Evolució del Cinema: Dels Inicis al Cinema Modern

Cinema i avantguardes – període d’entreguerres

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial s’obre una nova etapa amb notables aportacions. Incideixen els grans esdeveniments històrics:

• La Revolució Russa 1917.
• La crisi econòmica 1929.
• Ascens i triomf del feixisme.

El realisme poètic

Pel·lícules que fan del cinema un poema.

El surrealisme

Les imatges tenen valor en si mateixes. S’usen encadenats, la càmera lenta i ràpida o les unions arbitràries de plans. El muntatge ofereix grans possibilitats per representar el somni, el subconscient i l’atzar, importants per aquests autors.

• Creació al marge de tot principi estètic i moral, imatges pertorbadores, confusió deliberada d’espais i temps.
• Fantasia onírica (relatiu al somni - fantasia somniada), humor cruel, erotisme líric...

Destaca Luis Buñuel. “Un chien andalou”, 1928 filmada amb Dalí i “L’Age d’or”, 1930 són exemples paradigmàtics.

El dadaisme

Els dadaistes desafiaven totes les idees establertes en el món de l’art. Van una mica més enllà que els surrealistes. Les seves pel·lícules no sempre explicaven històries. S’anomenen “cinema pur”. Algunes són una successió d’imatges inconnexes, formes abstractes, de vegades pintades sobre la pròpia pel·lícula. Man Ray “Retorn a la raó”, 1923.

L’expressionisme alemany

A finals dels anys 20 Alemanya pateix una gran depressió coincidint amb l’aparició dels expressionistes. A les antípodes del caràcter amable del cinema americà. Estil subjectiu, que deforma la realitat mostrant les angoixes i problemes de la societat. Trenca estèticament amb l’impressionisme i el naturalisme.

Característiques:

• Films amb temes fantàstics i de terror on apareixen éssers misteriosos, visionaris, vampirs...
• Decorats gòtics, angulosos i sinistres (parets inclinades, angles impossibles...).
• Els espais són inquietants i opressius. Sensació d’amenaça.
• Predominen les ombres sobre la llum.
• La il·luminació és artística i creativa, artificial i antinatural. El contrast reflecteix l’angoixa dels personatges.
• Els actors tenen gestos i maquillatges exagerats. Es mouen de manera recargolada.
• L’aparença és fantasmagòrica, vestits de forma estranya i grotesca.

Destaquen directors com:

• Robert Weine: ‘El gabinet del doctor Caligari’, 1919.
• F. Wilhem Murnau: “Nosferatu, una simfonia del terror”, 1922.
• Paul Wegener: “El Golem”, 1920.
• Fritz Lang: “Doctor Mabuse”, 1922. Després filma coproduccions com “Metròpolis”, 1926 on es mostren les relacions socials, amb tocs futuristes.

El cinema revolucionari soviètic

El realisme soviètic

Antecedents:

• L’escola impressionista francesa o realisme poètic, volia elevar el cinema a la categoria d’art. Distanciament i oposició, en relació a la indústria nord- americana (criteris comercials).
• Atenció als personatges dels suburbis i de les tavernes. Es busca la representació natural, l’autenticitat amb actors no professionals, personatges reals (neorealisme italià).
• El cinema; realisme soviètic i alemany, estan molt lluny de l’americà.
• Veien necessari que la gent veiés la realitat, no feien pel·lícules per productores i per fer diners.

Corrent avantguardista que domina la producció russa des de la revolució soviètica fins després de la Segona Guerra Mundial.

Principals característiques:

• Exaltació del muntatge com a principal recurs estètic.
• Realisme de les imatges (to documental lluny de Hollywood).
• Temàtiques revolucionàries i d’exaltació obrera i patriòtica.
• Incorporació de la massa anònima com a protagonista.

El govern revolucionari es va adonar de l'influx de la imatge en l’adoctrinament polític. En la cinematografia soviètica es poden assenyalar dos moments diferenciats:

• El primer representat per documentals de temàtica realista.

