Evolució de la Cartografia: De Ptolemeu a l'Historicisme

Ptolemeu i els seus mapes

Ptolemeu no va crear cap mapa, però s'han intentat construir a partir de les seves obres. La primera cosa són les taules de localització geogràfica, que localitzen en coordenades fins a 8.000 localitzacions. La particularitat és que, de les 8.000, 400 eren localitzacions establertes per observació astronòmica (el 5%). El 95% restant estan fixades per informació de mercaders, pescadors i viatgers. A partir de la recopilació d'informació, s'anava construint o fixant les localitzacions. Si tenim localitzacions, distàncies, direccions, xarxa de coordenades i una noció de dimensió, podem realitzar representacions del món.

Aquesta percepció del món es manté fins al segle XV. Al segle XVI, es fan grans descobriments. A les seves cartografies, l'àrea mediterrània és identificable, però a mesura que ens allunyem d'ella, es perd precisió.

Mapes de T en O: Visió Medieval del Món

Es tracta de representacions esquemàtiques de la terra habitada (segle VIII). Donen importància als mecanismes culturals i ideològics de l'Edat Mitjana i de la seva percepció de l'espai des d'una perspectiva religiosa.

• Sant Isidor de Sevilla (556-636): Va escriure l'obra "Etimologies", una compilació de cultura clàssica que reuneix, sistematitza i condensa el coneixement del seu temps. Durant gran part de l'Edat Mitjana, fou el text més utilitzat per a l'ensenyament. Molt llegit al Renaixement (mínim deu edicions impreses). Té un total de 20 llibres, dels quals podem destacar el XIII (el món i les seves parts) i el XIV (la geografia).
• Beatus de Liébana (+796): Va escriure:
  • "Comentari a l'Apocalipsi" (776): Tracta de teologia, política i geografia.
  • "Beats" (Còdex manuscrit): Es tracta de manuscrits il·lustrats dels segles X i XI, que copien els "Comentaris de l'Apocalipsi" de Sant Joan, del Beat de Liébana. Inclouen els mapamundis més antics.
• Altres:
  • Mapamundi Hereford (circa 1300).
  • Mapamundi d'Ebstrof (circa 1300).

Cartografia Medieval a Mallorca

Angelí Dulcert: Era un personatge d'origen italià. La grafia del seu cognom ha estat sotmesa a distintes interpretacions. És la primera persona que signa la primera carta nàutica signada a la Ciutat de Mallorca. Aquesta carta nàutica va ser un model a seguir i es va anar repetint fins a mitjans del segle XV.

Cresques Abraham: Aquesta persona era d'origen jueu i vivia al Temple. Estava protegit pel rei de Catalunya i Aragó. Es dedicava a la miniatura gòtica. La importància és que se li atribueix l'Atles Català de 1375. És probablement la peça més important de la cartografia nàutica de la història de la humanitat. Aquesta obra és un mapamundi l'autoria del qual s'atribueix a Cresques Abraham i es va fer perquè el rei de Catalunya i Aragó el va regalar al fill del rei de França, per aquest motiu aquest exemplar es conserva al Museu Nacional de França. Aquest home tenia un taller de cartes nàutiques de tipus gremial de caràcter medieval.

• Jafudà Cresques: És el personatge més mitificat de la cartografia nàutica feta a Mallorca. Se sap que feia cartes nàutiques a Mallorca i a Barcelona, que en venia a persones importants (magnats, comerciants), però no hi ha cap carta nàutica conservada que se li pugui atribuir. Es pot deduir que va ajudar el seu pare a elaborar l'Atles Català. Era un jueu que es va convertir al cristianisme per conservar la seva vida, i va canviar de nom a Jaume Ribes. Va morir l'any 1410.

Guillem Soler: És un cartògraf al qual se li coneixen dues cartes nàutiques.

Macià de Viladesters: Té atribuïdes distintes cartes nàutiques.

Gabriel de Vallseca: Les seves obres estan citades a la Ciutat de Mallorca.

Pere Rossell: Va elaborar un mapamundi circular.

Aquests autors no eren essencialment cartògrafs. La base del mapa l'agafaven d'altres models, i ells afegien les decoracions.

Alexander von Humboldt: Pare de la Geografia

Alexander von Humboldt (1769-1859) és considerat un dels pares de la Geografia. Va ser naturalista, explorador, viatger i geògraf. Va dur a terme expedicions i diferents obres amb l'Aimé Bonpland.

Obres:

• Voyage aux regions equinoxiales du Nouveau Continent (30 volums). París 1807-1834.
• Tableaux de la nature ou Consideration sur les déserts sur la phisionomia des végetaux et sur les caracters (2 volums). París 1808.
• Cosmos. Essai d'una description physique du Monde (4 volums) París 1847-1859.

Va ser un naturalista d'una polivalència extraordinària: botànica, zoologia, ornitologia, climatologia, oceanografia, geologia, vulcanologia, mineralogia, física, astronomia. També geografia, etnografia, antropologia, història, humanisme.

