Evolució del Teatre Català: De la Postguerra a la Nova Dramatúrgia

Des dels anys setanta, els protagonistes del teatre català van ser els directors, l'expressió corporal i la imatge, així com les tècniques de treball col·lectiu en grups com Els Joglars, Els Comediants i Dagoll-Dagom. Més tard, altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus, aquesta última considerada el grup més innovador dels anys noranta, van marcar tendència.

Cap a finals dels vuitanta, el grup Teatre Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet i altres autors, mentre que el Centre Dramàtic presentava obres de Rodolf Sirera. Paral·lelament, va sorgir el fenomen de les sales alternatives, amb tallers de dramatúrgia impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. Van començar a aparèixer nous dramaturgs, com Sergi Belbel (actualment l'autor català i hispànic viu més representat a Europa), Lluïsa Cunillé (una de les veus més personals de la nova dramatúrgia) o Lluís-Anton Baulenas.

Es va produir un fenomen de "recuperació del text" en correspondència amb l'àmbit europeu, imposant-se nous models diversificats d'autors com Samuel Beckett, Harold Pinter, Thomas Bernhardt o David Mamet. La renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet, la qual cosa va tenir el mèrit d'haver sabut connectar amb les noves formes d'escriptura.

D'altra banda, es va tendir cap a un nou tipus d'autor teatral, implicat plenament en el procés creatiu de l'espectacle, desdoblant-se en intèrpret o director, com és el cas de Belbel, Baulenas o Carles Alberola amb la companyia Albena Teatre.

Els nous autors presenten temàtiques d'abast individual, com la crisi de la parella, la incomunicació, la soledat, la malaltia o l'envelliment, però també d'abast col·lectiu, com la violència, el racisme o la marginalitat. Han demostrat una gran capacitat d'adaptació al mercat de l'espectacle, escrivint també musicals, guions per a sèries de televisió (com Alberola) o comèdies.

Manuel de Pedrolo: Un Referent del Teatre

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va cultivar pràcticament tots els gèneres literaris i va treballar amb una gran multiplicitat de temes i tècniques. Entre el 1957 i el 1963, va escriure tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, plantejada des de diferents angles.

Amb coincidències tècniques, formals i estilístiques, la seva obra es pot relacionar amb el teatre de l'absurd, en particular amb el de Beckett i Pinter. Pedrolo, però, reivindicava per a la seva obra el qualificatiu de "teatre de l'abstracte". Els temes de la mort, la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, la llibertat, articulen la seva obra dramàtica.

Teatre i Censura Franquista

Per tal de burlar la censura franquista, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció: ni geografia, ni història, ni reproducció anecdòtica de la realitat. Els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista.

Obres Clau de Pedrolo

• A Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de l'autenticitat de l'home.
• A Homes i No (1957), va plantejar la rebel·lió d'una parella jove contra el conformisme heretat.
• En peces com Darrera versió per ara (1958), va reflexionar sobre la llibertat des d'una òptica més genuïnament política i social.
• Textos com Algú a l'altre cap de peça (1962) se centren sobre aspectes filosòfics del coneixement del món.

Trets Comuns del Teatre de Pedrolo

Totes aquestes obres comparteixen una sèrie de trets comuns:

• Espais tancats simbòlics i sense referents realistes.
• Comportaments quotidians.
• Referències críptiques a la realitat sociopolítica.
• Personatges arquetípics, que representen més actituds o idees que psicologies complexes.
• Una atmosfera constant d'angoixa, inquietud, recerca o qüestionament.