El cinema sota els règims feixistes

Documentals i propaganda

ALEMANYA

L’arribada al poder de Hitler suposa la fi d’un període. Els cineastes crítics són forçats a l’èxode, com Fritz Lang. Sota els dictats del ministeri de propaganda del govern nazi, es van fer nombrosos films d’exaltació nacionalista. Destaca una directora: Leni Riefenstahl. Va començar sent actriu i Hitler li va encarregar fer pel·lícules, com la filmació dels Jocs Olímpics.

ITÀLIA

També a Itàlia, es vincula el cinema a la propaganda de l’Estat. Mussolini impulsa un cinema grandiós i imperial, com “Terra madre”, 1930. Fan servir el cinema com a programa propagandístic. Tot i això va ser possible fer una crítica encoberta a través de comèdies sentimentals (origen del neorealisme italià de postguerra).

ESPANYA

Després de la Guerra Civil es fa un cinema de gèneres controlat pel govern de la dictadura de marcat caràcter propagandístic, històric i folklòric. Destaquen “Locura de amor” de Juan de Orduña i “Raza”, 1940 de José Luis Heredia. Al 1947 directors innovadors com Luis García Berlanga i Juan Antonio Bardem, intenten mostrar als seus films la realitat social.

Els moviments de postguerra

El neorealisme (italià)

Després d’una etapa de control estricte per part de les autoritats feixistes, els directors elaboren un cinema sincer que busca els arguments en la realitat social. El neorealisme és una crònica dels fets quotidians i els aspectes tristos de la vida. Influència directa del realisme poètic francès. Es mostren els problemes de la postguerra: l’atur, la fam, els nens abandonats; com un testimoni documental. Pel·lícules d’escàs pressupost i amb una estètica directa (intentes estalviar, intentes no fer la recreació d’un plató, filmar una mica allà on tu pots). Prescindeix sovint dels actors professionals (secundaris), per narrar la situació terrible de la gent.

• Roberto Rossellini: “Roma, ciutat oberta”, 1945. Amb pocs mitjans, filma als llocs on s’havien produït els fets. Transmet el sofriment i la resistència del poble italià.

El neorealisme suec

Ingmar Bergman. Els seus films aprofundeixen en els sentiments i emocions humanes. Es plantegen els eterns conflictes de la condició humana, els interrogants religiosos i les reflexions filosòfiques. Ex.: “El setè segell”, 1956 i “Maduixes silvestres”, 1958.

La generació perduda - EUA

Moviment postbèl·lic, que assumeix les conseqüències que produeix la guerra. Denunciat com a subversiu. Incorpora termes com la corrupció o la marginació dels negres en pel·lícules d’un realisme crític. Destaquen directors com: Robert Rossen, Elia Kazan, John Huston o Fred Zinnemann.

Nou cinema i nova visió del món

Els cineastes de tot el món comencen a abandonar els mètodes utilitzats durant mig segle. Gràcies en part a cineclubs i filmoteques, que projecten els treballs dels cineastes independents en versió original. Els festivals internacionals de cinema, com els de Berlín, Cannes, Venècia o San Sebastià, permeten a cineastes de tot el món donar a conèixer el seu treball i el seu talent.

Nova onada francesa. Nouvelle vague

A França els cineastes es revelen contra el cinema d’evasió, els guions previsibles, i les actuacions “correctes” de les estrelles de Hollywood. Un grup de joves comença a dirigir a la dècada dels 50’. Filmen de manera independent i cada director desenvolupa un estil propi.

Característiques:

• Es caracteritzen per la espontaneïtat i la improvisació dels actors, amb guions oberts (esforç per mostrar-se naturals).
• El grup té la voluntat d’aconseguir la màxima llibertat tècnica i d’expressió, amb baixos costos de producció.
• Ex.: rodatges amb il·luminació natural, equips reduïts i en escenaris reals.

Fan servir noves tècniques com:

• Escenes amb càmera en mà.
• Canvis en la velocitat de filmació.
• Referències a pel·lícules clàssiques.
• Plans llargs i lents.
• Salts bruscos d’imatge enmig d’una escena.

