Evolució del català: fonètica, morfologia i lèxic

Fonètica

Algarues rosellones--FONÈTI CA

• No existeix la vocal neutra: es fan a/e àtones
• Hi ha la vocal neutra (a/e àtones sonen neutra)
• Es distingeixen o/u àtones
• Les o/u àtones es neutralitzen en u
• Es conserva la e tancada del llatí vulgar: ceba
• La e tancada passa a e oberta i en el cas del balear, passa a neutra tònica: cEba
• Es mantenen els diftongs qua-gua
• Els diftongs qua-gua se simplifiquen en una sola vocal (central: aiga; mallorquí: aigo)
• Els inicis àtons de paraula en -en em- es- sonen amb una a clara: (a)sperar
• Els inicis àtons de paraula en -en em- es- sonen neutra: (e)sperar
• Sona la i del dígraf -ix-
• No sona la i del dígraf -(i)x-
• La consonant palatal fricativa inicial o postconsonàntica, s'africa: pan(tx)a
• La consonant palatal fricativa inicial o postconsonàntica, s'africa: panxa
• No es reforcen els finals en -r: or, car
• Es reforcen els finals en r: or(t), car(t)

Morfologia

MORFO -LOGIA

• Plurals antics: hòmens, jovens
• Plurals evolucionats: homes, joves
• 1a persona sing. dels Presents d'Indicatiu en -o/-e: canto/cante
• 1a persona sing. dels Presents d'Indicatiu en -u/-i o sense terminació: cant(u)/canti, cant
• Increment incoatiu verbal en -ix: servix
• Increment incoatiu en -eix: serveix
• 1a i 3a persona del singular del Present de Subjuntiu en -e/-a: jo tema, jo cante
• 1a i 3a persona del singular del Present de Subjuntiu en -i: jo temi, jo canti
• 2a persona plural verb Haver: ham anat
• 2a persona plural verb Haver: hem anat

Lèxic

LÈXIC

• Lèxic propi: espill, xic, coa, granera, arena, melic
• Lèxic propi: mirall, noia, cua, escombra, sorra, llombrígol

Historia del català

Català preliterari (segles VIII-XIII), Català medieval (segle XIII-XV), Català de la Decadència (segles XVI-XIX), Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del XX): L'Avenç una reforma lingüística que culminà ja en el segle XX amb la normativa aprovada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Català actual: arran de la reforma lingüística promoguda per Pompeu Fabra, l'IEC va adoptar-ne la normativa ortogràfica (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari general de la llengua (1932). El dret internacional diposciones propies - El castellà. A més d’Espanya, és present a tota Hispanoamèrica, als EUA, a les Filipines, a Guinea Equatorial i també a zones d'Àfrica, els Balcans, Turquia i Israel (conservada pels sefardites, descendents dels jueus expulsats d’Espanya l’any 1492) Potenciació creativitat

Àmbit geogràfic

Es parla a Catalunya, al País Valencià (excepte algunes comarques de l’interior), les Illes Balears, Andorra (on és l’única llengua oficial), la Franja d’Aragó, la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), resta de l’expansió medieval de la corona catalanoaragonesa. El gallec. Prové de l’antic galaicoportuguès i es parla a Galícia i algunes zones limítrofes d’Astúries (Eo-Navia), Lleó (El Bierzo) i Zamora (Alta Sanabria). L’eusquera o basc. Es parla al País Basc, part de Navarra i al País Basc francès (departament dels Pirineus Atlàntics, a França, la ciutat més important de la qual és Baiona).

Registres lingüístics

Els registres formals es caracteritzen per la pronúncia acurada, la selecció del lèxic apropiat, la construcció de períodes sintàctics més o menys llargs i l’ús de diverses estratègies pròpies de la retòrica: argumentació, exemples, metàfores, comparacions, paradoxes, etc. Els registres informals es caracteritzen per l’espontaneïtat i la improvisació, els canvis sobtats de tema, les repeticions o les reformulacions dels enunciats i els sobreentesos. Sovint l’ús del lèxic és imprecís i la sintaxi és simple i vacil·lant.

Mitjans de comunicació

Adequació a la normativa. Acceptació des de la intel·ligibilitat, consideració de formes autòctones i valoració o prestigi de les formes. Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic. Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col·loquial. Historicitat o presència tradicional.

Llengües

Actualment a l’Europa dels quinze hi ha onze llengües oficials: alemany (Alemanya, Àustria i Bèlgica), anglès (Regne Unit i Irlanda), espanyol, danès, finès, francès (França i Bèlgica), holandès (Països Baixos i Bèlgica), grec, italià, portuguès i suec (Suècia i Finlàndia). En canvi, un altre model de llengua estàndard és el pluricèntric o composicional, quan parteix de diferents dialectes. Estàndard monocèntric, com ocorre amb l’italià actual —parteix d’una varietat molt concreta, el toscà de Florència que empraven els homes de lletres— modernitat (es crea un model funcional, apte per a les necessitats d’una societat moderna), genuïtat (es frena la interferència i la pressió de llengües veïnes, principalment del castellà) i unitat (es crea un únic model estàndard) respectant, però, la diversitat morfològica, principalment en la conjugació verbal, dels grans dialectes.