Viatges:

• 1799-1800: Conca de l'Orinoco i conca de l'Amazònia (Veneçuela - Colòmbia).
• 1802: Equador, Andes, Perú.
• 1803: Mèxic, Estats Units.
• 1804-1827: París.
• 1827: Berlín.
• 1829: Rússia.
• 1842: París.

Va aplicar dos principis que fan de la geografia una ciència distinta de les ciències físiques i biològiques:

• Causalitat: Mostrar les interaccions dels fenòmens humans amb els fenòmens geològics, meteorològics, biològics o físics.
• Principi de geografia general: Posar en relació el fet local amb els fets observats en altres regions per tal d'establir una llei general vàlida en totes les circumstàncies.

Carl Ritter i el Determinisme Geogràfic

Carl Ritter (1779-1859) va ser un naturalista i geògraf, i catedràtic d'aquesta darrera (docència a la universitat). La seva obra rep el nom de Die Erdkunde (des de 1817 fins a la seva mort); aquesta parla de la geografia en relació a la natura i a la història de la humanitat. Planteja un concepte de la geografia com a ciència general i comparada per integrar l'estudi del medi amb l'estudi de l'activitat humana. Des de Ritter, la relació entre l'home i el medi és cada cop més independent.

És un dels fundadors de la geografia moderna i deixeble de Humboldt. Fa molta atenció al paisatge i va tractar de determinar les lleis de la formació de la terra. Estava interessat en l'esdevenir de les societats humanes determinades per les limitacions de l'entorn en què viuen. El determinisme estableix la relació entre una causa de la naturalesa i una conseqüència d'ordre social. Per a Ritter, no es pot entendre les societats fora de la seva relació immediata amb el medi. Es centra en l'evolució de les societats a través de la seva relació amb l'entorn. El concepte de Determinisme, positiu en el moment de Ritter, evoluciona en un sentit negatiu i fou discutit. El 1828, Humboldt, Ritter i altres varen fundar la Societat Geogràfica de Berlín.

Arxiduc Lluís Salvador: Obres i Llegat

Obres de fora de les Balears:

• Die Liparichen Inseln (Illes Lipari, 1893-98)
• Venècia i litoral 1868
• Tunísia i Líbia 1870
• Costa i illes Mar Adriàtic 1870
• Nicòsia (Xipre) 1873
• Illes gregues 1875
• Golf de Corint 1876
• Califòrnia 1878
• Costa de Gaza, Egipte i Síria 1879
• Volta al món 1881
• Austràlia i Tasmània 1886
• Alboran 1898
• Darrera obra: Llenguatge de Friuli 1915

Obres sobre les Balears:

• Die Balearen (Leipzig. 1869-1891)
• Insectes de Balears
• Rondalles de Mallorca
• Llengua de les Balears
• Catalina Homar
• Miramar
• Castells roquers de Mallorca
• Porto Pi
• Torres i talaies de Mallorca
• Exposicions universals

Possibilisme: Una Nova Visió Geogràfica

A la part final del segle XIX, hi ha una reacció contra el positivisme i el naturalisme. Crítica als plantejaments ambientalistes i separació entre ciències naturals i ciències socials. Influència de l'historicisme. Transformació de les concepcions de la geografia; com a alternativa, es va configurant una concepció nova de la geografia sobre la base dels conceptes centrals de regió i paisatge.

Possibilisme: El medi no determina les activitats humanes, sinó que ofereix possibilitats que l'home pot aprofitar, o no. La possibilitat d'elecció dificulta l'establiment de lleis generals. Descripció i anàlisi d'individualitats bàsicament influenciades per la història.

Crisi del positivisme i aparició de la concepció historicista de la ciència. Especificitat de les ciències humanes enfront de les naturals. Prenen força les argumentacions de caràcter historicista com a mètode de coneixement. Èmfasi en l'estudi regional i perspectiva idiogràfica.

Referents: Vidal de la Blache, Alfred Hettner i Carl Sauer.

Historicisme: La Història com a Clau

Considera la realitat com el producte d'un esdevenir històric, d'un procés temporal que no pot ser captat únicament per la raó. Sorgeix a les dues darreres dècades del segle XIX i es desenvolupa fins a la Segona Guerra Mundial.

Concepció de l'esdevenir com a història i decantament cap a la ciència de l'esperit. Estableix un contrast essencial entre les ciències de la naturalesa i les ciències de l'home.

Influències:

1. Anti-determinisme / positivisme: El medi no és la constant absoluta que causa el desenvolupament humà.
2. Enfocament possibilista: Orientació metodològica de la geografia contrària al determinisme geogràfic, que afirma que el medi físic no imposa condicions ni predestina l'activitat humana, sinó que ofereix possibilitats entre les quals l'home en tria alguna. En l'elecció, influeixen les condicions històriques, la tecnologia, la cultura, etc.
3. Desenvolupament de la Geografia radical com a ciència idiogràfica enfront de la nomotècnica (la Geografia General).