Evolució del Dret a la Península Ibèrica: De l'Època Visigoda a la Codificació Moderna

Relació entre Dret Visigot i Dret Romano-Teodosià

El primer rastre dels visigots a l’Imperi data del 270-275. Estaven assentats a Dàcia, però van abandonar la regió i es van traslladar a Tràcia el 376. El poble visigot, que anava perdent la seva estructura social per l'igualitarisme entre els membres, anava adquirint trets de la societat romana. Aquesta transformació va conduir a la concentració de la riquesa entre la noblesa visigòtica i a la fragmentació social. Tot i la paulatina romanització del poble visigot, aquest es va enfrontar a l'Imperi, i es van dibuixar dos corrents: visigots partidaris de l'enfrontament i de substituir l'Imperi Romà pel Got, i partidaris d'assumir la realitat de l'Imperi i d'implicar-s'hi en la gestió i el govern. El Foedus, pacte signat l'any 418, preveia l'assentament dels visigots a la regió d'Aquitània Secunda. Aquest pacte va ser significatiu, ja que eren dos poders polítics independents i cap se sotmetia a l'altre. El pacte allunyava els visigots del Mediterrani, garantint així la defensa de la Gàl·lia i barrat el pas d'invasors cap a la Península Ibèrica. El rei visigot va resoldre els problemes sorgits del repartiment de terres creant un nou dret, la Lex, que a l'Imperi era la voluntat de l'emperador, i a Aquitània Secunda era la voluntat del rei visigot. La nova legislació dels monarques visigots partirà del dret romà, l'únic ordenament complet vigent.

Els primers reis visigots van ser reis legisladors. Per al Codi d'Euric (476), ja existien lleis de Teodoric I (419-451) i Teodoric II (453-466) que resolien el problema del repartiment de terres entre gal·loromans i visigots. La primera obra coneguda va ser la compilació del rei Euric l'any 476. L'obra recull lleis dictades per Euric i per reis visigots anteriors. No configurava l'ordenament jurídic complet, sinó que es limitava a donar solucions a les necessitats de la pràctica, basant-se en l'únic ordenament jurídic general i complet que hi havia aleshores, format per leges i iura.

El Codi d'Euric recollia solucions als problemes de la pràctica, però per aplicar les leges i els iura calia disposar-ne materialment. Per resoldre els problemes del coneixement de l'ordenament jurídic, Alaric II va manar compondre una recopilació de leges i iura, coneguda com a Breviari d'Alaric (506). Tractava de compilar tot l'ordenament jurídic vigent. El Breviari contenia una explicació que rebia el nom d'interpretatio, la qual acompanyava les lleis i els iura. El Breviari era una selecció de leges i iura romanes que reflectia les necessitats jurídiques del moment, i va permetre que el dret romà fos assequible a la cultura de l'època. Pel que fa a les lleis, es va fer una selecció de les constitucions contingudes al Codi Teodosià; s'hi van afegir novel·les postteodosianes, tot això acompanyat de la seva interpretació. En canvi, la part dels iura va ser dràsticament reduïda.

Un cop el Breviari va entrar en vigor, va substituir el dret romà. El Codi d'Euric contenia un conjunt de lleis dictades per reis visigots que resolien problemes de la pràctica i exigien l'existència d'un ordenament jurídic complet. El Codi d'Euric i el Breviari d'Alaric s'aplicaven als pobles sotmesos al monarca visigot. Aquests dos drets conformaven l'ordenament jurídic del regne visigòtic. La compilació d'Euric, amb el temps, anava quedant obsoleta i deixava de resoldre nous problemes. Per això, Leovigild va realitzar una nova compilació de lleis que posaria al dia el Codex Revisus (580). Leovigild va eliminar les imprecisions i el va adaptar als nous temps; va eliminar algunes lleis i en va afegir de noves fetes per ell i per monarques anteriors. També va acabar amb la prohibició de celebrar matrimonis mixtos entre visigots i hispanoromans. Va expulsar un enclavament bizantí de la península i va formalitzar la ruptura definitiva amb l'Imperi Romà d'Orient. Un cop trencats els vincles amb l'Imperi Romà, convenia buscar una nova font de legitimació per al poder del rei visigot. Els monarques visigots buscaven una nova manera de legitimar el seu poder, i la van trobar a partir de la ideologia de l'Església. Isidor de Sevilla va sistematitzar els seus pensaments en les seves obres. Els seus plantejaments van trobar acollida al Liber Iudiciorum. El pensament polític d'Isidor s'emmarca en la línia d'Agustí d'Hipona: tot poder humà tenia origen diví, i el món terrenal estava sotmès al món sobrenatural. El poder dels reis és un poder que està al servei de Déu i que és un instrument per apartar els pobles del mal i conduir-los al bé. L'expulsió dels bizantins de la península i la conversió al catolicisme, juntament amb la nova ideologia política, va fer que canviés la relació entre la legislació visigoda i el dret romà.

