Evolució demogràfica a Espanya al segle XX

Descriviu la informació representada en el gràfic.

- Es tracta d’una gràfica lineal en què l’eix horitzontal representa l’evolució temporal per anys i el vertical, els valors en tant per mil de les diferents taxes demogràfiques.

Mentre que la natalitat i la mortalitat composen entre el 8 i el 12 per mil, el creixement vegetatiu es manté baix, amb un mínim al final dels noranta, en què quasi és negatiu i un màxim al voltant del 3 per mil el 2008.

El saldo migratori manté unes taxes positives al voltant del 4 per mil durant els anys noranta, mentre que creix força a partir del 2000, i baixa a partir del 2009 fins a arribar a l’actualitat amb nombres negatius. El creixement real segueix força l’evolució del saldo migratori.

Exposició de l’evolució dels principals indicadors demogràfics a Espanya al llarg del segle XX

Com evolucionen la natalitat i la mortalitat?

Al primer terç del segle XX la mortalitat va davallar lleugerament a conseqüència de les millores sanitàries, higièniques i d’alimentació, però al mateix temps en aquest període la natalitat es va mantenir relativament alta. La Guerra Civil i la postguerra van representar una aturada en el descens de la mortalitat i una acceleració en la davallada de la natalitat a causa de les penúries del període. Al final dels anys cinquanta i fins a mitjan anys setanta la natalitat va repuntar a causa del desenvolupament econòmic, mentre que la mortalitat va descendir fortament. A partir dels anys vuitanta, i especialment en els noranta, es va entrar en la fase IV de la transició demogràfica, amb unes taxes de natalitat i de mortalitat baixes i força estables.

Com evolucionen les migracions externes?

Espanya va ser, durant la gran majoria del segle XX, un país d’emigració. El desenvolupament no va ser prou fort per poder absorbir la població creixent i això va comportar un saldo migratori negatiu fins als inicis dels anys vuitanta. El període de màxima emigració van ser els anys deu del segle XX, amb una forta sortida cap a Sud-amèrica, i, malgrat la davallada posterior de les xifres, a partir dels anys cinquanta tornaria a haver-hi un període d’intensa sortida d’efectius a l’exterior, aquest cop a Sud-amèrica inicialment i especialment a Europa occidental després. A partir dels anys noranta, Espanya es converteix en un país d’atracció d’immigrants.

Quines conseqüències tenen aquests indicadors en l’evolució de la població i l’estructura per edats?

Al llarg del segle XX l’estructura d’edats s’ha anat envellint de forma més o menys continuada, de manera que durant els anys noranta la població espanyola tenia indicadors demogràfics propis de països que havien completat la transició demogràfica. D’altra banda, el creixement de la població no va ser tan fort com en altres països d’Europa occidental a causa de l’emigració exterior i del manteniment d’altes taxes de mortalitat fins a la segona meitat de segle. Així, els períodes de més creixement van ser els anys vint —de forma modesta— i especialment els anys seixanta i setanta, tot i l’emigració.