després de la integració de l'euro.
• Facilitat per accedir als crèdits bancaris.
• Augment del nombre de llars a causa de l'arribada d'immigrants.
• Augment de la compra d'habitatges per part de no residents.

La demanda d'habitatges va créixer amb finalitats especulatives, fet que va provocar la bombolla immobiliària, que va esclatar el 2008. A partir d'eixe moment, els preus van baixar i la venda de propietats immobiliàries va deixar de ser un negoci.

Agents Socials en la Producció de l'Espai Urbà

En la producció de l'espai urbà, intervenen diversos agents socials:

• Els propietaris del sòl pretenen que el creixement urbà es dirigeixi cap als seus terrenys per beneficiar-se de la revaloració que suposa la conversió del sòl rural en sòl urbà.
• Els promotors i les immobiliàries tracten de crear sòl urbà i d'aconseguir la major edificabilitat possible.
• Els empresaris industrials entren en conflicte amb els propietaris del sòl i amb la ciutadania.
• La ciutadania defensa els seus interessos per aconseguir habitatges, equipaments i serveis.
• El poder polític intervé a través de la planificació urbana i de la resolució dels conflictes entre els agents socials.

L'Urbanisme

L'Urbanisme en l'Època Industrial

a) Intents de Planificació Urbana (Segles XIX-XX)

Entre els segles XIX i XX, hi va haver intents de planificació urbana. Les principals actuacions es van limitar als espais ocupats per la burgesia, com certes zones del nucli antic i els eixamples. Les més destacades van ser:

• La regularització del plànol: es van establir plànols geomètrics per a l'expansió urbana, plànols d'alineació de carrers i ordenades sobre illes rectangulars amb pati regular.
• Els plans de sanejament: relacionats amb la propagació de les idees higienistes sobre la salubritat de la ciutat.
• La millora dels serveis i equipaments urbans: amb la creació de parcs públics, tramvies, enllumenat i pavimentació.

b) L'Època de l'Autarquia (1939-1960)

Els objectius principals van ser:

• La reconstrucció de les ciutats més danyades per la Guerra Civil. Les actuacions, dutes a terme per la Direcció General de Regions Devastades, van ser lentes i limitades.
• L'elaboració de lleis sobre l'habitatge.
• L'organització del creixement urbà: es va abordar mitjançant la Llei del Sòl i Ordenació Urbana. Els més utilitzats van ser els plans generals d'ordenació urbana, que dividien la ciutat en zones amb funcions diferents i fixaven per a cadascuna els equipaments i els serveis necessaris.

c) L'Època del Desenvolupament (1960-1975)

• L'edificació va eliminar a vegades elements valuosos del patrimoni i es va caracteritzar per una excessiva altura i densitat, i per la baixa qualitat de les construccions, que van experimentar un deteriorament primerenc.
• Van augmentar la congestió urbana i els problemes mediambientals relacionats amb aquesta, com la contaminació atmosfèrica i de les aigües. Es van crear polígons de descongestió en les principals vies d'accés.

L'Urbanisme en l'Època Postindustrial (des del 1975)

a) Estat de les Autonomies i Planificació

La implantació de l'Estat de les Autonomies atorga a les comunitats autònomes competències sobre ordenació del territori, urbanisme i habitatge. El Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) és l'instrument bàsic per a l'ordenació urbanística integral d'un municipi, projectant el desenvolupament urbà per a un cert nombre d'anys. Els plans parcials concreten el PGOU per a cada àrea urbana, i els plans especials ordenen aspectes específics, com les àrees degradades o el nucli antic.

b) Democratització Social i Planificació Participativa

La democratització social es reflecteix en la participació de la ciutadania en la planificació urbana i en la tendència a pal·liar les desigualtats heretades. Com a conseqüència, el planejament general de la ciutat perd importància en favor del planejament de baix i per peces a través de plans especials per a actuacions concretes. Aquestes intervencions concretes no sempre s'han integrat bé en el conjunt de la ciutat i solen oblidar les actuacions en l'entorn periurbà pel qual aquesta s'estén cada vegada més.

c) Globalització i Màrqueting Urbà (des del 1990)

La globalització i el canvi en el sistema productiu mundial es reflecteixen en l'urbanisme des del 1990. El desig de revitalització i l'increment de la competència entre ciutats per atraure inversions han portat les ciutats a elaborar plans estratègics de revitalització i de promoció o de màrqueting urbà.

El Sistema Urbà Espanyol

Característiques del Sistema Urbà

La Grandària de les Ciutats

La major grandària demogràfica correspon a quinze aglomeracions urbanes. L'àrea metropolitana de Madrid, que ocupa el primer lloc en el sistema, i l'àrea metropolitana de Barcelona compten amb més de tres milions d'habitants. Es situen cinc aglomeracions més: València, Sevilla, Bilbao, l'àrea central d'Astúries i Màlaga. Darrere d'aquestes, hi ha un elevat nombre de ciutats entre 150.000 i 400.000 habitants. La distribució territorial es caracteritza per la localització de la major aglomeració urbana al centre peninsular.