Destaquen:

• Alain Resnais: “Hiroshima mon amour”, 1959.
• Claude Chabrol: “El carnisser”, 1959.
• Jean-Luc Godard: “À bout de souffle”, 1960. “Bande à part”, 1964. Amb “Al final de l'escapada” (À bout de souffle), trenca amb les normes de la narració cinematogràfica.

Tot i que deixa d’existir com a moviment als 70’, deixa petjada en la indústria cinematogràfica de molts països.

Nova onada italiana o segon renaixement

El cinema italià té la seva nova onada particular als anys 50’ i 60’, anomenada “segon renaixement”. Influenciada per la nova onada francesa i amb el neorealisme italià a la memòria.

Destaquen:

• Michelangelo Antonioni: Mestre de la mise en scène. “Blow up”, 1967.
• Pier Paolo Pasolini: crític amb la societat adapta temes clàssics i de la literatura medieval. “El Decameró”, 1971.

Free cinema

El cinema britànic està molt influenciat pel teatre kitchen sink (d’aigüera) de finals dels 50’. Es tracta d’obres ambientades al nord del país que parlen de joves insatisfets amb la societat. Dona peu a fer pel·lícules de Hollywood. L’anomenat “free cinema” apareix a Gran Bretanya paral·lelament a la “nouvelle vague”. Grup de cineastes, que plasmen propostes ideològiques (alguns ho combinen amb el teatre d’aigüera). Pel·lícules centrades en la inadaptació social a les gran ciutats industrials i en la soledat de l’home.

Destaquen:

• Tony Richardson: “Sabor a miel”, 1961. “La soledad del corredor de fondo”, 1962.

Dogma 95

L’any 1995 un grup de cineastes danesos reaccionen davant de la falta de creativitat del cinema i proposen una nova manera de fer cinema que denominen Dogma. Es tracta de trencar les regles establertes i tornar al cinema la naturalitat perduda, reforçant la idea d’autoria col·lectiva. Molt influenciat per la nova onada, volen capturar l’instant buscant la veritat més essencial, immediata i no manipulada.

Característiques:

• Rodatge càmera en mà, sense suports (trípodes, vies...).
• Decorats naturals (no hi ha estudis).
• Filmació amb so directe, sense banda sonora posterior (no hi ha música).
• Sense filtres ni llums artificials.
• Amb pel·lícula de 35 mm i en color.
• No s’admeten els gèneres.
• Ni canvis temporals ni geogràfics. Tot passa al present.

Destaquen:

• Lars von Trier. És el més conegut i autor de films com “Los idiotas”, 1998, “Europa”, 1991, “Trencant les onades”, 1996, “Dancer in the dark”, 2000 (dins del gènere musical), o “Dogville”, 2003.

Cinema d’autor / independent

Des dels 60’ alguns cineastes volen mostrar una visió particular de la realitat, expressar les pròpies idees i opinions. Destaca la figura del director, es coneix com a cinema d’autor. Prefereixen treballar al marge del cinema de Hollywood, per tenir més llibertat creativa. El resultat és un cinema, menys comercial, minoritari, més lliure, crític, i que convida a la reflexió. Les filmoteques i els festivals, permeten al públic l’accés a pel·lícules d’arreu. Moltes de les millors pel·lícules (segons els crítics) han estat filmades per directors independents, com:

• Woody Allen (“Bananas”, 1971).
• David Lynch – cinema molt personal (“Dune”, 1984).

Pel·lícules “Fast-food”. Cinema d’evasió

Pel·lícules amb magnífics efectes especials, però amb arguments una mica infantils (versions de serials). No es demana a l’espectador que pensi, els personatges són bons o dolents, les escenes es succeeixen sense pausa.

• “Ghostbusters, 1984”.
• “Dirty dancing, 1987”.

PUBLICITAT

“Gràcies a la publicitat, els productes adquireixen una personalitat i una imatge simbòlica.” – Ernest Dichter.

