Evolució del Pensament Polític: De l'Edat Mitjana al Renaixement

1. L’Edat Mitjana: Context i Societat

L'Edat Mitjana comença amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476 d.C.), fet que fragmenta Europa en regnes germànics i provoca una ruralització massiva, on la gent fuig de les ciutats cap al camp per buscar protecció. Això dona pas al Feudalisme, un sistema jeràrquic basat en la terra i la lleialtat.

La societat era una piràmide estamental:

• A dalt: el Rei (propietari teòric).
• Seguit dels Nobles (terratinents i militars) i l'Alt Clergat (poder espiritual).
• A la base: els pagesos i serfs, que treballaven la terra a canvi de protecció i no tenien gairebé drets.

El poder predominant era la Teocràcia. L'Església no només tenia poder espiritual, sinó també polític (aconsellava reis, excomunicava) i econòmic (cobrava el delme). La cultura estava controlada pels monestirs, que eren els únics centres educatius.

2. Pensament Polític Medieval: Agustí, Tomàs i Pizan

Agustí d’Hipona (s. IV-V)

Va escriure La Ciutat de Déu per defensar el cristianisme després del saqueig de Roma. Distingeix dues ciutats:

• La Ciutat de Déu (basada en l’amor a Déu i el bé comú).
• La Ciutat Terrenal (basada en l’amor a un mateix i el poder).

Defensa que les lleis humanes són imperfectes i temporals, mentre que les lleis divines són eternes i porten a la veritable justícia.

Tomàs d’Aquino (s. XIII)

Va intentar unir fe i raó (Aristòtil + Cristianisme). Defensa la Monarquia com el millor govern perquè imita l’ordre diví (un sol Déu, un sol Rei) i garanteix la unitat.

Per evitar que el rei es converteixi en un tirà (la pitjor forma de govern), aquest ha de governar seguint:

1. La Llei Divina (escriptures).
2. La Llei Natural (principis morals coneguts per la raó, com "no matar").

Si el rei va contra aquestes lleis, els ciutadans poden resistir-se.

Christine de Pizan (s. XIV-XV)

Va ser precursora del feminisme amb La ciutat de les dames (1405). Va criticar la misogínia de l’època i va defensar que les dones havien de rebre educació, argumentant contra la idea que eren inferiors o "el mal dels homes".

3. El Renaixement: Canvi de Mentalitat

El Renaixement (s. XIV-XVI) neix a Itàlia i suposa un canvi radical: es passa del Teocentrisme (Déu al centre) a l’Antropocentrisme (l’ésser humà al centre) i l'Humanisme.

Un fet clau va ser la Caiguda de Constantinoble (1453): la fugida de savis bizantins cap a Europa va portar el coneixement clàssic (grecs i romans) que s'havia perdut, reforçant la identitat cultural europea. També apareixen els estats nacionals i la burgesia guanya poder.

4. Maquiavel: El Realisme Polític

Nicolau Maquiavel trenca amb la moral cristiana i analitza la política tal com és (realisme). A la seva obra El Príncep, diu que l’objectiu suprem és mantenir el poder i la seguretat de l’Estat.

La seva màxima és "el fi justifica els mitjans": el governant pot fer coses "immorals" (enganyar, usar la força) si és necessari per salvar l'Estat. Davant el dubte, és més segur ser temut que estimat, perquè la por no falla mai, tot i que ha d'evitar ser odiat.

No obstant això, a la seva obra Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, defensa la República i la llibertat. Aquí, la ciutadania és activa: els ciutadans han de tenir "virtù" (compromís i coratge) per defensar la pàtria i el bé comú contra la corrupció.

5. La Reforma Protestant: Martí Luter

Martí Luter va iniciar la Reforma el 1517 amb les 95 tesis, criticant la corrupció de l’Església (venda d’indulgències).

Políticament, Luter defensava l'obediència als governants: creia que el poder dels prínceps venia de Déu per mantenir l'ordre (l'espasa) en un món de pecadors.

Distingia dos règims que s'han de conservar:

• El Règim Espiritual (per fer cristians justos davant Déu).
• El Règim Secular/Terrenal (per mantenir la pau externa i controlar els dolents).

No volia una teocràcia, sinó que l'Estat s'ocupés de la justícia i l'Església de l'ànima.

6. L’Humanisme Utopista: Moro i Erasme

A diferència del realisme de Maquiavel, altres autors buscaven un ideal moral:

• Tomàs Moro va escriure Utopia (1516), descrivint una illa ideal on no hi ha propietat privada, tothom treballa i els béns es reparteixen equitativament per evitar conflictes. El dret ha de servir la comunitat, no els rics.
• Erasme de Rotterdam va escriure L'educació d'un príncep cristià. Defensa que el governant ha de ser un model de virtut moral i cristiana, governant per al bé comú amb pau i justícia, i no per al seu propi benefici.