Txindasvint va plantejar fer una nova edició del Còdex Revisus. Es volia prescindir del dret romà del Breviari, per això calia una obra àmplia que resolgués els problemes plantejats per la societat i que fes innecessari recórrer al Breviari. Amb Recesvint, els visigots tindran un ordenament jurídic general i complet. L'obra més important del regne visigot que permetrà prescindir del dret romà és el Liber Iudiciorum, i suposa la ruptura amb el dret romà i amb la tradició textual romana. El Liber prohibia recórrer al dret romà. Amb el Liber es va consolidar el monopoli legislatiu del rei; li corresponia crear la llei i omplir els buits que pogués haver al Liber. Els jutges només podien aplicar el Liber; no els era permès trobar solucions a llacunes, sinó que havien d'enviar-les al rei perquè les resolgués. El Liber era una obra pensada per a la pràctica. El Liber va tenir dues redaccions. A partir de la segona redacció, juristes anònims van incloure lleis promulgades d'altres reis. Amb les noves incorporacions, que no tenien caràcter oficial i que es feien en l'àmbit privat per facilitar la pràctica professional, el Liber va canviar de sentit: inicialment es va confeccionar per a la pràctica, però ara acabaria recollint l'ordenament jurídic dels visigots. Aquestes van rebre el nom de vulgatae. El Liber va tenir una gran difusió a l'època visigoda i després del 711, ja que va ser l'obra més important del dret visigot.

Recepció del Ius Commune a Castella

A Castella, fins al segle XIII, el dret es basava en una concepció subjectiva amb una organització sociopolítica descentralitzada, regida per furs municipals i senyorials. Els furs eren ordenaments jurídics complets, mentre que el Liber Iudiciorum era utilitzat pels monarques per legitimar el seu poder. Aquest es reinterpretava segons els principis del dret romà justinianeu, com ara que "el que plau al príncep té força de llei". Els monarques van assumir el paper de creadors del dret, tot i que aquest havia de ser conforme a Déu i a la justícia divina. Aquesta transició cap a la sobirania es va consolidar al final del segle XV, quan els reis es van establir com a legisladors sense límits.

Reformes legislatives d'Alfons X (1252-1284)

Objectius principals:

• Unificar el dret en tot el regne.
• Renovar l’ordenament jurídic.
• Afirmar el monopoli legislatiu del monarca.

Obres legislatives destacades:

• a) Fuero Real (1255): Primer intent de dret general aplicable a Castella i les Extremadures. Va reduir els drets locals i va establir el rei com a font principal de legislació.
• b) Especulo: Obra destinada a jutges per consolidar l'aplicació uniforme del dret, reforçant el monopoli legislatiu del monarca. Va incorporar elements del Ius Commune, com la regulació del procés judicial.
• c) Las Siete Partidas (1256): Aquesta obra monumental, dividida en set parts, integrava el dret romà justinianeu, decretals papals i altres fonts del Ius Commune. Les Partidas van centralitzar la creació del dret en la figura del monarca, eliminant la validesa del dret local com a font principal.

Reaccions i ajustaments (Corts de Zamora, 1274)

La política legislativa d'Alfons X es va enfrontar a l'oposició dels poders municipals i senyorials, que temien perdre autonomia i privilegis. A les Corts de Zamora es va acordar que:

• El Fuero Real mantindria la vigència com a dret local en aquells municipis que el volguessin conservar.
• Les Siete Partidas es van limitar a ser lleis generals aplicables només en absència d'altres normes.

Tot i això, el monarca va continuar reforçant el seu paper com a creador de dret, jutge suprem i intèrpret de les lleis.

Ordenament d'Alcalá (1348)

Promulgat per Alfons XI, va consolidar el monopoli legislatiu del rei i va establir un ordre de prelació de fonts jurídiques aplicables:

• a) Dret reial (Ordenaments, pragmàtiques i lleis del monarca).
• b) Furs municipals o senyorials, només si no contradeien la llei reial, la raó o Déu.
• c) Las Siete Partidas, com a dret general del regne.
• d) Interpretació i resolució del monarca.

Amb aquest ordenament, el dret castellà es va centralitzar sota la voluntat del monarca, eliminant gradualment la pluralitat jurídica tradicional.

Lleis de Toro (1505)

Van reforçar la primacia de les lleis del sobirà. Van establir que els juristes havien d'estudiar i aplicar prioritàriament el dret propi castellà, limitant la influència del Ius Commune. Es va reiterar l'ordre de prelació de l'Ordenament d'Alcalá, però amb ajustos que prioritzaven les lleis reials recopilades. Les lleis reials es van compilar en obres com la Nueva Recopilación (1567), que derogava les normes no incloses en la compilació.

Recepció del Ius Commune a Catalunya

El Liber Iudiciorum va funcionar com un ordenament jurídic general a Catalunya amb més força que en altres territoris, tot i que coexistia amb drets especials, com el dret municipal i senyorial. Al segle XI, les solucions als conflictes d'interessos s'allunyen del Liber, passant a ser resoltes mitjançant pactes (convenientiae). No obstant això, al segle XII, el Liber recupera protagonisme com a font per resoldre disputes. El Liber es va integrar en els costums locals, influenciant les redaccions de dret municipal i senyorial, així com les lleis comtals. Tanmateix, al segle XIII, el seu ús va disminuir significativament. A partir del segle XII, el dret català es deslliga progressivament de la idea del dret d'origen diví, amb la figura del comte adquirint un paper central com a creador de dret. Els Usatges de Barcelona, sorgits sota Alfons I, esdevenen el dret fonamental de Catalunya. Aquest ordenament jurídic incomplet es complementava amb el Liber. El comte creava dret nou a través de lleis, l'establiment de nous costums, confirmacions de costums existents i decisions judicials. Al segle XIII, Jaume I va emetre la pragmàtica de 1243, que restringia l'ús del dret romà, prioritzant els Usatges i altres drets especials. Les constitucions de les Corts de Barcelona de 1251 van establir que només es podia recórrer al dret romà en absència de normes locals o de solucions basades en el "seny natural". A partir de 1283, es va consolidar el principi que "el que plau al príncep té força de llei". Això va oferir al comte més poder legislatiu, tot i les resistències dels estaments davant del dret comú. La lluita pel poder es va traduir en enfrontaments sobre el valor jurídic de les constitucions i les pragmàtiques. Les Corts de 1283 van establir dos principis fonamentals:

• a) El comte no podia emetre constitucions o estatuts generals sense el consentiment de les Corts.
• b) El comte havia de celebrar Corts anualment, llevat d'impediments justificats.

