Evolució del Guió Cinematogràfic i Expressionisme Alemany

El Cinema Sonor i la Transformació del Guió

El cinema sonor va arribar a finals dels anys 20 amb pel·lícules com "El cantant de jazz" (1927). Conxa Piquer, 1923 (?).

• Fre al ritme visual: Amb un guió parlat, no es pot tallar arbitràriament com en el cinema mut.
• Adaptació d'obres: Es poden fer musicals i adaptar obres teatrals i literàries.
• Importància de l'escriptor: Els diàlegs cobren més importància.
• Figura del guionista: El director perd protagonisme en favor del guionista i del redactor de diàlegs.

Cinema i Literatura

De vegades, una obra literària es converteix en cinema, però també hi ha pel·lícules que esdevenen literatura.

Noves Fronteres

La Competència de la Televisió

La gent va deixar d'anar al cinema, i les pel·lícules van guanyar en espectacularitat per atraure públic, com amb la tècnica del CinemaScope.

Les Grans Companyies Cinematogràfiques

Els bancs inverteixen en el cinema i apareixen les grans companyies: Metro Goldwyn Mayer ("Allò que el vent s'endugué", 1939), Paramount ("Ser o no ser", 1942), Warner Bros ("Casablanca", 1942), Universal.

Fases per Fer una Pel·lícula

1. Idea i argument.
2. Tractament fílmic: Definir el gènere (drama, comèdia...), el ritme, el muntatge, les transicions... Descripció de les escenes, ambientació, situacions concretes...
3. Guió literari: Caràcter i personalitat dels personatges i redacció dels diàlegs.
4. Guió tècnic: Desenvolupament de totes les preses i escenes. Unitats de preses i plans (des d'on es filma).
5. Storyboard: Guió gràfic, en forma de còmic, de cada element de cada pla.
6. Rodatge.
7. Muntatge: Unió dels plans del film segons l'ordre del guió tècnic. Classificació i selecció de les millors escenes. Muntatge definitiu per a les còpies de distribució i exhibició.

Expressionisme Alemany

Predilecció pel gènere de terror, èmfasi en les expressions facials i el maquillatge, distorsions en la perspectiva, contrastos molt acusats en la il·luminació. Els màxims representants són Robert Wiene amb "El gabinet del Doctor Caligari" (1920).

Friedrich. W. Murnau és possiblement un dels més grans directors expressionistes. Destaca pel seu gran film de terror "Nosferatu, el vampir" (1922): Film auster amb pocs moviments de càmera. En algunes escenes s'utilitzen il·lustracions medievals o romàntiques, utilització dramàtica de les ombres, utilitza més escenaris naturals fent que el mar, el vent, la boira... siguin utilitzats com a element estètic i psicològic del moment que viuen els personatges. Utilitza els picats i contrapicats de càmera extrems, la utilització de composicions d'escena fan que les masses generin una atmosfera opressiva.

Volen expressar aquest ambient deprimit i pessimista de l'Alemanya d'entreguerres.

• Il·luminació i fotografia tenebrosa a base de clarobscurs: pronunciats contrastos, sovint gairebé violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscs, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors.
• Decorats sòrdids i truculents, dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
• Interpretacions afectades d'una extrema expressivitat amb actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
• Maquillatges exagerats, amb una estètica que actualment consideraríem gòtica o sinistra, i usada per simular tot tipus de deformacions corporals.
• Un vestuari obscur i marcat per les sinistres disfresses.
• Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència-ficció.