Ètiques Formals i Contemporànies: Kant, Sartre, Hume i Marx

Ètiques Formals

Les ètiques formals són aquelles teories que no responen a finalitats determinades ni estableixen normes o lleis concretes de comportament; és a dir, no tenen contingut per a l'acció moral. Una acció determinada és bona o dolenta no pels continguts o les finalitats perseguides, sinó per la rectitud de la intenció per a dur-les a terme.

Kant i el Formalisme Moral

Kant viu al segle de la Il·lustració i, com a bon il·lustrat, pensa que "la raó humana ha arribat a la majoria d'edat" i s'ha de convertir en l'única instància legitimadora de la validesa i la veritat.

Per a Kant, les ètiques de béns i fins mesuren el valor dels actes humans d'acord amb els resultats. Aquestes ètiques presenten diverses mancances:

• A: No respecten la llibertat i l'autonomia de l'individu, imprescindibles per a tota acció moral. La moral que ha de determinar la voluntat del subjecte no sorgeix de la raó del mateix subjecte, sinó d'altres instàncies. Són ètiques Heterònomes.
• B: Es basen en l'experiència, que és la que indica el que està bé o malament. Són ètiques A posteriori.
• C: Són ètiques egoistes. Només es compleix el deure si és per assolir un bé determinat (si vols B, has de fer A). L'obligació desapareix quan algú no té interès per l'objectiu. Proposen Imperatius Hipotètics.
• D: Les accions són bones o dolentes segons si estan encaminades a obtenir una finalitat o un objectiu concret. Són ètiques Materials.

La Superació Kantiana: La Bona Voluntat

Kant va pretendre superar aquestes teories dient que el significat moral d'una conducta no rau en els resultats externs, sinó en la Voluntat, en la intenció del subjecte. No cal jutjar el resultat de l'acció, sinó la intenció amb què es va fer.

Per a Kant, la Bona Voluntat no és bona pel que compleix o per assolir la fi proposada, sinó per la intencionalitat. El que és decisiu en l'ordre moral són les intencions d'una conducta i no les conseqüències. A més, una intenció és èticament bona quan observa o obeeix el Deure pel Deure mateix.

El Deure i l'Obligació

El Deure és la norma que la raó es dona a si mateixa, de manera autònoma. Una conducta, per ser moralment vàlida, ha d'actuar per mer respecte a l'exigència ètica que la raó es dona a si mateixa. Si es compleix el deure i s'actua guiat per una inclinació més o menys egoista, l'acció no té valor ètic.

Kant denomina Inclinació als elements empírics que deriven de la naturalesa humana. Si la llei moral tingués el fonament en l'experiència, en les inclinacions o els desitjos, no es podria aplicar universalment; per això, aquesta llei ha de basar-se en principis de la raó per ser universalment vàlida.

L'Imperatiu Categòric

L'obligació es resumeix en les paraules de Kant: "Obra sempre de manera que la màxima de la teva acció pugui ser elevada per la teva voluntat a la categoria de llei d'observança universal" (no facis als altres el que no vols que et facin a tu).

Aquest imperatiu es caracteritza per:

• A: És un principi Formal. No determina què cal fer o deixar de fer, sinó que se cenyia simplement a la manera d'actuar que ha de ser tan perfecta que pugui tenir una validesa universal.
• B: És A Priori, ja que no és establert per l'experiència. És la raó pràctica, sense tenir en compte els fets concrets, la que constreny la voluntat a obrar amb rectitud d'intenció.
• C: És Universal, ja que el que és a priori és aplicable i necessari per a tots sense cap excepció, enfront de l'experiència que se circumscriu a casos concrets.
• D: És Autònom, ja que l'obligatorietat moral no és determinada per instàncies exteriors a l'individu, sinó que neix de la mateixa raó pràctica.

L'imperatiu categòric es constitueix en una norma determinant, aplicable a tots els éssers humans sense excepció. D'aquesta norma fonamental del sistema kantia es desprenen dues exigències: la universalitat i l'autonomia de la seva ètica, en què únicament val la pura forma del deure. Per aquesta raó es denomina Ètica Formal.

El Formalisme Existencialista de Sartre i la Moral de Situació

Sartre diu que "l'existència precedeix l'essència", amb això vol dir que l'home és un projecte que es realitza elegint el propi estil de vida. No hi ha punts de referència per al quefer moral: no en trobem ni en Déu (perquè no existeix), ni tampoc en la naturalesa humana (perquè l'home és només llibertat de fer-se com cadascú escull).

Això no eximeix l'home de les dosis corresponents de responsabilitat. És responsable de manera primària i principal davant d'ell mateix, però també davant dels altres homes. La moral basada en la llibertat total i sense fins i normes universals depèn del compromís, de l'actitud personal i individual. L'única moral que s'ha de seguir és una Moral de Situació que s'exigirà en cada cas d'acord amb la circumstància concreta de l'individu que elegeix lliurement.