Malgrat aquestes limitacions, el comte mantenia la capacitat de crear dret fora de les Corts mitjançant constitucions o cartes reials.

Fixació de l'ordre de prelació de fonts (1409-1599)

A les Corts de 1409, Martí l'Humà va enumerar les fonts de dret que havien de respectar-se:

• En primer lloc, els Usatges, constitucions, capítols de Corts i privilegis.
• En absència d'aquestes, es recorria al dret canònic, i finalment al dret romà.

La Constitució de les Corts de Barcelona de 1599 va establir un ordre jeràrquic estricte:

• a) Usatges, constitucions, capítols de Cort i altres drets del Principat.
• b) Dret canònic.
• c) Dret romà i doctrines dels doctors.

Aquesta reforma introduïa també l'ús de l'equitat taxada per controlar l'activitat judicial.

El dret regi i la potestas regalis

Durant la Baixa Edat Mitjana, el comte de Barcelona actuava com a titular de la potestas regalis, exercint-la a través de constitucions i cartes reials. Les constitucions esdevenien l'expressió suprema del dret, però la seva aplicació es veia limitada per privilegis i usos locals. Al segle XVI, es va establir que només unes Corts posteriors podien derogar constitucions aprovades en Corts anteriors, reforçant el caràcter vinculant d'aquestes.

Comparació de la Recepció del Ius Commune: Catalunya vs. Castella

Catalunya: Durant la Baixa Edat Mitjana, Catalunya tenia un sistema polític més descentralitzat, amb una forta presència de les institucions locals i un equilibri de poders entre el rei i les Corts. Aquesta descentralització va influir en la manera com el ius commune es va rebre: es va integrar en un marc jurídic ja molt consolidat basat en costums locals i furs. Les Corts catalanes, com les de 1283 i 1413, van jugar un paper crucial en la creació i validació de lleis, limitant la capacitat del monarca d’imposar el dret de manera unilateral. Això va permetre una recepció adaptada a les necessitats del territori.

Castella: En contrast, Castella desenvolupava una estructura política més centralitzada al voltant de la figura del monarca. Alfons X el Savi (s. XIII) i els seus successors van emprendre iniciatives per unificar el dret, aprofitant el ius commune com a eina per reforçar el poder reial. La monarquia castellana va utilitzar el dret comú per imposar una jerarquia jurídica i substituir els costums locals, sovint contraris als interessos centralitzadors del rei.

Catalunya: La recepció es va produir de forma progressiva i adaptativa, gràcies a la influència dels juristes formats a les universitats italianes (especialment Bolonya) que portaven les tècniques de la glossa i el comentari. Aquest procés va implicar la convivència del dret comú amb els Usatges de Barcelona (costums propis recollits i sistematitzats al segle XII). Els Usatges es consideraven de caràcter més antic i prioritari, però amb el temps es van complementar amb el dret romà per omplir els buits legals.

Castella: A Castella, la recepció es va dur a terme de manera formal i planificada per la monarquia, amb documents legislatius clau com: les Set Partides d'Alfons X el Savi, una recopilació sistemàtica del ius commune adaptada a les necessitats del regne. L'Ordenament d'Alcalá (1348), que establí una jerarquia clara de fonts del dret: en cas de conflicte, el dret reial (emanat del monarca) tenia prioritat, seguit del dret comú (ius commune) i, finalment, els costums locals. Això va permetre al monarca imposar la seva autoritat sobre el dret local i garantir una interpretació uniforme del dret a tot el territori.

Catalunya: En el sistema jurídic català, hi havia una pluralitat de fonts: a) Costums locals: Tenien molta força i sovint eren el punt de partida per a la resolució de conflictes. b) Dret comú: Es va anar incorporant com a complement, però no substituïa els Usatges ni altres fonts locals si aquestes ja donaven resposta a les necessitats jurídiques. c) Les Corts Catalanes tenien un paper actiu en la legislació, amb els privilegis i constitucions confirmats pel rei. En alguns casos, l'aplicació del ius commune era específica i limitada a certes àrees del dret, com el dret mercantil o matrimonial. Castella: En el cas de Castella, la jerarquia jurídica establerta per Alfons XI a l'Ordenament d'Alcalá deixava clar que: El dret emanat del monarca era superior a totes les altres fonts. El ius commune s’aplicava en absència de lleis específiques dictades pel rei. Els costums locals només es respectaven si no contradeien el dret comú o el dret reial. Això va portar a una homogeneïtzació del dret castellà, reduint la pluralitat jurídica que era característica de Catalunya.

