Evolució de la Didàctica de Llengües: De Sumer al Segle XX

Evolució Històrica de la Didàctica de Llengües fins al Segle XX

Si examinem els grans moments que han marcat l’ensenyament de les llengües, en sentit ampli, en podem seqüenciar l’evolució en cinc grans etapes:

1a. Sumer (5000 a.C.): El Primer Ensenyament d'una Llengua Viva

L’ensenyament escolar d’una llengua segona era l’ensenyament de la llengua sumèria als accadis. Estava centrat sobretot en el vocabulari, amb l’ajut de lèxics bilingües i amb "immersió", és a dir, amb la utilització de la llengua segona com a llengua vehicular en altres matèries de l’ensenyament.

Van redactar els més antics repertoris lèxics, presentats en forma d’ideogrames escrits en columna que representen els mots sumeris. L’alumne rep un ensenyament basat en la memorització i centrat en el vocabulari més que en l’aprenentatge de les regles gramaticals.

2a. Egipte i Grècia: L’Ensenyament de Llengües Mortes

En els dos casos es tracta de l’ensenyament d’una llengua quasi estrangera (la llengua hieràtica en el cas egipci, la llengua de l’èpica arcaica en el cas grec), però no amb finalitats de comunicació pràctica, com era el cas de Sumer, sinó religioses o literàries.

Els egipcis es van dedicar a l’aprenentatge de les llengües parlades pels seus súbdits conquerits. Coneixem les institucions escolars gregues a través de dues llengües: l’espartà (fi del segle VII a. C.) i l’atenès (a partir del segle V a. C.). L’escola grega va ser monolingüe i va menysprear l’aprenentatge de llengües estrangeres.

Hi trobem tanmateix les restes de l’ensenyament d’una varietat antiga: la llengua de la poesia èpica arcaica, d'Hesíode i sobretot d'Homer, text base de l’ensenyament escolar. Per a l’estudi del vocabulari els escolars disposaven el vocabulari en dues columnes:

• A l’esquerra, en grec clàssic, els mots homèrics.
• A la dreta, la traducció en la llengua de l’època.

L’alumne intentava esbrinar les construccions sintàctiques, el valor dels casos i traduïa les formes poètiques. Fins i tot s’utilitzaven diccionaris alfabètics de la llengua clàssica.

3a. De l’Antiguitat Romana al Renaixement: Llengües Vives

L’Ensenyament del Grec

Els romans s’acontenten a traslladar a la llengua segona (grec) el sistema d’aprenentatge del seu llatí matern. L’infant romà de les famílies aristocràtiques era confiat a un esclau grec (el paedagogus) que s’encarregava d’ensenyar-li la llengua grega.

En l’escola primària, el mestre progressa de la part al tot. L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura comença (tant en grec com en llatí) pel coneixement de l’alfabet, de les combinacions de lletres, de les síl·labes tancades, etc. Seguidament els alumnes llegeixen frases curtes d’un vers o dos, generalment màximes morals (els famosos Disticha Catonis, “rodolins de Cató”, que donaran els nostres Catons o manuals de primeres lletres).

La lectura, sempre en alta veu, s’associa a la recitació; els textos s’aprenen de memòria cantussejant-los. L’escriptura s’ensenya en paral·lel i seguint el mateix ordre: els alumnes copien en tauletes encerades o pissarres els textos que s’han llegit prèviament, i després de corregir-los els passen a tinta.

L’ensenyament secundari està dirigit pel grammaticus, que ensenya la gramàtica grega i la llatina; la segona sobre el model de la primera. Explica també els poetes clàssics i encarrega exercicis d’estil. L’estudi sistemàtic de la morfologia i de la sintaxi, amb l’ajut de manuals de gramàtica, està sobretot adreçat a la comprensió i imitació dels models literaris dels diversos gèneres.

L’Ensenyament del Llatí

Els territoris de la Romània no comencen l’ensenyament del llatí com a llengua estrangera fins als voltants del segle IX. La base de l’ensenyament és la gramàtica de Donat, que permet als alumnes accedir al llatí literari del període clàssic. La llengua de l’ensenyament és el llatí, amb un ús puntual de la llengua vulgar a l'oral per a aclarir els dubtes (els primers textos escrits en llengua vulgar són precisament les “gloses” o explicacions marginals de textos llatins).

Al voltant del segle XIII ja apareixen les primeres traduccions en llengües romàniques d’autors llatins i importants corpus legislatius (els Furs de València, per exemple) escrits en llengua vulgar. A partir d’aquell moment el llatí s’ensenya com a llengua segona. Els mestres medievals recorren als mètodes de l’escola romana:

• De la lletra a les síl·labes.
• Posteriorment a la frase.

Al costat dels Disticha Catonis apareixen els Psalteris llatins. Els alumnes aprenen els salms de memòria, els reciten i els canten. L’alumne de secundària ha de parlar llatí. La tècnica utilitzada per a l’ensenyament és encara la dels manuals conversacionals que els alumnes aprenen de memòria, anomenats Col·loquis.

Quan el coneixement elemental ja està assegurat, passen a l'estudi de la gramàtica, sobre l'Ars grammatica de Donat o de Priscià. Amb l’ajut de cançonetes els alumnes aprenen declinacions i conjugacions; el vocabulari s’aprèn memoritzant llargues llistes de mots.

