Evolució del llatí i obres d'enginyeria romana

L'evolució del llatí

Del llatí a les llengües romàniques

El llatí col·loquial era el que es parlava a casa, al carrer, a l'exèrcit... i va evolucionar de forma molt diferent del llatí culte, que es va mantenir amb pocs canvis. Hi havia diferències entre el llatí d'una zona i el d'una altra, i aquestes diferències van anar augmentant amb el temps. Com que l'Imperi Romà es va desestructurar, alguns territoris van ser ocupats o colonitzats per pobles «bàrbars», que van aportar influències de la seva llengua.

És per això que la desaparició i transformació del llatí és diferent segons la situació i la història. Podríem dir: 1) en alguns llocs va desaparèixer sense deixar rastre (Nord d'Àfrica i Orient Pròxim); 2) en altres zones va desaparèixer deixant proves evidents (anglès o alemany); i 3) en altres zones no ha desaparegut sinó que s'ha transformat en el que anomenem llengües romàniques (català, castellà, francès, italià, occità, gallec, portuguès, romanès, sàrdic, retoromànic). Principalment se situen a Europa, però no són les úniques (anglès, alemany, macedoni...). Aquesta diversitat és una riquesa cultural que s'ha de preservar i difondre; la Unió Europea i algunes organitzacions s'encarreguen d'això.

Naixement, vida i mort de les llengües

L'evolució del llatí, així com el naixement, l'expansió, la mort o la transformació d'una llengua, és un procés que ha succeït a moltes altres llengües. Les llengües canvien, i això comporta el seu naixement i, eventualment, la seva desaparició. Al món hi ha més de 5.000 llengües i n'hi moren unes dues cada setmana. Quan parlem de mort ens referim a la substitució o a l'abandonament d'una llengua.

Aquest fet es deu a diversos factors, entre els quals podem destacar:

• les condicions dels parlants;
• l'existència del bilingüisme;
• l'escolarització i les polítiques lingüístiques;
• l'extermini o reducció de parlants (per causes naturals o per guerres).

Els darrers parlants: Són aquelles persones que han mantingut la seva llengua fins a la mort. En són exemples Antoni Udina (dàlmata) i Ned Maddrell (manx). Cal tenir en compte que quan mor l'últim parlant la llengua ja fa temps que està morta. Es pot substituir una llengua en quatre generacions; per això, si es detecta que una llengua està en declivi, els seus parlants han d'intentar fer tot el possible perquè no desaparegui.

Alfabet llatí

L'alfabet és el conjunt de símbols anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. Gràcies a l'alfabet, l'escriptura es va fer popular i va permetre l'aparició de la literatura, així com la transmissió del coneixement, les lleis i la ciència. L'alfabet llatí prové del grec per mitjà de l'etrusc. Com molts alfabets, es caracteritza per tenir un signe (lletra) per a cada so.

El llatí clàssic tenia 23 lletres majúscules, perquè les minúscules no es van començar a utilitzar fins a finals de l'Imperi Romà. A causa de la història colonitzadora de gran part dels països d'Europa, aquest alfabet es va escampar arreu del món i, d'aquesta manera, països com el Vietnam encara utilitzen l'alfabet llatí. Tot i això, el llatí no és l'únic alfabet d'Europa. També hi ha el ciríl·lic, que prové del grec, té més lletres que el llatí i és utilitzat per moltes llengües eslaves; i hi ha l'alfabet grec, que s'utilitza per a la llengua grega. El nom «alfabet» prové de les dues primeres lletres d'aquest alfabet: alfa i beta.

Tots els camins porten a Roma

Vies romanes

Els romans van ser els primers a dissenyar una gran xarxa de vies de comunicació. Aquestes vies eren necessàries per comunicar-se quan l'Imperi s'expandia: al principi servien per unir els pobles del Laci i, amb el temps, per unir qualsevol punt de la península Itàlica i, més tard, de tot l'Imperi. El primer objectiu era poder controlar de forma relativament fàcil tot l'Imperi; més endavant servien per connectar les diferents províncies.

Els principals tipus de via eren:

• via — camí força ample per a carros;
• iter — camí per anar a peu, amb un animal de càrrega o amb llitera;
• actus — camí per a un sol vehicle o animal de càrrega;
• semita — camí petit.