Catalunya: Els juristes catalans, formats a Bolonya o altres centres de coneixement del dret comú, van aplicar el ius commune utilitzant tècniques com la glossa i el comentari, però sempre adaptant-lo a les necessitats locals. Les institucions locals com els Consells i les Corts supervisaven i limitaven l’aplicació del dret reial i del dret comú, garantint un cert grau d’autonomia jurídica. Castella: A Castella, el paper dels juristes també va ser crucial, però més orientat a donar suport a les iniciatives centralitzadores del rei. Figures com Alfons X es van recolzar en juristes per redactar les Set Partides, que es convertirien en un referent jurídic durant segles. Les institucions com les Corts castellanes tenien un paper més reduït en la legislació, ja que el monarca es reservava el dret d’imposar el dret per via directa.

Catalunya: Hi va haver tensions entre els elements locals (com els Usatges) i l’aplicació del dret comú, especialment en matèries com el dret feudal i els drets reals. Tot i això, aquestes tensions es resolien en el marc de les Corts i sovint acabaven amb solucions de compromís. El dret comú va tenir una influència més gran en àrees especialitzades com el dret mercantil, gràcies a la seva capacitat d’adaptar-se al creixement econòmic i comercial. Castella: Les tensions sorgien principalment amb els senyorius locals, que veien amenaçada la seva autonomia per l’aplicació del dret reial i del dret comú. Això es va evidenciar amb les resistències contra les reformes legislatives de les Corts de Zamora (1274) o l'Ordenament d'Alcalá. Malgrat aquestes resistències, el poder central va aconseguir imposar un sistema jurídic més uniforme.

Comparació dels Ordres de Prelació de Fonts: Castella i Catalunya

Castella

La consolidació del poder reial va culminar el 1348 amb l'Ordenament d'Alcalá, promulgat a les Corts d'Alcalá durant el període de treva amb els musulmans que havia enfortit l'economia castellana. Així doncs, es va fer realitat el monopoli legislatiu del monarca. L'Ordenament d'Alcalá va establir un ordre de prelació de fonts aplicables als tribunals castellans. Amb aquest ordre de prelació, el dret castellà es va reduir a la voluntat del monarca. Aquest ordre establia:

• 1) S'aplica el nou dret del rei contingut a l'Ordenament d'Alcalá. La primera font del dret castellà era el dret reial.
• 2) Si no es trobava cap llei aplicable, s'havia de recórrer als furs (senyorials o municipals), però amb unes limitacions: no podien ser contraris a Déu, ni a la raó, ni a la llei, i se n'havia de demostrar l'ús. Es va imposar la submissió dels furs a les lleis del monarca; se'ls va reduir a costum i havien de ser provats, perdent la seva condició de llibre escrit de dret.
• 3) S'aplicaven les Partidas.
• 4) En darrera instància, s'havia de recórrer al monarca, que era l'únic que podia interpretar el dret i omplir possibles llacunes.

El 1348, l'Ordenament d'Alcalá havia fixat l'ordre de prelació. Aquest ordre es va reiterar a les Lleis de Toro, i aquestes van aconseguir aclarir la relació entre l'antic dret comú dels cristians peninsulars (Fuero Real) i el nou dret comú de tots els cristians (Partidas). Les Lleis de Toro van introduir modificacions:

• a) Primacia del dret del rei: S'aplicaven les lleis dels Ordenaments i Pragmàtiques. Es remarcava la primacia de la llei; la identificació del dret amb la llei del sobirà comportava la superioritat de la llei enfront del costum.
• b) Lleis dels furs: (Fuero Real i furs municipals), limitats pels ordenaments i pragmàtiques existents.
• c) A falta de lleis del rei i furs: S'havia de recórrer a les Partidas, les quals s'havien d'observar tal com estaven recollides, encara que es trobessin en desús. La seva interpretació corresponia al monarca.
• d) Si no es trobava cap norma: S'havia de recórrer al monarca.

La llei règia es va imposar per sobre de qualsevol norma. L'ordre de prelació de l'Ordenament d'Alcalá s'havia vist afectat per les Ordenanzas Reales de Castilla (1484), ja que les lleis del rei s'havien d'aplicar en primer lloc, i la resta deixarien d'aplicar-se. El jurista castellà havia d'acudir en primer lloc a les lleis recopilades i a les aparegudes després de la recopilació. Els monarques pretenien que s'apliqués preferentment la llei règia, tendència que es va consolidar amb la Nueva Recopilación, que incloïa la llei de Toro; establia que s'apliquessin únicament les lleis recopilades i prohibia l'al·legació del desús contra la seva aplicació. Tot el que no es va recopilar restava derogat.

Catalunya

Les decisions de Jaume I de 1243 i 1251 van fer reconèixer l'existència d'un dret principal dels súbdits d'aplicació preferent al supletori. La prelació de fonts era:

• a) El dret propi: Dret municipal o senyorial.
• b) Dret comú dels súbdits: Usatges.
• c) Dret comú dels cristians peninsulars: Liber.
• d) Per últim: S'havia d'utilitzar el dret comú a tots els cristians (Dret romà).

En alguns indrets, la plasmació escrita del dret propi perseguia acabar les discussions al voltant de l'existència o no dels costums. En altres indrets, es tractava del desig de veure'ls confirmats pel monarca. En la majoria de casos, naixien d'una transacció entre els senyors i els habitants d'un municipi.

