Evolució del Pensament Geogràfic: Del Possibilisme a la Geotecnologia

Possibilisme

A finals del segle XIX, sorgeix una reacció contra el positivisme i el naturalisme, criticant els plantejaments ambientalistes i separant les ciències naturals de les socials. La influència de l'historicisme transforma les concepcions geogràfiques, configurant una nova visió basada en els conceptes de regió i paisatge. El possibilisme defensa que el medi no determina les activitats humanes, sinó que ofereix possibilitats que l'ésser humà pot aprofitar o no. Aquesta possibilitat d'elecció dificulta l'establiment de lleis generals. L'èmfasi es posa en la descripció i anàlisi d'individualitats, principalment influenciades per la història. Amb la crisi del positivisme i l'aparició de la concepció historicista de la ciència, es destaca l'especificitat de les ciències humanes respecte a les naturals. Els arguments historicistes prenen força com a mètode de coneixement, fent èmfasi en l'estudi regional i la perspectiva idiogràfica. Referents clau: Vidal de la Blache, Alfred Hettner i Carl Sauer.

Historicisme

L'historicisme considera la realitat com a producte d'un esdevenir històric, un procés temporal que no es pot captar únicament per la raó. Sorgeix a les dues últimes dècades del segle XIX i es desenvolupa fins a la Segona Guerra Mundial. Aquesta corrent concep l'esdevenir com a història i es decanta cap a la ciència de l'esperit, establint un contrast entre les ciències de la naturalesa i les de l'home. Les seves influències inclouen l'antideterminisme i el rebuig al positivisme, argumentant que el medi no és la causa absoluta del desenvolupament humà. L'enfocament possibilista s'hi oposa al determinisme geogràfic, afirmant que el medi físic ofereix possibilitats a l'activitat humana, influïdes per factors històrics, tecnològics i culturals. Finalment, impulsa el desenvolupament de la geografia radical com a ciència idiogràfica enfront de la nomotècnica (geografia general).

Geografia Regional

La geografia regional esdevé la investigació clau, centrant-se en la regió com a àmbit d'estudi. La regió es defineix com l'espai on es produeixen combinacions particulars de fenòmens físics i humans, caracteritzat per un paisatge particular. Per evitar la divisió entre geografia física i humana, es busca l'elaboració d'una síntesi regional. Es pretén connectar amb els estudis corogràfics tradicionals, però amb nous continguts. El mètode regional analitza el medi físic, les adaptacions de les activitats humanes i les interrelacions entre l'ésser humà i el medi. Per a la geografia historicista, la regió és una entitat amb personalitat pròpia. El principal problema rau en la delimitació d'espais, ja que hi ha diferents tipus de regions: naturals, humanes o funcionals. Una regió es pot definir com una àrea homogènia, però aquesta homogeneïtat pot ser causada per diversos factors.

La Geografia Espanyola i l'Escola Francesa

La monografia regional esdevé central en la geografia acadèmica espanyola, identificant una tesi doctoral amb un estudi regional. Entre 1960 i 1970, la geografia espanyola busca arguments per diferenciar-se d'altres disciplines. Marcada per la influència francesa, es prioritzaven els aspectes particulars d'un àmbit territorial sobre l'estudi global. Malgrat plantejaments més moderns i tendències innovadores ("esperit postvitalià"), aquestes tendències persisteixen fins ben entrada la dècada de 1970, quan la geografia mundial ja havia experimentat canvis importants.

Pau Vila (1881-1980)

Pedagog i geògraf català, Pau Vila va impulsar iniciatives pedagògiques. Diplomat a l'École des Sciences de l'Éducation (Ginebra), on va descobrir la geografia francesa, es va interessar pel vessant pedagògic de la geografia, que ensenyava als Estudis Normals de la Mancomunitat (1920). Centrat en la geografia de Catalunya, va publicar La Cerdenya (1926), inici dels estudis de geografia moderna d'abast comarcal. Va publicar una col·lecció de mapes escolars i articles geogràfics. La seva obra de referència és La divisió territorial de Catalunya (1932-1937), sobre l'organització de l'espai català, basada en les comarques. A l'exili, va impulsar la geografia a Colòmbia i Veneçuela. El 1965 va tornar a Catalunya i el 1968 es va incorporar a la redacció de la Geografia de Catalunya. El 1976 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Geografia del Comportament o Percepció

Com a alternativa a la geografia teòrica i quantitativa, sorgeixen noves tendències amb pluralitat i diversificació de mètodes i continguts. Aquesta corrent critica els models normatius d'arrel economicista predominants en la geografia quantitativa. Amb un enfocament conductista, observa la conducta humana i els estímuls que la generen, incorporant la dimensió subjectiva. Amb una concepció antropocèntrica de l'espai, analitza les conductes socials (psicologia, sociologia, política) i inclou la conducta humana en unes coordenades espacials. S'exploren les possibilitats de la percepció del medi, del paisatge i del comportament geogràfic, partint de la idea que l'ésser humà decideix el seu comportament espacial segons el seu sistema de valors. Sorgeix la "geografia del subjecte". Els pilars de la geografia del comportament es fonamenten en la imatge o realitat percebuda, el vincle entre el medi real i la conducta humana. El medi proporciona una imatge que condiciona la conducta, que alhora condiciona el medi i la seva imatge en un procés de retroalimentació. L'enfocament de la geografia de la percepció és complementari, no excloent, i es basa en dues premisses: l'existència d'imatges del medi en la ment humana i la seva mesurabilitat, i la forta relació entre la imatge mental i el comportament real. Els coneixements territorials sobre els quals actua l'individu difereixen de l'"espai objectiu" que la geografia pretenia estudiar. Aquest enfocament considera més els aspectes individuals que els col·lectius i té un caràcter interdisciplinari.

Geotecnologia

Els SIG, molt desenvolupats des dels anys 1990, s'entenen com una forma objectiva de coneixement. Tot i que alguns autors critiquen la seva deficient tractament de la dialèctica socioespacial per la manca d'una dimensió social en la teoria cartogràfica, considerant-los una versió digital de la ciència espacial neopositivista, la seva introducció en estudis aplicats ha contribuït a la professionalització del geògraf. S'ha plantejat que la revolució de les tecnologies digitals en l'anàlisi geogràfica podria representar un nou paradigma: el paradigma geotecnològic.

Geografia del Gènere

Compromesa amb el canvi social i la igualtat entre homes i dones en relació amb l'espai, la geografia del gènere estudia la construcció social de les diferències de gènere i les relacions de poder per analitzar les desigualtats materials i polítiques. Examina una nova estructura de l'ocupació del territori i l'apropiació de l'espai per part de les dones, visualitzant la singularitat de les seves accions dins un sistema creat per l'home, des de la microescala (espai domèstic) fins a la macroescala (institucions i societats). Utilitza diversos paradigmes: neopositivisme, geografia radical, geografia humanística i postmodernisme. Històricament, els estudis es centraven en el paper de la dona en el món rural, la seva aportació econòmica i laboral, i el seu rol en la diversificació econòmica rural.