Construcció

Tot i no ser sempre enginyers moderns, els romans van adonar-se que per construir una via calia traçar el recorregut més simple possible, sovint en línia recta, i fer desviaments quan el terreny ho exigia. A partir d'aquí es podia començar la construcció, generalment a càrrec de l'exèrcit: s'excavava el terreny, s'omplia amb pedres i es cobria la superfície amb lloses planes. Tot plegat tenia un gruix d'aproximadament un metre, raó per la qual moltes vies s'han conservat tan bé.

Principals vies de l'imperi

Roma era el punt zero d'una xarxa que va arribar a assolir uns 85.000 quilòmetres. Les vies sovint prenien el nom del seu constructor; si una via era reconstruïda o modificada, podia rebre un nou nom. També s'hi indicava la distància recorreguda amb miliaris (pedres grans cilíndriques que marcaven les milles). A Roma hi havia el miliari d'or amb les principals vies. Com que les distàncies eren grans, es tardava diversos dies a arribar al destí, i es construïen hostatgeries per a qui no tingués cap familiar o conegut a la zona.

Via Augusta

Una gran via: la Via Augusta: anava cap al nord (via Aurèlia) i arribava a la Gàl·lia (via Domitia), des dels Alps fins als Pirineus, on començava l'Augusta (uns 1.500 km) i arribava a Cadis, de manera que el recorregut entre Roma i Cadis era d'uns 2.725 km. Primer es coneixia com a Via Hercúlea o Heràclea, després com a camí d'Anníbal i, finalment, gràcies a l'emperador August, va rebre el nom de Via Augusta. Era la via principal d'Hispània i, a més del servei militar, tenia una funció comercial molt important. El seu traçat va ser tan encertat que actualment moltes carreteres modernes segueixen parts del mateix itinerari.

Via del Capsacosta

Una via secundària: la Via del Capsacosta: les vies secundàries eren útils per unir pobles de la península Ibèrica. Una d'aquestes surt de Iuncaria (La Jonquera) i passa per Besalú, la Vall de Bianya, fins al Coll d'Ares. La Via del Capsacosta està molt ben conservada. Com que travessa zones de muntanya, els constructors la van haver de fer serpentegjant entre els pics i col·locant-hi murs de contenció. Els romans la van construir per facilitar la comunicació amb unes mines de plata i ferro de la Catalunya Nord.

Ponts romans

Quan els romans trobaven rius en el traçat de les carreteres havien de construir ponts de pedra, i si es tractava de rierols simples sovint feien guals de fusta.

Construcció de ponts

Buscaven el millor lloc per fer el pont (pas més estret del riu, menys fondària i terreny més sòlid). Es feien els fonaments després de marcar els pilars; els carpinteros construïen els encofrats i arcs de fusta, que posteriorment recobrien de pedra. S'intentava no construir-los al mig del riu i, sempre que era possible, es procurava fer-los més estrets i d'un sol arc. A mesura que van avançar tècnicament, els romans van fer ponts més alts amb diversos arcs i amb pilars dins dels rius.

Principals ponts de l'imperi

La majoria s'han seguit utilitzant al llarg de la història, sovint reconstruïts o modificats. Per això és difícil trobar-ne de 100% romans. Però n'hi ha exemples destacats com el pont de Mèrida o el Pont del Diable a Martorell.

Altres obres d'enginyeria

La societat romana va buscar major comoditat urbana: l'aigua arribava a les ciutats per aqüeductes i el transport de mercaderies per mar es va facilitar gràcies a la construcció de fars i altres instal·lacions costaneres.

• Aqüeductes

  Els romans consideraven l'aigua un bé imprescindible per a les ciutats i van aconseguir una manera eficient de portar l'aigua des de la font fins a la ciutat. Consistien en un canal de pedra amb un pendent moderat que permetia el flux. Podien estar soterrats o sobre el terreny; en arribar a la ciutat s'enlairaven i adoptaven la forma que coneixem, amb arcades i el canal a sobre.

• Fars

  El transport marítim de mercaderies era ràpid i els vaixells tenien més capacitat que els carruatges, tot i que la navegació tenia inconvenients: l'hivern, vents adversos, pirates i esculls representaven perill. Per això es van construir fars en punts estratègics per assenyalar la presència de la costa. La il·luminació a la part alta es feia amb focs de llenya o amb llànties d'oli. El més famós que perdura és la Torre d'Hèrcules, que encara funciona; a la seva època, el far més important de la zona era el de Chipiona (al Guadalquivir), del qual no en resta gairebé res, però se suposa que era comparable al famós far d'Alexandria.