Al final del segle XVI, per decisió de les Corts de Barcelona de 1599, Felip II va establir un ordre de prelació de les fonts a Catalunya que va aclarir i ordenar el capítol de Cort de 1409 de Martí l'Humà.

La Constitució de 1599 establia que a l'Audiència, Tribunal Superior de Catalunya, es jutjaria d'acord amb les disposicions dels Usatges, les constitucions, els capítols de Cort i altres drets del Principat i comtats. A falta de normes, es jutjaria d'acord amb el dret canònic i, en defecte d'aquest, es faria segons el dret civil romà i les doctrines dels doctors. No es podria decidir per equitat si no era regulada i conforme a les regles del dret comú i a aquelles que aportaven els doctors en matèria d'equitat.

La decisió de 1599 va portar tres novetats respecte al 1409:

• 1) Aparició d'un ordre jeràrquic de prelació en sentit estricte, on es distingeix entre dret principal i supletori.
• 2) Establiment d'un ordre de prelació dins el dret supletori.
• 3) Control de l'activitat judicial mitjançant l'equitat taxada, que va esdevenir el mecanisme de control de l'activitat judicial.

El Concepte d'Estat: Trets, Antecedents i Evolució

Concepte d'Estat

L'Estat és un fenomen històric que es va donar a Europa l'any 1500 com a nova organització política. El titular del poder en aquesta organització és el sobirà. L'Estat va aparèixer com una unitat política, i va comportar la progressiva aparició de fronteres, les quals es van consolidar al segle XIII. Va desaparèixer la res publica christiana. L'Estat gira al voltant de la idea de la sobirania, teoritzada per Bodin. Aquest fenomen històric no va triomfar al mateix moment, sinó que ho va fer de manera gradual.

Concepte de Sobirania

La noció de sobirania identificava l'Estat amb una construcció racional; el nou poder havia de governar de la millor manera possible. La sobirania del monarca es va consolidar gràcies a una sèrie d'atribucions (l'exèrcit, les finances, el tràfic mercantil, l'organització judicial...). Tot estava al seu servei. En aquesta organització, el poder s'atribueix a un sol individu. El príncep havia de trobar els millors mitjans per consolidar el seu poder, i havia de respectar les lleis (Maquiavel). La sobirania era un poder absolut; el poder del sobirà no trobava més límits que les lleis divines i naturals. La característica del poder sobirà era fer lleis de manera exclusiva i sense el consentiment de ningú. El poder absolut era un poder perpetu i indivisible; no es pot compartir (Bodin).

La Formació de l'Estat

La unió dinàstica entre Isabel I i Ferran II va ser la primera fita per formar l'Estat modern a la Península Ibèrica, amb posteriors incorporacions de diversos regnes als seus dominis.

L'Espanya dels Reis Catòlics (1479-1515)

El poder d'un únic sobirà va ser l'element identificador de l'Estat unitari. Els reis, Isabel i Ferran, van intentar afirmar la seva sobirania, però es van haver d'enfrontar als poders baixmedievals per aconseguir el seu objectiu: la consolidació d'un poder absolut i perpetu que no tingués més límits que les lleis de Déu i de la raó. El sobirà podia actuar lliurement, podia mantenir el dret del passat, modificar-lo o derogar-lo per mitjà de pragmàtiques si ho creia convenient. El sobirà no havia d'actuar arbitràriament, sinó que s'havia de sotmetre als principis religiosos. El poder de legislar sense el consentiment de ningú va portar els reis a combatre les pretensions estamentals de participar amb ells en la creació del dret. El rei baixmedieval exercia amb justícia la plenitudo potestatis; el sobirà dels temps moderns va exercir un poder sense límits, absolut, desvinculat del dret tradicional.

La Consolidació del Poder Sobirà a la Península

L'aparició de l'Estat i l'eixamplament dels territoris de les corones va implicar l'augment de les competències dels sobirans. Es van reformar algunes institucions:

• La cort va deixar de ser itinerant per passar a ser estable en una capital on tenien la seu els organismes centrals, i es va desenvolupar una administració al servei dels monarques, consolidant-se institucions permanents.

Davant la superioritat del monarca, als estaments només els restava la rebel·lió, trencant el lligam de fidelitat. Era un recurs il·lícit, ja que era un acte fora del dret. El monarca tenia la legitimitat de la voluntat divina per fer el que volgués. El rei era el mateix per a tots els regnes, però no va aconseguir exercir la sobirania al mateix temps a tots els territoris. El poder del monarca es va imposar definitivament a tots els regnes amb els Decrets de Nova Planta, afirmant la seva sobirania: legislant, modificant o derogant. El fet que hi hagués llargs períodes sense Corts va incidir en el control de l'exercici de poder del rei. Les Corts es convocaven cada vegada menys, fins al punt de la seva desaparició. Els monarques espanyols es consideraven sobirans amb un poder absolut que van aconseguir exercir als seus regnes al llarg de l'època moderna, fent ús de la seva principal atribució: legislar fora de les Corts. L'aparició dels Estats va conduir a una nova manera de crear el dret. Aquest moviment va començar a la monarquia hispànica a partir de la unió dinàstica de les Corts de Castella i Aragó. L'aparició de l'Estat està vinculada al triomf de la sobirania règia.

