L'Europa del S. XIX: Restauració, Revolucions i Unificacions

El Congrés de Viena i la Restauració (1815)

Després de la derrota de Napoleó a Waterloo i el seu desterrament a l’illa de Santa Helena el 1815, es va celebrar el Congrés de Viena sota la direcció del canceller austríac Metternich. Les potències vencedores, Àustria, Prússia, Rússia i el Regne Unit, es van reunir per decidir el futur d’Europa.

Entre les principals decisions preses al Congrés de Viena es troben:

• La defensa del legitimisme, que reconeixia el dret dels monarques destronats per Napoleó a recuperar els seus trons en un procés conegut com a Restauració.
• La restauració de l’absolutisme com a forma de govern, excepte en alguns països. A França, Lluís XVIII va concedir una carta atorgada que reconeixia alguns drets polítics i establia dues cambres legislatives amb atribucions limitades, mentre que al Regne Unit es mantenia el sistema de monarquia parlamentària.
• Una remodelació de les fronteres europees amb l’objectiu de crear un equilibri entre les potències que garantís l'estabilitat i la pau al continent.

Pel que fa a les relacions internacionals, es van establir dues normes principals:

• La celebració de congressos periòdics per evitar solucions militars en cas de conflictes territorials.
• El dret d’intervenció militar als països on el liberalisme amenacés el règim de la Restauració, mitjançant el pacte de la Santa Aliança, signat inicialment per Àustria, Prússia i Rússia i ampliat posteriorment a altres països.

Les Revolucions de 1848

La Revolució a França

Al febrer de 1848, un alçament popular va proclamar la Segona República. Entre les mesures aprovades es troben:

• El sufragi universal masculí.
• La llibertat de premsa.
• L’abolició de la pena de mort i de l’esclavitud.
• El reconeixement d’alguns drets per a la classe obrera.
• La creació de Tallers Nacionals per reduir l’atur.

Les eleccions posteriors van donar pas a un nou govern que clausurà els Tallers Nacionals i suprimí algunes reformes socials, fet que al juny de 1848 provocà un moviment insurreccional obrer que exigia consolidar la república social. Aquest moviment fou reprimit militarment amb 1.500 afusellats i 25.000 detinguts. La República evolucionà cap a una línia conservadora i, el 1851, Lluís Napoleó Bonaparte proclamà el Segon Imperi.

El Despertar de les Nacions: 1848 a l'Imperi Austríac

La revolució de 1848 va tenir un fort component nacionalista a l’Imperi Austríac, on la monarquia dels Habsburg governava un conglomerat multinacional de pobles diferents. El ressorgiment nacionalista es va desenvolupar paral·lelament a la revolta liberal. Al març de 1848, a Viena, es produí la caiguda de Metternich i es convocà una assemblea constituent per sufragi universal masculí. L’emperador Francesc I va abdicar, i diversos moviments nacionalistes van reclamar el reconeixement de la identitat nacional, el respecte a la diversitat cultural i la igualtat de drets entre els pobles de l’imperi. Insurreccions destacades van tenir lloc a Txèquia, Polònia, Croàcia, Hongria (amb la proclamació d’independència) i Llombardia (República de Venècia). En pocs mesos, la majoria d’aquests moviments foren derrotats, però l’Imperi Austríac es veié obligat a introduir reformes com la creació d’una estructura composta dual amb Àustria-Hongria (1867) i l’establiment d’un sistema liberal moderat amb sufragi censatari.

La Unificació d’Itàlia (Risorgimento)

Situació prèvia

L’any 1815, la futura Itàlia estava dividida en diversos estats:

• Els Estats Pontificis, governats pel Papa, amb capital a Roma i situats al centre.
• La Llombardia i el Vènet, regions riques del nord, formaven part de l’Imperi Austríac.
• El Piemont era una monarquia liberal regida per la dinastia dels Savoia.
• El Regne de les Dues Sicílies es trobava al sud.

La conquesta napoleònica havia difós les idees liberals i alhora un sentiment nacional d’oposició a l’invasor. Durant la Restauració aquests ideals havien estat preservats per petits grups, com les societats secretes dels carbonaris. Als anys trenta sorgí un moviment d’afirmació nacional, el Risorgimento, influït pels corrents del Romanticisme, que es concretà en l’organització Jove Itàlia, liderada per Mazzini, qui defensava la unificació sota una república democràtica i laica mitjançant la insurrecció popular. Aquesta via fracassà en els intents revolucionaris de 1848 i 1849.

Cavour, primer ministre del Piemont, ideà una nova estratègia per a la unificació. Seria a través d’aquest estat, fort, industrialitzat i militaritzat, que pivotaria el procés d’unificació.

