L'evolució del llatí i la seva influència en la toponímia

1. L'evolució del llatí

1.1. El llatí vulgar i la seva influència

El llatí col·loquial, el que es parlava en l'entorn familiar, quotidià, al carrer, a l'exèrcit, etc., va evolucionar de manera molt diferent del llatí culte, que es va mantenir sense gaires canvis.

Podríem dir que la influència del llatí en els territoris de l'Imperi Romà té diferents graus:

1. En algunes zones va desaparèixer totalment sense deixar empremtes lingüístiques destacades.
2. En altres zones va desaparèixer deixant evidents trets lingüístics, tals com estructures gramaticals, mots, etc.: és el cas d'algunes llengües europees que han anat per camins diferents del llatí, com l'alemany, l'anglès, etc.
3. En altres zones el llatí no ha desaparegut, sinó que s'ha transformat en altres llengües, les llengües romàniques. Les actuals llengües romàniques són: el català, el castellà, el francès, l'italià, l'occità, el gallec, el portuguès, el romanès, el sard i el retoromànic (romanx).

Totes aquestes llengües romàniques es consideren germanes, ja que provenen d'una llengua mare comuna, el llatí.

• Retoromànic → Suïssa i Itàlia.
• Romanès → Romania, Macedònia, Albània, Sèrbia i Grècia.

1.2. Naixement, vida i mort de les llengües

L'evolució de la llengua llatina, que comença amb el seu naixement a partir de l'indoeuropeu, la seva expansió per molts territoris i la seva mort a través de la transformació a les llengües romàniques, no és un procés exclusiu del llatí, sinó que ha succeït i succeeix en moltes altres llengües.

Al món existeixen més de 5000 llengües i cada setmana en moren dues. En general, quan parlem de mort de les llengües ens referim a la substitució lingüística, és a dir, al procés d'abandonament de la pròpia llengua per part d'una comunitat lingüística.

Per què s'abandona una llengua o bé se substitueix per una altra? Intervenen molts factors: la condició de l'individu que la parla, l'existència de bilingüisme, la pèrdua de funcions i de prestigi de la llengua, l'escolarització.

Aina Martínez Bosch

També es pot donar el cas que una llengua desaparegui amb l'extermini de poblacions senceres, a causa de fenòmens naturals o, malauradament, per un conflicte bèl·lic.

3. Topònims d'origen llatí

3.1. Topònims d'origen llatí als Països Catalans

La ciència que estudia els noms propis de lloc (noms de països, comarques, ciutats, pobles, rius, llacs…) és la toponímia. Pel que fa als topònims catalans, val a dir que molts d'ells provenen del llatí, fruit de la presència romana a casa nostra durant molts segles. Molts d'aquests topònims són descriptius, retraten el paisatge i el nom mateix ja ens dóna informació de com és o com era el lloc.

• El nom de Mallorca prové del llatí maior, perquè aquesta illa era la “major” de les Balears, mentre que Menorca era la minor, és a dir, la menor.
• Banyoles, prové de Baniolas, derivat del llatí balneus, 'bany', per l'ús balneari que es feia de les aigües de l'estany.
• Caldes de Montbui, també prové del llatí aquae, 'aigües'. En aquest poble hi ha unes fonts d'aigües termals que s'utilitzen per a usos domèstics i també medicinals.
• La Vall de Boí, prové del llatí vallis bovinus 'vall amb bestiar boví.
• La Jonquera, prové de Iuncaria, que significa 'lloc ple de joncs'.

Hi ha alguns topònims catalans que deriven d'antropònims llatins de noms de persona, bàsicament de personatges que van influir notablement en el lloc que en va prendre el seu nom.

• Cornellà de Llobregat, de Cornelius.
• Barcelona, Barcino.

La toponímia catalana també consta de noms de lloc d'origen preromà localitzats bàsicament a les comarques pirinenques, on la romanització fou menys intensa.

També hi ha un grup de topònims, en aquest cas posteriors a la romanització, que provenen de l'àrab, generats entre els segles VII i XII. Un altre grup de topònims deriven del germànic.

3.2. Topònims d'origen llatí a Hispània

Els romans, però, no només van romanitzar Catalunya sinó que van conquerir tota la península. Molts d'aquests porten un nom relacionat amb els governants més rellevants de l'època: Juli Cèsar i Octavi August.

Aina Martínez Bosch

• Saragossa → Caesar Augusta
• Mèrida → Emerita Augusta
• Dènia → deesa Diana
• Finisterre → cap que es troba a Galícia; prové dels mots Finis Terrae
• Gades → Cadis
• Malaca → Màlaga
• Corduba → Còrdova
• Osca → Osca
• Toletum → Toledo
• Cartago Nova → Cartagena
• Valentia → València

3.3. Topònims d'origen llatí a Europa i al nord d'Àfrica

• Londres, prové del llatí Londinium, fundada pels romans.
• La ciutat més antiga d'Alemanya, d'Augusta Treveròrum, l'actual Trèveris.
• Al nord d'Àfrica, Tingis (Tànger).
• El Mediterrani, un mar entre terres, per medi (del llatí medius, “mig”) i -terrani (de terra, “terra”).