L'Aparició de l'Estat Nacional

L'arrelament de les idees il·lustrades de França va fer entrar en crisi la concepció de l'Estat on el titular de la sobirania era el rei. Ara, amb la Revolució, havia triomfat la idea que el poble era el nou titular de la sobirania. L'aparició de l'Estat nacional es produeix quan un poble s'autoafirma com a nació, assumeix la sobirania i es configura políticament mitjançant l'establiment d'una constitució escrita. En aquesta nova etapa, el terme "constitució" fa referència a una unitat política o sistema tancat de normes escrites. És la voluntat popular d'organitzar-se com a Estat la que fa que s'equiparin la constitució (política existent) i la constitució escrita (normes). La constitució escrita es basa en la voluntat sobirana del poble, el qual no hi queda sotmès i pot modificar-la en qualsevol moment. És la llei fonamental de la vida política del poble, i tothom l'ha de respectar.

El tret essencial que caracteritza el nou Estat nacional és el canvi en la titularitat de la sobirania: el nou titular és el poble que s'identifica amb la nació. El canvi es produeix en el moment en què els pobles, conscients dels seus drets, volen regir els seus destins; per fer-ho, assumeixen la sobirania. La nació s'identifica amb el Tercer Estat; aquest s'identifica amb els no privilegiats. Els no privilegiats hauran d'estar representats per tal que la nació pugui parlar. El Tercer Estat s'afirma davant els altres estaments privilegiats i reclama la representació de la nació. El concepte de nació esdevé decisiu perquè es construeix sobre la idea d'igualtat reclamada per tots els qui en formen part.

La Sobirania: Concepte, Característiques i Evolució Històrica

La noció de sobirania va ser teoritzada a partir de la constatació, als nous Estats, de l'assumpció per part del sobirà de tasques que fins aleshores realitzaven els diversos poders medievals. La reflexió dels teòrics, a partir d'una realitat política diferent, va comportar, per tant, una nova noció que identificava l'Estat amb una construcció racional al servei de la sobirania. El nou poder havia de governar de la millor manera els súbdits que vivien dins el territori estatal dominat per aquest poder. Aquesta noció de sobirania té les característiques següents:

• a) La sobirania del monarca es va consolidar gràcies a una sèrie d'atribucions que aquest va assumir de manera progressiva dins de la nova estructura racional que era l'Estat: l'exèrcit, les finances i l'estructura econòmica de l'Estat, el tràfic mercantil, la xarxa viària de comunicacions, l'organització judicial i l'administració i el personal al seu servei.
• b) Maquiavel, amb la seva obra El Príncep, va introduir els nous conceptes d'Estat i de raó d'Estat, creant un nou concepte d'Estat, diferent de les anteriors organitzacions polítiques. En aquesta organització política, l'Estat modern, el poder s'atribuïa a un sol titular que, a més de conquerir el poder, l'havia de mantenir i ampliar mitjançant la conservació de l'Estat racional.
• c) La sobirania, segons Bodin, era un poder absolut. Això vol dir que el poder sobirà no trobava més límits que les lleis divines i naturals. Aquestes es van considerar condicions necessàries per a l'exercici del poder sobirà, ja que la construcció racional de l'Estat requeria que fossin respectades, esdevenint així un límit a l'actuació arbitrària del monarca.
• d) El sobirà podia donar lleis; per tant, una característica del poder sobirà era fer lleis de manera exclusiva i sense el consentiment de ningú. Segons Bodin, la sobirania no solament implicava poder donar lleis: el sobirà interpretava i esmenava les normes i aplicava el dret en darrera instància. Tenia la facultat de poder concedir el dret de gràcia als condemnats, i també de negociar la pau i declarar la guerra, instituir els principals oficials i poder fer moneda. Tot i que el jurista francès afirmava que el sobirà no podia establir nous impostos sense el consentiment del seu poble, aquest era un objectiu límit que no significava una disminució del poder absolut del monarca, sinó que es va establir com a conseqüència de la necessitat de respectar la raó d'Estat com a mitjà per a mantenir el poder conquerit. A més de ser un poder absolut, la sobirania és un poder perpetu i indivisible; no es pot compartir cap part d'aquest poder amb altres subjectes que l'exerceixen.

La sobirania nacional es manifesta mitjançant les lleis fonamentals (la legislació, és a dir, la constitució), que tracen el marc dins el qual s'hauran de desenvolupar les lleis ordinàries. Dins d'aquest plantejament, segons el qual hi hauria una manifestació primera de voluntat sobirana de la nació amb les lleis fonamentals, també hi hauria, amb les lleis ordinàries, una manifestació de segon grau de la voluntat nacional per mitjà d'una representació ordinària, que ja no expressa la sobirania nacional, sinó que es limita a desenvolupar i a aplicar la constitució. La sobirania nacional es presenta com un poder absolut i perpetu que només troba un límit en el dret natural. Davant la vaguetat de l'afirmació, va semblar més oportú distingir la sobirania dels àmbits de la vida en comú, determinar quins drets corresponien als individus i separar-ne els deures que els ciutadans havien de complir en qualitat de súbdits, dels drets de què gaudien com a homes per dret natural. La raó es converteix en el criteri determinant dels drets i dels deures del ciutadà davant la nació, de la qual forma part i a la qual ha contribuït a formar.

El període polític iniciat per la Constitució de Cadis va ser molt conflictiu i va incidir en la història del dret. Les dificultats que hi va haver per consolidar definitivament el triomf de la sobirania nacional es deuen a dues posicions contradictòries:

• a) Defensa de la sobirania del rei.
• b) Sense negar l'existència d'una sobirania nacional, es discutia l'existència de la nació espanyola constitucionalment definida.

