Evolució del Modernisme Català i Joan Maragall
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,83 KB
Evolució del Modernisme Català
El 1893 el modernisme català va començar a diversificar-se en dos grups.
La diversificació del moviment
D’una banda, hi havia els regeneracionistes, que van dirigir la seva activitat a la propagació d’un programa de regeneració moral, social i política de Catalunya. De l’altra, hi havia els esteticistes, seguidors de l’art, que limitaven les seves activitats al camp de la cultura i que es van decantar pel conreu de formes decadentistes i simbolistes.
La fundació de la revista Cefalònia el 1898 va representar la represa del moviment unitari. Els objectius modernistes van coincidir amb la reacció positiva de la burgesia catalana que començava a engegar un moviment nacionalista que havia de canviar considerablement el panorama polític català.
Modernisme i Noucentisme
Cap al 1906 apareix un nou grup d’intel·lectuals joves, que impulsen una nova imatge de l’artista, com una peça integrada dins l’estructura social. Aquesta imatge es concretarà en un moviment nou, el Noucentisme, impulsat per Eugeni d’Ors des de La Veu de Catalunya, que continuarà i rectificarà alhora els camins oberts pel modernisme. El noucentisme va acceptar d'aquest l'afany de renovació i de normalització cultural, però en va rebutjar l'impuls de revolta ideològica.
La fi del Modernisme
A partir de 1909 es va produir una liquidació ràpida del moviment. Molts escriptors modernistes van abandonar Catalunya o van deixar d’escriure o van restar marginats. El 1911, any de la mort de Joan Maragall, es pot dir que el modernisme ha deixat d’existir com a moviment actiu.
La Poesia Modernista i Joan Maragall
La poesia es diversifica en tota una sèrie d’estils. Però la poesia modernista està centrada en la figura de Joan Maragall.
Joan Maragall: La Paraula Viva
Gràcies al seu coneixement de diverses llengües, Maragall va obrir les portes als corrents intel·lectuals europeus del moment. La poesia de Maragall es basava en l’expressió senzilla d’experiències i sensacions reals, feta a través de visions de la natura, i rebutjava d’una manera molt conscient la retòrica del romanticisme autòcton.
Fuster va remarcar que el que singularitzava Maragall entre els altres era el rebuig del pessimisme. Considerava que el tractament literari del dolor era nociu i immoral i en la seva poesia triava els temes en què veia possibilitats de vida, de salut, de regeneració, d’energia vital. Per això la funció de la poesia era intensificar la vida tot expressant-la. Maragall en deia la paraula viva, la paraula en què hi ha tot el misteri i tota la llum del món. El poeta ha de ser, més que un creador de poemes, un estimulador de la vida amb la paraula.
Prosa i Ideologia
La seva producció en prosa va ser molt abundant i comprèn col·laboracions periodístiques, un epistolari, discursos i pròlegs. Amb els seus articles periodístics difon una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna.
Obres Clau de Maragall
A partir de 1892 es va convertir en el capdavanter dels nous aires de modernitat que circulaven per Barcelona. Emprendrà una tasca d’agitació i de difusió dels nous corrents estètics i ideològics. La publicació el 1900 del seu llibre Visions i cants va marcar el punt àlgid de col·laboració entre els modernistes i el catalanisme polític.
La figura del Comte Arnau va ocupar una bona part de la vida de Maragall com a escriptor.
Un dels darrers poemes que va escriure Joan Maragall, el Cant espiritual, és sense dubte una de les creacions més il·lustres de la poesia catalana de tots els temps i, fins i tot, de la poesia europea del s. XX.