Eugène Delacroix: La Llibertat guiant el Poble i el Romanticisme

La Llibertat guiant el Poble: Anàlisi d'una Obra Mestra Romàntica

Fitxa Tècnica de l'Obra

Nom de l’obra:

La Llibertat guiant el Poble

Autor:

Eugène Delacroix (París, 1798-1863)

Cronologia:

1830

Tècnica i suport:

Oli sobre tela

Mides:

Gran format (2,60 x 3,25 m)

Estil:

Romanticisme

Tema:

Al·legòric i històric

Localització:

Musée du Louvre (París)

Context Històric

Època: Primera meitat del segle XIX (1830).

Aquesta obra s’emmarca dins de les anomenades revolucions burgeses que es van produir a Europa durant la primera meitat del segle XIX, després de la caiguda de Napoleó i com a reacció al retorn a l’Antic Règim que la Restauració va imposar a partir del Congrés de Viena de 1815. Les lluites revolucionàries en favor del liberalisme i el nacionalisme caracteritzen aquest període, unes lluites amb les quals els pintors romàntics es van sentir plenament identificats i van captar en els seus quadres. Concretament, fa referència a les «Les Tres Jornades Glorioses» que es produïren a París el 27, 28 i 29 de juliol de l’any 1830, i amb les quals es va posar fi al govern absolutista dels Borbons a França i obre pas a una monarquia parlamentària sota Lluís Felip d'Orleans.

L'Autor: Eugène Delacroix

Ferdinand Victor Eugène Delacroix (1798-1863). Després dels seus inicis dins del neoclassicisme, Delacroix als 18 anys estudià a l’Escola Superior de Belles Arts, on conegué a Géricault i Gros, que foren els seus mestres. Visitava el Louvre on estudiava i copiava els grans mestres: Rubens, Velázquez, Rembrandt.

Després va començar a freqüentar els salons literaris, on conegué a Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire, i també es relacionà amb Paganini, Chopin, Liszt, Schubert. Tots ells exponents del romanticisme en els diferents camps de les arts: literatura, música.

Quan va tornar a França, va rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics i va arribar a ser, al final de la seva carrera, el pintor de murals més conegut del país.

Estil: El Romanticisme

El Romanticisme és un moviment artístic nascut a França durant el primer terç de segle XIX que rebutja l’ordre i el materialisme burgès i la industrialització. Es caracteritza per:

• Valoració del sentiment i la passió per sobre de la raó.
• Identificació amb els processos revolucionaris i els moviments nacionalistes de l’època.
• Gust per tot allò exòtic i llunyà.

Característiques de la Pintura Romàntica en Delacroix

A l'obra de Delacroix, principal representant d’aquest estil, podem observar els trets essencials de la pintura romàntica:

• Predomini del color per damunt de la línia.
• Utilització de la llum per accentuar el cromatisme, amb gran valor expressiu.
• Composicions dinàmiques, de figures convulses i gestos dramàtics.
• Els temes mostren l'interès pels fets històrics contemporanis.

Composició de l'Obra

Delacroix estructura la composició a partir d’un triangle en què la bandera tricolor de França ocupa el vèrtex superior i els cossos morts, al primer terme de l’escena, ocupen la base. La figura femenina esdevé l’eix central en relació amb el qual es distribueixen els altres personatges.

Un aspecte molt remarcable d’aquesta pintura és la gran mobilitat que Delacroix imprimeix a l’escena, donant més importància a la línia corba i elevant lleugerament la figura principal, de manera que cap obstacle visible no pot deturar-ne el progrés. L'esquema compositiu és una piràmide ascensional el vèrtex de la qual és el puny de la dona que aguanta la bandera francesa. La base són els dos cossos morts, un a cada costat. La utilització d’aquesta figura geomètrica com a base estructural de la composició incrementa el dinamisme que és l’element fonamental d’aquest quadre.

D’aquesta manera, Delacroix aconsegueix que l’acció s’adreci directament vers l’espectador i el fa participar de l’escena. Al fons s’intueix la silueta d’alguns edificis de París, així com les dues torres de Notre-Dame, un detall que permet situar l’escenari dels fets.