La idea de sobirania anava acompanyada de les idees del racionalisme, que defensaven la necessitat que les lleis tinguessin una fonamentació racional. Els juristes continuaven sent els redactors dels textos legals; els polítics eren els qui els aprovaven i els convertien en lleis. Amb les idees del racionalisme va néixer l'esperit de la codificació, que tractava d'ordenar cada sector de l'ordenament jurídic en un codi que s'entenia que havia de ser producte de la raó. La codificació es caracteritzava pel fet que aspirava a reduir el dret a un sistema. El procés d'afirmació de sobirania i elaboració d'una constitució i codis unitaris va tenir nombrosos entrebancs. Els Estats estaven separats per fronteres geomètriques dels altres Estats. Les nombroses i diferents constitucions van ser fruit de les diferències ideològiques d'aquells qui van governar Espanya al llarg del segle XIX.

Les Compilacions Catalanes i el Decret de Nova Planta

La Compilació de 1412-1420

Fou la primera gran compilació sistemàtica del dret català. Recull les constitucions i altres disposicions aprovades en Corts Generals, sota la supervisió de Ferran I d'Antequera. És un esforç inicial per ordenar el dret consuetudinari i legislatiu del Principat.

La Compilació de 1495

Va ser ordenada durant el regnat dels Reis Catòlics. Destaca per establir una jerarquia entre les constitucions de les Corts, els capítols de Corts i els costums locals, prioritzant les constitucions com a font principal del dret. Reflecteix l'esperit pactista català, on el poder legislatiu estava condicionat a l'acord entre el rei i les Corts.

La Compilació de 1588-1589

Es revisen i actualitzen les compilacions anteriors. Es consolida l'estructura jurídica catalana, reafirmant l'autoritat de les constitucions i la seva aplicació preferent.

La Compilació de 1704

És una de les compilacions més significatives abans del Decret de Nova Planta. Es realitza sota el regnat de Felip V, qui aprova aquesta recopilació de constitucions vigents.

Inclusió de la Constitució de 1599

Aquesta constitució establia mecanismes per evitar l'abús del poder reial i garantir l'autonomia jurídica del Principat. La seva inclusió a la compilació de 1704 reforça el pactisme i la defensa de les institucions catalanes.

La Compilació de 1960

Després de segles sense una nova codificació específica, aquesta compilació recull el dret civil català, destacant la seva especificitat en el marc del dret espanyol contemporani. Té un caràcter marcadament civilista i busca preservar elements de l'herència jurídica catalana.

Impacte del Decret de Nova Planta (1716)

Amb el DNP, Felip V aboleix les institucions pròpies de Catalunya (incloent-hi les Corts i el Consell de Cent) i imposa el dret castellà com a normativa de referència. Les compilacions anteriors, inclosa la de 1704, perden gran part de la seva vigència, ja que el dret català es redueix a qüestions civils. La Constitució de 1599, que limitava l'autoritat del rei, queda pràcticament sense efecte en aquest nou context centralista.

Les Compilacions Catalanes

Ben d'hora es va sentir la necessitat de recollir el dret general català en un volum; la decisió es va fixar el 1413. La màxima preocupació era com recollir aquest dret i com traduir-lo fidelment. El material es va fer servir per jutjar en tots els tribunals de Catalunya, i constava de dos manuscrits, un en llatí i l'altre en català, que es van conservar a l'arxiu reial. Amb la instauració de la dinastia dels Trastàmara, els estaments van impulsar i fixar el text perquè es dugués a terme aquesta obra.

La compilació duta a terme per la comissió no va aconseguir fixar oficialment les lleis, ja que el rei no es va preocupar de dur-la a terme, de sancionar-la o difondre-la. L'aparició de la impremta va contribuir a fixar i a difondre els textos. El 1495 s'imprimeix la compilació que seguia l'esquema justinià de 10 llibres. L'establiment d'un text definitiu i oficial de les lleis catalanes, promogut pel rei amb consentiment dels estaments, es va dur a terme arran l'envelliment de la compilació. El 1553, el monarca va encarregar d'ordenar les constitucions i els capítols de Cort exclusivament, pretenent així simplificar les lleis de les Corts. El 1564, els estaments van demanar que els Usatges i altres lleis s'haguessin de col·locar en títols adequats i detingudament ordenats. Els estaments miraven de sistematitzar tot el dret del Principat, però aquests intents van fracassar pel comportament del monarca. Les Corts de Montsó, el 1585, van demanar una compilació que es convertiria en la primera compilació catalana. Un cop realitzada, va trigar a imprimir-se i demostrava la resistència del monarca a confirmar un text oficial del dret català. Les novetats del text de la compilació publicada es centraven en la incorporació de noves constitucions i capítols, redistribuint el material legislatiu, la qual cosa va suposar la incorporació a l'obra d'un tercer volum que recollia les constitucions, capítols i actes de Cort.