Fases de la unificació

• El Piemont inicià el procés l’any 1859 amb l’annexió de la Llombardia gràcies a l’ajut francès, derrotant els austríacs.
• El 1860 s’annexaren els estats centrals. Per aconseguir el suport de França, el Piemont cedí Niça i Savoia a canvi del reconeixement d’Itàlia.
• Garibaldi, un militar republicà, conquerí el Regne de les Dues Sicílies el 1860 amb el suport popular i un exèrcit reduït. Tot i ser republicà, cedí les conquestes a Víctor Manuel II de Savoia per evitar dividir el moviment nacionalista, reconeixent-lo com a rei d’Itàlia.
• El procés continuà amb l’annexió del Vèneto el 1866, després de derrotar Àustria, i amb la conquesta dels Estats Pontificis el 1870, malgrat l’oposició del Papa.

El nou estat italià va haver d’enfrontar-se a tres grans problemes:

• L’hostilitat del Papa.
• El contrast entre el nord industrial, ric i urbà, i el sud agrari, rural i pobre.
• El caràcter incomplet de la unitat, ja que Ístria i Trento, terres irredemptes, romanien sota domini austríac.

La Unificació d'Alemanya

El nacionalisme alemany es començà a consolidar al segle XVIII amb els filòsofs Fichte i Herder, influïts pel Romanticisme, que establiren les bases d’aquest moviment. La nació era definida com una entitat immutable i eterna, manifestada en la llengua, i considerada «l’esperit del poble» o Volksgeist.

Precedents

• El 1815, el Congrés de Viena establí la Confederació Germànica, formada per 39 estats, amb dues potències que es disputaven l’hegemonia: Prússia, de religió protestant, i Àustria, catòlica.
• El 1834 es creà el Zollverein o Unió Duanera, un mercat de lliure circulació comercial que fou el primer pas per a la unificació i deixà Àustria al marge.
• El 1848, durant la revolució liberal, el Parlament de Frankfurt oferí la corona d’una possible Alemanya unificada al rei de Prússia, Frederic Guillem IV, qui la rebutjà per la seva oposició a la sobirania popular.

Estratègia Prussiana i Fases

Dos projectes es disputaven el futur d’Alemanya: La Gran Alemanya, defensada per Àustria, i la Petita Alemanya, liderada per Prússia amb Otto von Bismarck com a canceller. A partir de 1863, l’estratègia prussiana prengué la iniciativa, provocant diversos conflictes:

• 1864: Prússia s’enfrontà a Dinamarca i s’annexionà els ducats de Schleswig i Holstein.
• 1866: Derrotà Àustria a la batalla de Sadowa, fet que suposà l’exclusió definitiva dels austríacs del procés d’unificació i permeté cohesionar els estats germànics davant d’un enemic extern.
• 1870-71: Es lliurà la guerra franco-prussiana, durant la qual Prússia derrotà França a la batalla de Sedan, annexionant-se Alsàcia i Lorena.
• 1871: Es proclamà el Segon Imperi Alemany amb Guillem I com a emperador.

El nou estat alemany es caracteritzà per una estructura confederal dominada per Prússia, amb una ideologia militarista i conservadora.

Els Ideals Liberals i les Primeres Onades Revolucionàries

El liberalisme, sorgit arran de les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX com la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i les revolucions de 1820 i 1830, es basava en principis fonamentals com la igualtat i la llibertat de la ciutadania. La societat es concebia com un conjunt de ciutadans lliures i iguals, amb llibertat en diversos àmbits:

• Llibertat econòmica per produir i comerciar.
• Llibertat política d’opinió i associació.
• Llibertat de pensament i religió.

El poder residia en el poble, que era l’origen de la sobirania nacional i triava els seus representants a través del parlamentarisme. També es defensava la divisió de poders entre el legislatiu, executiu i judicial, així com l’establiment d’una constitució com a norma fonamental que regulava la relació entre els ciutadans, la societat i l’Estat.

Malgrat el retorn a l’Antic Règim, les idees de la Revolució Francesa, disseminades per Europa durant l’imperi napoleònic, van deixar una profunda empremta en la mentalitat col·lectiva. Tant el sentiment nacionalista com la ideologia liberal rebutjaven la Restauració per dos motius principals: l’existència d’imperis com el rus, l’austríac o l’otomà, on una nació en sotmetia altres, i la presència de monarques absoluts que negaven la sobirania al poble i governaven de manera autocràtica.

Les Revolucions de 1820

Les primeres revolucions es van donar a Espanya, amb el Trienni Liberal de Riego (1820-1823), Portugal, Nàpols i Piemont, on s’instal·laren breument règims liberals. Tanmateix, aquestes revolucions finalitzaren per les intervencions militars de la Santa Aliança, com els Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya. L’única excepció va ser Grècia, on els interessos liberals i el moviment nacionalista es van unir, i després d’una guerra d’independència contra el domini otomà (1822-1829), es va aconseguir la llibertat.