Les Funcions Urbanes

• a) Ciutats Primàries: Especialitzades en activitats del sector primari.
• b) Ciutats Secundàries: Especialitzades en la indústria o com a moltes integrants de les grans àrees metropolitanes. En altres casos, estan especialitzades en la construcció, com certes ciutats de gran dinamisme econòmic, demogràfic i turístic.
• c) Ciutats Terciàries: Especialitzades en serveis, que són avui les activitats que millor defineixen el rang i la influència d'una ciutat.

L'Àrea d'Influència Urbana

Les funcions exercides cap a l'interior converteixen les ciutats en llocs centrals que abasteixen de béns i serveis una àrea més o menys extensa, denominada àrea d'influència.

La Jerarquia Urbana

a) Metròpolis

Les metròpolis són les àrees metropolitanes que es troben al cim de la jerarquia del sistema urbà. Exerceixen les funcions més diversificades i especialitzades i tenen una extensa àrea d'influència:

• Metròpolis Nacionals: Compten amb les funcions més diversificades, l'àrea d'influència és nacional i mantenen estretes relacions amb altres metròpolis internacionals, enllaçant el sistema urbà espanyol amb el sistema europeu i mundial.
• Metròpolis Regionals: Són les àrees metropolitanes mitjanes (València, Sevilla, etc.). Compten amb funcions diversificades i serveis especialitzats. L'àrea és regional i mantenen intenses relacions amb les metròpolis nacionals.
• Metròpolis Subregionals: Són àrees metropolitanes petites. Compten amb funcions diversificades i serveis especialitzats, però d'influència subregional en el cas de comunitats autònomes.

b) Ciutats Mitjanes

Les seves funcions estan menys diversificades i se centren en serveis comercials, administratius i socials d'àmbit provincial. Són punts terminals d'una xarxa d'autobusos que les comunica amb els pobles pròxims.

c) Ciutats Petites

Les seves funcions són escasses i poc especialitzades, encara que poden comptar amb alguns equipaments d'una certa especialització.

Les Relacions Urbanes en el Sistema de Ciutats

Les relacions entre les ciutats es caracteritzen per:

• Madrid manté relacions intenses amb altres metròpolis com Barcelona.
• Barcelona té una influència general més dèbil, encara que intensa en el sector oriental peninsular i a les Balears.
• El quadrant nord-est és l'àrea de major integració, perquè les cinc metròpolis principals mantenen relacions intenses.
• En la resta del sistema, les relacions entre ciutats són menors i incompletes: predominen els fluxos de les ciutats amb la seva zona rural o amb ciutats pròximes.

El Sistema de Ciutats i els Seus Canvis

El Sistema Urbà Peninsular

El sistema urbà peninsular es caracteritza per la localització al centre de la major aglomeració urbana del país.

a) Madrid: Nucli Urbà Principal

Madrid és el nucli urbà principal d'Espanya. Es caracteritza per les seves funcions terciàries i manté relacions amb les principals ciutats espanyoles.

b) Els Eixos Urbans Perifèrics

• L'Eix Atlàntic Gallec: Especialitzat en el comerç.
• L'Eix Cantàbric: És un eix discontinu que inclou el triangle asturià, Santander i el triangle basc, i presenta ramificacions cap a l'interior. Es troba amb una progressiva pèrdua de la preeminència de la indústria com a factor d'urbanització.
• L'Eix Mediterrani: És l'eix més dinàmic, sobretot pel turisme, que ha desplaçat la indústria com a factor principal d'urbanització.
• L'Eix de la Vall de l'Ebre: És un eix dinàmic amb equilibri entre la indústria i els serveis.
• L'Eix Andalús: És doble. L'eix litoral és dinàmic i està especialitzat en el comerç, el turisme i l'agricultura tecnificada. L'eix del Guadalquivir és menys dinàmic i les seves ciutats estan lligades a les activitats agràries de l'entorn, a les indústries locals i a les activitats turístiques.

c) L'Interior Peninsular

A l'interior peninsular hi predominen les petites ciutats especialitzades en el comerç i l'aglomeració.

Canvis en el Sistema Urbà: Tipologies

• Sistemes Monocèntrics Primats: Una aglomeració urbana principal concentra la població i les funcions regionals, i no hi ha nivells intermedis de ciutats.
• Sistemes Monocèntrics Jerarquitzats: Una ciutat principal concentra la població i les funcions regionals, però hi ha diversos nivells intermedis entre els quals es transmeten els fluxos de manera jeràrquica.
• Sistemes Policèntrics: Les ciutats es reparteixen la població i les funcions regionals, i mantenen fluxos bidireccionals entre si i unidireccionals amb altres de menor rang.

La Integració amb Europa

La jerarquia europea es basa en la valoració conjunta de la grandària demogràfica i de les funcions de cada ciutat (transport, turisme, etc.). El sistema de ciutats europeu en l'eix mediterrani s'enquadra en el dinàmic arc europeu del Mediterrani. Les de l'interior es troben en un desarticulat espai continental europeu, i les del sud o perifèria ocupen una posició perifèrica en el territori europeu, la qual s'ha de pal·liar impulsant les xarxes transeuropees de transport i comunicació. La novetat és la formació d'un eix diagonal.