Decrets de Nova Planta: L'Aparició d'un Nou Dret Comú

Després de la mort de Carles II el 1700, l'últim dels Àustries, es va iniciar la Guerra de Successió, que va enfrontar Felip d'Anjou (el futur Felip V) i l'arxiduc Carles d'Àustria. El testament atorgava la corona a Felip V. Els regnes d'Aragó es van inclinar a favor de l'arxiduc; en canvi, els regnes de Castella i Navarra van donar suport a Felip V. La victòria de Felip V va permetre que la monarquia es consolidés als territoris d'Aragó. A mesura que Felip V es proclamava victoriós als diferents regnes, va anar promulgant els Decrets de Nova Planta per afirmar la sobirania del rei. A mesura que anava conquerint territoris, el monarca va suavitzar les mesures imposades. Així, als darrers territoris conquerits, va suprimir únicament les institucions que poguessin afectar la seva sobirania.

El Decret de Nova Planta a Catalunya

Després de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, es va dictar el 1715 un decret a Catalunya, publicat el 1716, que va suposar la nova planta de l'Audiència de Catalunya, amb tres sales: dues per a causes civils i una per a criminals. Es van suprimir les institucions polítiques i administratives catalanes i el dret públic, però es va mantenir el dret privat. Es va prohibir la motivació de les sentències i es va obligar a redactar totes les actuacions en castellà.

Tècnica Compilatòria vs. Tècnica Codificadora

Tècnica Compilatòria

És el procés de recollir, ordenar i sistematitzar normes jurídiques preexistents, siguin costums, constitucions o disposicions legislatives. La compilació no genera noves normes, sinó que organitza les ja existents sense alterar-ne el contingut.

Objectiu

Facilitar l'accés i l'aplicació del dret vigent.

Característiques

• No implica unificar el dret en un sol text sistemàtic i coherent.
• Pot contenir contradiccions entre normes recollides.
• Manté la diversitat de fonts i respecta la seva autonomia original.

Tècnica Codificadora

És el procés d'elaborar un codi jurídic únic i coherent que substitueix les normes anteriors. La codificació implica una racionalització i unificació del dret, generant un sistema jurídic estructurat i harmònic.

Objectiu

Crear un dret sistemàtic, clar i homogeni.

Característiques

• Elimina contradiccions i duplicitats en el dret anterior.
• S'aplica a partir de l'entrada en vigor del codi, substituint normes anteriors.
• Respon a una concepció racionalista i moderna del dret.

Exemples de Tècnica Compilatòria

• Compilació de 1704 (Catalunya): Recull les constitucions i normes aprovades a les Corts catalanes. Respecta la diversitat de les fonts del dret català (costums, capítols de Corts). No crea noves normes ni elimina contradiccions.
• Compilació de les Lleis d’Índies (1680): Recull normativa dispersa sobre les colònies americanes sota domini espanyol.

Exemples de Tècnica Codificadora

• Codi Napoleònic (1804): És el paradigma de la codificació moderna, sistematitzant el dret civil francès en un únic text coherent. Elimina normes contradictòries i substitueix el dret anterior.
• Codi Civil Espanyol (1889): Estableix un marc jurídic únic i coherent per al dret civil a Espanya, tot i mantenir algunes excepcions regionals (dret foral).

La tècnica compilatòria és una eina de conservació i ordenació del dret històric, respectant la diversitat de fonts, mentre que la tècnica codificadora busca la unificació i racionalització del sistema jurídic.

La Codificació a Espanya: De la Constitució de 1812 al Codi Civil de 1889

La Constitució de Cadis de 1812, coneguda com "La Pepa", es va promulgar en un context de crisi política i social durant la Guerra del Francès (1808-1814). Fou una de les primeres constitucions liberals d'Europa, inspirada en principis com la sobirania nacional i la divisió de poders. En el seu article 258, es fixava l'objectiu d'elaborar codis únics que unifiquessin el dret civil, penal i mercantil per a tota la nació.

Obstacles per a la Codificació Única

Malgrat el mandat de la Constitució de 1812, la culminació dels codis únics no es va assolir fins al Codi Civil de 1889, degut a diversos factors:

• Inestabilitat política: Espanya va patir constants canvis polítics entre 1812 i 1889: la restauració de l'absolutisme, períodes liberals, guerres carlines, la Revolució de 1868 i la Primera República (1873-1874). Aquesta situació va dificultar la continuïtat en l'elaboració dels codis.
• Resistència al centralisme jurídic: Les regions amb drets forals propis (Catalunya, Aragó, Navarra, Balears i País Basc) van defensar els seus sistemes jurídics davant la idea d'un codi únic centralista. Aquest conflicte entre dret comú i drets forals fou un obstacle recurrent per a la codificació.
• Influència del Romanticisme: Durant el segle XIX, el Romanticisme va posar èmfasi en la revalorització de la tradició i en la defensa de la identitat històrica dels pobles. Aquesta visió xocava amb l'esperit racionalista de la Il·lustració, que buscava unificar el dret en codis sistemàtics i universals.

El Codi Civil espanyol de 1889 va marcar la fi del procés de codificació, tot i que no va ser completament uniforme:

• Es van preservar els drets forals a les regions amb tradicions jurídiques pròpies, mantenint una certa diversitat dins del marc del dret comú.
• Es va inspirar en models europeus com el Codi Napoleònic i el Codi Civil Alemany.

La tardança en l'elaboració dels codis únics a Espanya es va deure a la inestabilitat política, la resistència regional al centralisme, la influència del Romanticisme i la falta de consens jurídic. Malgrat aquestes dificultats, el Codi Civil de 1889 va representar un avenç important, consolidant un marc jurídic comú sense eliminar del tot les particularitats regionals dels drets forals.