Les Revolucions de 1830

A França, la revolució va enderrocar Carles X de Borbó i va instaurar una monarquia constitucional amb Lluís Felip d’Orleans. A Espanya es va iniciar la construcció de l’estat liberal arran de la primera guerra carlina. A Bèlgica es va aconseguir la independència del Regne Unit dels Països Baixos, mentre que a Polònia la revolta independentista contra Rússia va ser sufocada. Als estats italians i alemanys es van produir intents revolucionaris que no van aconseguir grans canvis. Com a conseqüència, a l’Europa occidental, els governs liberals moderats van començar a substituir els règims absolutistes.

El Regne Unit: L'Era Victoriana i la Qüestió Irlandesa

El regnat de Victòria I (1837-1901) marcà una època de gran progrés econòmic i polític, caracteritzada per la combinació de reformes polítiques precursores d’una democràcia liberal estable amb l’expansió d’un vast imperi colonial. Durant aquest període, es consolidà el sistema de partits polítics amb l’alternança al govern entre els tories (conservadors) i els whigs (liberals), tot i que aquests darrers perderen força a partir de 1893 amb l’aparició dels laboristes.

El Regne Unit tenia un sistema parlamentari bicameral amb una Cambra dels Lords, els membres de la qual eren nomenats per la corona o pel seu càrrec, i una Cambra dels Comuns, formada per diputats escollits pel vot popular. Aquest sistema evolucionà cap a una democràcia liberal amb diverses reformes legislatives que ampliaren el dret a vot:

• El Reform Act (1832), que introduí una redistribució dels districtes electorals i amplià el sufragi masculí a la classe mitjana.
• La Reforma electoral de Disraeli (1867), que permeté el vot a un major nombre de treballadors urbans.
• La Reforma electoral de Gladstone (1884), que amplià el sufragi a treballadors rurals.

Un esdeveniment fonamental fou l’Acta d’Unió (1801), que formalitzà la creació del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Tot i això, la governabilitat d’Irlanda presentà nombroses dificultats a causa de diversos factors:

• La Crisi de la creïlla (1845-1849), causada per una plaga que devastà els cultius de patata i que provocà fam, l’expulsió d’arrendataris irlandesos de terres de propietat anglesa i una immigració massiva, especialment cap als EUA.
• L’ascens del moviment nacionalista irlandès, marcat per accions terroristes com les de la Germandat Feniana.
• L'Home Rule (1886), que proposava més autonomia per a Irlanda dins del Regne Unit però topà amb una forta oposició.
• La fractura social i religiosa entre el nord protestant i el sud catòlic, que agreujà les tensions.

La situació es radicalitzà amb l’Alçament de Pasqua (1916) i la posterior Guerra d’Independència Irlandesa (1919-1921), que desembocà en la separació del territori: el sud esdevingué la República d’Irlanda el 1921, mentre que el nord, conegut com a Irlanda del Nord (Ulster), romangué al Regne Unit. Aquesta divisió provocà dècades de violència entre el grup independentista IRA i els grups unionistes, i no fou fins a l’Acord de Divendres Sant (1998) que s’assolí una certa estabilitat al territori.

França: Del Segon Imperi a la Tercera República

Els processos revolucionaris de 1789-1799, 1830 i 1848 assentaren una forta tradició revolucionària a França. Després de la revolució de 1848, Lluís Napoleó Bonaparte accedí al poder i proclamà el Segon Imperi Francès l’any 1852, anomenant-se Napoleó III. Aquest règim, que duraria fins al 1870, es caracteritzà inicialment pels trets del bonapartisme (1852-1860), marcats per un fort autoritarisme on l’emperador concentrava el poder executiu i el comandament militar, aplicava censura a la premsa i perseguia l’oposició política.

A partir de 1860, el poder imperial començà a afeblir-se i es van implementar mesures liberalitzadores com:

• El reconeixement del dret a vaga.
• La llibertat d’associació i de premsa.
• L’amnistia per als presos polítics.

El 1870, diversos esdeveniments marcaren el final del Segon Imperi. Entre les causes destacaren:

• L’oposició a la creixent influència prussiana.
• El rebuig del candidat alemany Hohenzollern al tron espanyol.
• La derrota francesa a la Batalla de Sedan durant la Guerra franco-prussiana.

Aquesta guerra culminà amb el Tractat de Versalles (1871), que comportà la pèrdua d’Alsàcia i Lorena i la fi del Segon Imperi. La situació interna es complicà amb la proclamació de la Comuna de París, un govern autogestionari que va ser durament reprimit pel govern francès amb un balanç de 20.000 revolucionaris morts.

Després de la caiguda del Segon Imperi, França evolucionà cap a un règim democràtic amb la instauració de la Tercera República Francesa (1870-1940). Aquesta es consolidà amb la Constitució de 1875, que establí el sufragi universal i la separació de poders, i impulsà diverses reformes socials i polítiques com la llei de pensions i la promoció de l’ensenyament laic.