Evolució de la ciutat a Espanya

L'evolució de la ciutat a Espanya:

La ciutat preindustrial fins al segle XVIII: Abans que s'accelerés el procés d'industrialització, en general, les ciutats eren nuclis aïllats d'intercanvis comercial i de producció artesana, centres politicoadministratius i militars i nodes de comunicació. La gran majoria de la població vivia al medi rural, atès que la dedicació productiva predominant era l'activitat agrària.

La ciutat romana:

Roma va ser la que va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada. Aquesta xarxa estava unida per vies de comunicació (calçades) i hi destacaven Ermita Augusta, Tarraco, Toletum. Les ciutats romanes solien tenir una estructura ortogonal i disposaven de calçades pavimentades, conduccions d'aigua potable, canalitzacions d'aigues residuals, teatre, temples, palaus.

La ciutat medieval:

Als segles IX i X, els àrabs van fundar un gran nombre de ciutats. Cada a l'any 1000, a la zona musulmana hi havia vuit grans nuclis de més de 15000 habitants: Toledo, Almeria, Granada, Palma, Saragosa, Màlaga, i València. El centre de l'activitat econòmica era la ciutat: s'hi intercanviaven els productes agraris pels productes artesans, hi havia mercat i s'hi connectaven les gran línies de comerç internacional. Les localitats situades a les cruïlles de camins, als ports o a llocs de contacte d'intercanvi comercial privilegiats. Va reflectir en la construcció del recinte emmurallat de la ciutat medieval. Aquests edificis importants solien ser a la plaça central, que envoltada de carrers estrets i de traçat irregular. Sota la protecció del rei, els gremis i la nova classe burgesa formada per mercaders i artesans van governar les ciutats juntament amb la noblesa. Unes ciutats van créixer gràcies a l'especialització en activitats manufactureres; d'altres, a causa de les activitats comercials, de les universitats (Salamanca) o pel fet de ser seus eclesiàstiques o nobiliàries.

La ciutat moderna:

Entre els segles XVI i XVII les ciutats van perdre pes polític davant el procés centralització de l'estat. Andalusia va continuar sent una de les zones més urbanitzades d'Europa. Això s'explica per l'herència del període andalusí, per l'alta productivitat agrícola i pel comerç amb Amèrica. Cadis, Sevilla, Jaen, Baeza, Ubeda, Cördova, Jerez i Granada. Cap al final del segle XVII s'inicià una nova dinàmica, atès que el creixement urbà es va anar concentrant a la costa mediterrània, alhora que les ciutats castellanes perdien població com a conseqüència de la crisi econòmica i de la decadència del regne.

La ciutat industrial del segle XIX

La Revolució Industrial va assenyalar l'inici d'una profunda transformació de les ciutats al segle XIX, procés que es va consolidar al llarg del segle XX: la ciutat va augmentar de manera vertiginosa el nombre del seus habitants.

La fàbrica i la producció industrial:

Al llarg del segle XIX, el treball artesà va deixar pas a la producció industrial, caracteritzada per la utilització de màquines i l'ús de mà d'obra assalariada. Aquesta producció es va localitzar a les fàbriques que van suposar un impacte arquitectònic i urbanístic molt notable. Es van instal·lar fàbriques tèxtils a algunes ciutats castellanes, la majoria es van localitzar a Catalunya, mentre que la indústria siderúrgica prosperava a Bilbao i la seva rodalia.

La immigració urbana i l'èxode rural: La producció industrial requeria molta mà d'obra i va generar un èxode rural cap a les ciutats industrials en cerca de treball. Amb això es va iniciar el procés d'urbanització de la població. La implantació d'una nova divisió provincial i la subsegüent designació de capitals provincials, va suposar la concentració en aquestes ciutats d'un gran nombre de funcions de caràcter politicoadministratiu.

L'expansió i la segregació de la ciutat: Les ciutats van experimentar un procés d'expansió ràpid i incessant davant la demanda d'espai per poder-hi instalar les noves zones productives, les zones residencials i les infraestructures i els serveis. L'enderrocament de les muralles va permetre planificar el creixement de les ciutats i el disseny de la ciutat per mitjà dels eixamples. En alguns casos es van obrir avingudes enmig de la ciutat preexistent.

Van començar a sorgir dues classes socials eminentment urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial. Segregats els uns dels altres per les diferències en les condicions de vida, de disponibilitat i qualitat dels serveis, d'infraestructures i d'equipaments.

La ciutat industrial del segle XX

Fins a la crisi del 1975, les ciutats van continuar la seva expansió ininterrompuda gràcies a la immigració i a l'increment de la natalitat.

Creixement descontrolat: La immigració es va accelerar en la dècada del 1950 i es va desbordar a partir del 1959. Ciutats com Madrid, Barcelona i Bilbao van augmentar de població i van provocar així l'agreujament dels desequilibris espacials. L'augment de la població en aquests nuclis urbans va densificar les ciutats velles. Van sorgir barris nous de grans blocs d'habitatges, sovint sense una gran qualitat arquitectònica, i es van ampliar les zones industrials. A les perifèries més degradades s'hi van formar grans barris de barraques autoconstruïdes.

De la ciutat a l'àrea metropolitana: Una part de la població immigrada es va assentar en municipis propers a Madrid, Barcelona i Bilbao. El creixement de la metròpoli o ciutat central a manera va depassar els límits municipals i va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats pròximes, de manera que de la idea de gran ciutat és va passar a la conurbació o contínuum urbanitzat, i d'aquesta, a l'àrea metropolitana.

Planificació urbanística i participació ciutadana: Es va generalitzar l'especialització funcional: van sorgir les ciutats dormitori, els polígons industrials i, posteriorment, les zones comercials i d'oci. Una planificació estricta de les infraestructures, els serveis i els accessos. Aquesta planificació, però, en molts casos no va existir o es va fer de manera precipitada, fet que va comportar problemes greus. Van sorgir moviments ciutadans i associacions de veïns que denunciaven les pèssimes condicions de vida de les grans ciutats i reclamaven la solució dels dèficits en serveis i equipaments.