Cap a la fi de l'Edat Mitjana les llengües vulgars desplacen el llatí en tots els camps, fins i tot apareixen les primeres traduccions vulgars de la Bíblia. Les noves gramàtiques es faran més complexes i el seu estudi es converteix en objectiu per ell mateix. El llatí esdevé veritablement una llengua morta i l’objectiu comunicatiu es perd progressivament. Apareixen les primeres gramàtiques de les llengües vulgars.

4a. Del Segle XVI al XIX: Del Llatí Mort a les Llengües Vives

El sistema educatiu dóna pas a l’ensenyament d’altres llengües vives contemporànies i reserva la llengua llatina per als usos més formals.

Els primers manuals de llengües vives són igualment manuals bilingües calcats sobre els models dels antics manuals grecollatins. Encara tot al llarg del segle XIX, s’ensenyarà fent recurs al mètode gramàtica-traducció (o més concretament traducció directa i traducció inversa). Cal destacar la importància de la institució del preceptorat com a mitjà d’ensenyament (segles XVI i XVII):

Ascham i la Doble Traducció

Defineix els principis de l’educació clàssica humanística i traça les grans línies d’un programa d’educació destinat al preceptorat dels infants de les famílies nobles. L’autor passa revista a sis tècniques pedagògiques:

1. La doble traducció.
2. La paràfrasi o reformulació.
3. La metàfrasi (transformació d’un text poètic en prosa o al contrari).
4. L’epítom o resum.
5. La imitació.
6. La declamació o eloqüència pública.

Però es decanta per la doble traducció per als alumnes principiants, i la imitació per als avançats.

Montaigne o el Llatí Sense Esforç (1533-1592)

Va extreure la seva concepció sobre l’aprenentatge del llatí directament de la seva experiència personal (tenia un preceptor alemany que ignorava el francès i només estava autoritzat a parlar-li en llatí). L’experiència personal de Montaigne explica la seva insistència a afavorir l’ensenyament de llengües estrangeres mitjançant un contacte directe amb parlants natius per a iniciar-se en la seva mentalitat, costums i cultura. El contacte directe s’ha de fer des de l’edat més tendra.

Locke: El Francès i el Llatí pel "Mètode Veritable"

Locke distingeix dues grans categories de necessitats:

1. Aprenentatge amb finalitats comunicatives: És suficient un “aprenentatge natural”, és a dir, un aprenentatge “per l’ús”, fent servir la memòria i la imitació. Consisteix a prescindir de la gramàtica i parlar contínuament la llengua que és objecte d’ensenyament amb els alumnes.
2. Aprenentatge per al perfeccionament de l’estil: Ara l’ensenyament de la gramàtica és obligatori perquè garanteix la puresa en l’ús de la llengua. Ara bé, és la gramàtica de la llengua materna la que cal estudiar, no la d’una llengua que encara no es domina, on la perfecció de l’estil no és important, sinó la capacitat de comunicació.

Comenius i les Imatges (1592-1670)

Comenius és considerat el més gran pedagog del segle XVII i fundador de la “didàctica de les llengües” com a disciplina científica autònoma. Comenius volgué elaborar una “teoria general” que marqués la finalitat de l’ensenyament de llengües i els mitjans per a aconseguir-ho. El seu propòsit era convertir l’ensenyament de llengües en quelcom ràpid, eficaç i agradable.

Comenius es mostra pragmàtic: només cal aprendre les llengües “necessàries”, és a dir, la llengua materna, indispensable, i després les llengües dels països veïns.

Els infants aprenen per imitació de les seves dides i dels seus pares o preceptors. A mesura que l’infant madura, l’aprenentatge passa de ser concret i sensorial a ser més abstracte i teòric. L’aprenentatge s’ha de fer més per l’ús que no pas per les regles, que s’aprenen en una fase posterior. L’ensenyament ha de ser dirigit, les faltes immediatament corregides i les ocasions de parlar, freqüents.

La teoria didàctica de Comenius està fundada sobre tres principis:

• El principi sensualista: Tot ha de passar primerament pels sentits.
• El principi de l’ordre: Cal començar pel "llibre de la natura" (avui diríem "coneixement del medi"), continuar pels "llibres de l’home" (literatura, pensament) i acabar pels "llibres sants". Una de les regles didàctiques és que qualsevol ensenyament ha de començar primerament pels exemples, seguidament per les regles, i finalment pels exercicis.
• El principi del plaer: L’ensenyament ha de ser tan agradable com un joc.

L’èxit dels principis enunciats està lligat a la utilització dels manuals adequats. Els manuals són considerats un element imprescindible, sense el qual l’ensenyament de les llengües no seria possible.

5a. El Mètode Gramàtica-Traducció

El mètode "tradicional" o "clàssic" del llatí explicava la gramàtica partint de la deducció (primer s’explica la regla gramatical, després l’aplicació a casos particulars en forma de frases curtes que la il·lustren) i amb pràctiques de tema (passar de la llengua materna a la llengua segona) com a exercici de traducció.

A les acaballes del segle XIX i començaments del XX, les crítiques al mètode gramàtica-tema suscitaren l’aplicació d’una variant, el mètode versió-gramàtica.

Aquí el text en llengua estrangera es desfà en parts (ja no es parteix de frases aïllades en llengua materna) que es tradueixen mot a mot en la llengua de l’alumne. Això serà el punt de partida per a l'estudi de la teoria en forma de "remarques gramaticals"; l’aproximació inductiva substitueix la deductiva i la gramàtica no es gradua a priori d'una manera tan estricta.