Evolució del Teatre Català: Del Realisme a la Generació del 70

Autors en el Context

Simbolisme i Realisme

Carles Riba, poeta simbolista, destaca per l'explotació del poder de la paraula amb metàfores i símbols. En la línia de la poesia pura, el rigor formal i la temàtica existencialista. Era professor i traductor republicà i hagué d'exiliar-se. La seua poesia conté referències cultes i clàssiques. Destaquen Llibre d'Estances i Elegies de Bierville.

Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista, 1952) i Josep Vicenç Foix (On heu deixat les claus, 1953) són autors realistes que volen destacar la solidaritat social, cosa que els fa adequar la seua expressió i crear un llenguatge poètic que contrasta amb el simbolista.

Generació del 70

Joves poetes que rebutjaven el realisme amb desig d'experimentar amb el llenguatge. Eren la Generació del 70, on destaquen autors com Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Josep Piera i Joan Navarro. Tenen un discurs admès solament a la lliure voluntat de l'autor. Ignoren la denúncia que s'havia imposat en la poesia del realisme anterior, encara que mantenen un comportament rebel individual i generacional. A parer del simbolisme, el surrealisme i l'avantguardisme.

Evolució del Gènere amb Posterioritat

En les dècades anteriors, predominava el realisme. Però als anys 70 es va fer una crítica a aquest moviment i es començava a abandonar aquesta mentalitat a l'any 1968 pel canvi social que volien i que no s'havia produït.

Els poetes evolucionen i rebutjaren la poesia realista amb un desig d'experimentar amb el llenguatge i reflectir en les seues obres noves estètiques. La poesia es fa hermètica amb intertextualitat i amb punts avantguardistes. Eren coneguts com a formalistes.

Autores en el Context i Després

La dona, invisibilitzada en el franquisme, però destaca Maria Aurèlia Capmany amb novel·les com Un lloc entre els morts (1968), teatre com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret (1972), i assaig de temàtica feminista i de reivindicació política com Pedra de toc (1970).

Carmelina Sánchez-Cutillas, amb poesia com Un món rebel: conjugació en primera persona i novel·les com Matèria de Bretanya.

Lluïsa Cunillé és l'autora teatral més rellevant. Té obres inquietants amb personatges anònims com Apocalipsi (1998).

Montserrat Roig, amb assajos com Casament de Sant i un pessic de pebre (1993) i Confessions i quaderns íntims (1997).

Context Històric i Cultural de l'Obra

Dècada dels 70. Període de trànsit a Espanya: fi de la dictadura franquista en el 75 i la Constitució del 78. A més, estatus d'autonomia. Procés de recuperació de llibertats i normalització lingüística i cultural. Canvis com la industrialització.

Destaca l'impuls del procés autonòmic valencià. La va proveir l'esquerra i la dreta el va dificultar creant un conflicte social i dividint la població.

A més, es van fer infraestructures culturals com el procés d'institucionalització del món teatral amb sales públiques.

Trajectòria de l'Autor i Característiques de l'Etapa

Pertany a la segona etapa, al final dels anys 70. En aquesta, l'autor fa una professionalització per la normalització cultural i fa formes dramàtiques molt diferents. Reflexiona sobre les possibilitats i els límits del llenguatge teatral.

Destaca El verí del teatre (1978), que s'interessa pels límits de la ficció, i L'assassinat del doctor Moraleda, que és una investigació de la novel·la i el cinema negre. Aquesta etapa es pot diferenciar de la primera, que té una temàtica social.

Característiques del Gènere Teatral en el Context d'Escriptura

Anys 70

Noves tècniques dramàtiques. Els autors solament volien l'espectacle: millors imatges però menys contingut didàctic i polític.

Anys 80

Millores en les llibertats. Els autors recuperen el paper de director. Antonio Buero Vallejo valora la transcendència dels diàlegs, però ja no denuncia l'opressió i escriuen sobre temes més literaris com el pas del temps o els problemes urbans. Van introduir noves tècniques com la descontextualització dels diàlegs i les acotacions llargues, literàries o el monòleg.

Autors en el Context d'Escriptura

Jordi Teixidor (1939). En 1970, El retaule del flautista. Aquest teatre és de denúncia a la corrupció política i els abusos de poder. Després va escriure teatre èpic, un exemple és Magna Mater (1990).

Manuel Molins (1946) és de València. Té diversitat de temes i intencions. Va fabular històries valencianes amb una dramatúrgia compromesa amb la història real, com Dansa del velatori (1971). Després, les seves obres tracten el poder de les classes privilegiades, com Ombres de la ciutat (1992).

Teatre amb Anterioritat

Anys 50 i 60

Teatre tradicional. Representacions en valencià molt restringides. Hi havia comèdia sentimental. També hi havia teatre de renovació, com Què diran? o Ovacions, connectant amb directors estrangers. Era inèdit i no representat fins als 60.

El teatre de l'absurd i el teatre èpic s'allunyen d'una construcció dramàtica racional i rebutgen la llengua lògica. En canvi, el teatre èpic té un missatge, un compromís amb la lluita social i política. L'objectiu és despertar reflexions en l'espectador per la injustícia social.

Autors que Destaquen amb Anterioritat

Model Tradicional

• Àngel Guimerà
• Eduard Escalante

Teatre de Renovació

• Joan Brossa
• Manuel de Pedrolo

Teatre de l'Absurd

• Manuel de Pedrolo