L’objectiu de la publicitat no és vendre productes, sinó vendre valors i símbols. No comprem objectes sinó: bellesa, elegància, seguretat, èxit, estil, prestigi, poder... Els anuncis no parlen de la qualitat del producte, sinó de (què és el que aportarà aquest producte si els compres):

• Les necessitats que cobreix.
• Les satisfaccions que produeix.

Definició de publicitat

• Publicitat de mercaderies: persegueix el benefici econòmic (ven un missatge).
• Publicitat institucional: vol motivar per propagar una actitud (que la gent faci una cosa determinada). Anuncis DGT, Ajuntament de Barcelona... .
• Publicitat comercial: té dues funcions fonamentals:
  • Generar un desig.
  • Dotar de personalitat concreta a un producte (en comparació a la competència – posicionament).

Conceptes relacionats amb la publicitat

• Públic objectiu: conjunt de persones amb interessos similars, a les que va dirigit un determinat anunci (target).
• Públic potencial: de moment no han consumit mai el producte o consumeixen un de similar.
• Públic real: es tracta del públic que ja és consumidor d’un determinat producte.

Les campanyes busquen:

• Fidelitzar als consumidors.
• Atreure a nous consumidors.

• Estudi de mercat: investigació per conèixer els diferents tipus de públic d’un determinat producte o servei. El tipus o concepte de producte, condicionarà altres factors com el tipus de públic, el preu, l’envàs, els canals de distribució, la publicitat... Cal fer aquest estudi de mercat perquè després arribes al mercat i trobes molts productes que fan competència. Has de saber què vol el consumidor i saber a qui anirà.
• Avantatge diferencial: característica que el fa destacar per sobre de la resta: el tret distintiu, el punt fort. Les campanyes hauran d’incidir sobre aquest aspecte.
• Posicionament d’un producte: es tracta de condicionar la manera com el producte es percep per part del públic. Els consumidors s’identifiquen amb les seves qualitats i propietats. Manera eficaç de diferenciar una marca dels seus rivals. Ex.: la marca Mercedes de cotxe, classe A van fer un canvi de posicionament per a què les dones poguessin comprar un cotxe de la seva marca ja que aquest és més petit per les dones.

Objectius de la publicitat

• Afavorir les vendes.
• Reforçar la imatge de marca i corporativa.
• Posicionar-se respecte de la competència.
• Llançament de novetats, trencar l’estacionalitat, canviar els hàbits... (productes light, cosmètics, bio, omega 3, ecològics...)

Comunicació publicitària

Procés de comunicació (publicitària)

El missatge: trobem anuncis amb missatges molt breus però no necessàriament simples: “just do it – nike”, “i’m lovin’ it – Mcdonalds”.

Seducció i persuasió en la imatge publicitària

La tècnica publicitària ha evolucionat des de la persuasió a la seducció.

• Persuasió: exposició de raons (reals, inventades o manipulades) per a intentar canviar l’actitud del receptor del missatge. Ex.: Dodot 1990.
• Seducció: exhibició del producte amb la intenció de suggerir una idea o sensació plaent que provoqui en el receptor el desig de posseir-lo. Sense necessitat d’arguments racionals. La seducció és una de les modernes estratègies de la comunicació publicitària. Ex.: Magnum Cinco Sentidos

La diferència entre persuasió i seducció és que en la persuasió et donen motius o raons per a què compris el producte, en canvi en la seducció intenten que tu tinguis la necessitat de comprar aquest producte (qüestió més emocional).

Les noves formes de la publicitat

Els missatges publicitaris per ser eficients han de destacar per sobre de la resta utilitzant recursos creatius. Els anuncis de televisió tenen més o menys la mateixa durada, normalment les marques creen un anunci llarg i un de curt. La indústria busca fórmules innovadores per promocionar els diferents productes i serveis. Hi ha nous recursos que exploten. Les últimes es caracteritzen per la seva voluntat de no semblar publicitat.