Comparació amb "El Rai de la Medusa"

La composició remet a la de "El Rai de la Medusa" de Géricault, però invertida. En les dues pintures les figures s'emmarquen en una piràmide ascensional que confereix un major dinamisme a la composició. Delacroix inverteix l’orientació: les figures avancen cap a l’espectador, a diferència de "El Rai" on s’allunyen. Avancen cap a l’espectador amb gestos dinàmics i exaltats. El paral·lelisme compositiu entre ambdues obres també s’evidencia en la manera com es configura la base de la composició: una base inestable que a l’obra de Géricault són les ones del mar i aquí la formen les restes de la barricada i els cossos abatuts.

Plans de Composició

L’obra presenta una composició superficial en què la profunditat i representació de l’espai s’aconsegueix mitjançant l’aplicació de la perspectiva aèria i també per la superposició de diferents plans:

• Primer pla: Els cossos dels difunts.
• Segon pla: La Llibertat, el burgès, el moribund i l’estudiant.
• Tercer pla: La població lluitant.
• Al fons: La ciutat enmig de la boirina i el fum.

Elements Plàstics

En aquesta obra hi ha predomini del color sobre la línia. S'observa l'abandó del model escultòric de contorns nítids, propi del neoclassicisme. Els colors són càlids, amb predomini dels ocres, però destaquen el vermell i el blau de la bandera, del ferit que s’arrossega davant la Llibertat, i la polaina del mort del primer terme. Aquests colors blaus formen l’eix central de l’obra, juntament amb la repetició dels colors de la bandera francesa (vermell, blau i blanc) en diversos punts de la tela.

La Llum

La llum és un element primordial: esclata a la brusa del cos caigut en primer terme, envolta convulsivament la figura de la Llibertat, i dissol entre fums i lluentors els núvols i les cases del fons. És una llum violenta que proporciona la tensió ambiental a l’escena. Hi ha dos focus lumínics: un, lateral, que il·lumina les figures, i l’altre, darrere en el paisatge. L'esclat de llum sobre el cos caigut i al voltant de la figura central, juntament amb un fons molt il·luminat sobre el qual s’hi retallen les figures a contrallum, contribueix al dramatisme.

Temàtica, Significat i Funció

La Llibertat guiant el Poble és un llenç monumental que mostra una de les barricades aixecades a París durant les anomenades «Les Tres Jornades Glorioses», corresponents als dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, que provocaren la fugida del darrer monarca absolutista francès, donant pas a la monarquia liberal de Lluís Felip d’Orleans.

Estan representades diferents classes i categories socials:

• La burgesia, personificada en la figura que porta barret de copa alta i que agafa un fusell.
• La classe menestral, amb la camisa blanca, un barret amb l’escarapel·la i un sabre a la mà dreta.
• Els joves, que simbolitzen el canvi futur, armats amb pistoles.
• La gran massa popular que ocupa el segon terme i el fons de l’obra.

Guiant tots els personatges hi ha una figura femenina mig nua i armada amb un fusell, que fa onejar la bandera tricolor. És la personificació de la Llibertat i, per assimilació, de la nova França per la qual lluiten. El gran impacte de l’obra va fer que amb el temps se n’oblidés la funció propagandística inicial i se li anés atribuint un caràcter més commemoratiu. El més important d’aquest quadre és el seu significat polític. És la primera pintura política moderna, després de Goya. Aquesta pintura assenyala el moment en què el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat i comença a voler participar en la vida contemporània.

La seva funció inicial era propagandística i commemorativa; no obstant això, amb el temps la pintura ha anat adquirint un sentit més commemoratiu. El quadre, tot i fer referència a uns fets històrics concrets, no podem dir que es tracti d’un llenç històric pur, ja que Delacroix, en consonància amb els ideals romàntics de l’època, va estar més interessat a mostrar l'esperit dels que es van revoltar, que no pas a reflectir la realitat d’un fet aïllat.

Encàrrec de l'Obra

El quadre, realitzat per iniciativa del pintor, s’exposà al Saló de París el 1831. Lluís Felip d’Orleans el comprà, però decidí que era un tema massa incendiari per exposar-lo. Fins el 1861 no es va poder contemplar en públic.

Models i Influències

Delacroix recull la força dinàmica de Rubens, la terribilità de Miquel Àngel, el clarobscur de Caravaggio i el tractament del color de l’escola veneciana, sobretot de Ticià. Tampoc no va ser aliè a pintors més propers com Goya o el seu mestre Géricault, de qui sembla haver tret algunes de les figures mortes de la part inferior de la tela, que recorden les del Rai de la Medusa. Va tenir molta repercussió posterior i va inspirar l’obra d’un gran nombre d’artistes com Renoir, Seurat i Van Gogh, entre d’altres.