• Emplaçament del producte: product placement
  • Es tracta de la col·locació d’un producte dintre d’un guió de cinema o televisió (sèries), de manera coherent i natural.
  • Les empreses paguen perquè de manera aparentment casual els productes ocupis llocs claus.
  • L’espectador els veu, i els associa a estímuls positius. Ex.: escena on hi ha una família esmorzant i surt la marca Cola Cao. L’empresa dona diners a la productora de la pel·lícula o de la sèrie.
• Publicitat encoberta
  • Es tracta de publicitat que vol aparentar ser informació.
  • El missatge publicitari sembla un producte periodístic, per tant objectiu i imparcial, no una comunicació interessada. Ex.: en un telenotícies parlen de la vida d’un jugador de futbol i enmig posen publicitat sobre un concert.
• Publicitat subliminar
  • És aquella que es capta per sota del llindar de la consciència (no ets conscient de veure aquest anunci, publicitat inconscientment). Estímul breu.
  • Es pretén influir en la conducta dels espectadors. L’erotisme és un dels recursos més utilitzats.
  • Alguns experts dubten de la seva eficàcia, però està prohibida en molts països. A Espanya es considera il·lícita.
  • L’origen està vinculat al descobriment del fenomen de creació d’imatges mentals (1917).
  • Experiència de James Vicary: imatges breus i de baixa intensitat superposades a una pel·lícula.
• Publicitat virtual
  • S’insereixen missatges publicitaris dintre d’una retransmissió televisiva. Programa i anunci en un mateix espai. Ex.: publicitat a sobre del camp de futbol.
• E-mail màrqueting
  • S’adreça al públic per informar-lo de novetats, ofertes, promocions... Publicitat comercial i a la bústia.
• Publicitat en pantalla compartida
  • Els continguts i la publicitat es mostren de forma simultània.
  • Bàners, banners, finestres emergents (pop-up)...
  • Anunci intersticial: espot que es descarrega en obrir un lloc web.
• Publicitat interactiva
  • L’espectador pot fer diferents accions de retorn, com demanar informació o adquirir un producte.
  • L’avantatge és la sensació de llibertat que té el consumidor. La il·lusió d’exclusivitat i de descoberta.

Els recursos de retòrica visual més usats són:

• La repetició
  • Es mostra una situació, una acció o un objecte moltes vegades, per consolidar la idea principal. Ex.: Repetim Natilles Danone 1979.
• La comparació
  • Per ressaltar alguna qualitat del producte es mostra acompanyat d’un altre.
  • El producte queda reforçat per comparació o contrast. Es mostren sempre les dues imatges relacionades.
  • Què intentes com a empresa? Intentes que el teu quedi per davant que els altres. Ex.: Scottex; El pozo amb fuet Imperial i Zumo Don Simón amb Zumo Granini.
• La hipèrbole.
  • Descripció exagerada per destacar les qualitats, mostrant una imatge amplificada.
  • Es poden ampliar les mides, multiplicar les funcions o crear situacions inversemblants o fantàstiques. Ex.: Loctite Super Glue 3 i Fairy.
• La sinècdoque (metonímia, substitució d’una part pel tot).
  • Per atreure la curiositat i fer un producte atractiu es pot mostrar només una part (detall significatiu o peculiar).
  • La intenció pot ser que el públic provi d’endevinar de quin producte es tracta. Espectador: part activa de l’anunci.
  • No es veu l’objecte el qual s’està fent publicitat fins al final de l’anunci.
• La personificació
• La metàfora
  • Consisteix a substituir la imatge d’una cosa per una altra, per apropiar-se de les seves qualitats.
  • Recurs efectista i provocador. Trobem en una situació aparentment realista coses o persones que el sentit comú mai posaria juntes.
  • Eficàcia comunicativa per la sorpresa o la contradicció que produeix. Les noves tecnologies faciliten la creació d’aquest tipus d’imatges. Ex.: Anunci Scénic (Elefante) i Oh, Brother! Anunci SEAT monstre.