Emotivisme Moral (Sempre decideix el sentiment)

Per a l'emotivisme moral, la raó no pot fonamentar les decisions del que està bé i el que està malament; aquesta és una tasca del sentiment o del gust. El filòsof més representatiu d'aquesta idea és Hume.

No es pot demostrar per mitjà de la raó la validesa de les normes morals, tampoc per mitjà de l'experiència, que té un caràcter fàctic i particular. Només queda el sentiment per fonamentar els judicis de valor, per servir de criteri en les decisions morals.

El Sentiment, segons Hume, té a veure amb el plaer i amb el gust. Entén com a virtut tota acció que produeixi sentiment de grat i com a vici allò que comporta desagrat. És a dir, el bé moral es distingeix perquè ens produeix benestar i plaer, mentre que el mal moral comporta desagrat i malestar. El fet que els altres ens acceptin i aprovin les nostres accions implica un factor important d'estimació moral.

El Nihilisme

La paraula nihilisme procedeix del llatí nihil, que significa res. Nietzsche és el filòsof més destacat d'aquesta teoria. Per a Nietzsche, la filosofia i la cultura occidental oculten el veritable ésser de l'home i li inculquen una moral que denomina "moral d'esclaus" i que s'oposa a la vida. La proposta bàsica de la seva filosofia és l'exaltació de la vida; el valor suprem és la vida. Per aquesta raó, està inclòs entre els filòsofs vitalistes.

Les Dues Cares del Pensament de Nietzsche

El pensament de Nietzsche ens mostra dues cares:

• A: Rebutja els valors de la cultura europea: és dogmàtica i decadent perquè la raó s'imposa per damunt de tot, de manera que s'oposa als instints i a la vida. La "mort de Déu" significa que s'han afonat els pilars de la cultura occidental, recolzats en la idea de Déu. L'home s'allibera de la por que li ha impedit ser home i dels valors que el van convertir en feble, com ara l'amor al proïsme, la bondat o la humilitat.
• B: Després de l'alliberament de l'ésser humà dels valors viciats, ficticis i decadents, intenta explicar la vida i ofereix uns valors nous: el superhome i la voluntat de poder.

El Nihilisme i la Creació de Nous Valors

El Nihilisme és la conseqüència de la mort de Déu. Significa l'absència de respostes a les preguntes que s'havien respost des de Déu i des de la filosofia i la moral. Enfront d'aquesta situació, Nietzsche proposa el "canvi de valor de tots els valors" per part de l'home que afirma la vida: l'orgull, la passió creadora, l'excés o el risc. Després de la negació ve l'afirmació i la creació, de la qual eixirà el Superhome, entès com a meta de l'home com a decisió dels més forts.

La Voluntat de Poder és el que mou l'ésser humà cap al "superhome". Una vegada mort Déu, l'home no té altre sentit que cercar la seva pròpia superació i la creació del seu propi destí.

La Teoria dels Valors

Els Valors són objectes ideals independents de les valoracions dels éssers humans. El que és realment valuós val per si mateix tot i que el valor no sigui conegut i estimat. Els valors són objectius, no depenen de la nostra apreciació subjectiva. Són A Priori perquè no depenen ni de la nostra subjectivitat ni de la nostra experiència ni dels nostres sentiments.

Característiques dels Valors (Segons Scheler)

Segons Scheler, les característiques dels valors són les següents:

• A: Els valors no es fan, els valors valen. Existeixen independentment que els homes els descobreixin o els pensin. Els valors necessiten les coses per fer-se presents i dels homes per complir-se.
• B: Els valors són intemporals i inalterables, no depenen d'interessos de grups, de cultures, etc.
• C: Els valors estan polaritzats i jerarquitzats. No es presenten aïllats sinó en parelles d'oposats i en camps (per exemple: just i injust, noble i innoble). D'altra banda, s'estableix també una jerarquització o escala que va des dels útils fins als religiosos, organitzats de menys a més i consta de quatre grups: útils, vitals, espirituals, religiosos.
• D: Coneixement dels valors: captem els valors per mitjà del que Scheler denomina sentiment de valor. Per sentiment entén un estat subjectiu de plaer o dolor. És una capacitat especial per la qual captem els valors de manera intuitiva.

El Marxisme

Marx no va desenvolupar pròpiament una ètica, sinó que va intentar manifestar les injustícies socials i econòmiques. Aquestes, segons Marx, són infligides per una classe social, els capitalistes, que són els qui tenen els mitjans de producció, a la gent que només té el seu treball com a mitjà de subsistència.

L'ètica i els diferents sistemes de valors que han existit al llarg de la història no són més que una sèrie de normes dissenyades pels poderosos per a defensar i mantenir els seus privilegis. Per aquesta raó, el que es proposa és que els treballadors prenguin consciència de la seva situació injusta i, d'aquesta manera, promoguin altres valors i altres normes que desemboquin en una societat més solidària i igualitària.

Ètiques Contemporànies: Ètiques del Consens

Les ètiques del consens (Apel i Habermas) s'ocupen de la recerca de procediments per a resoldre problemes col·lectius. No es tracta només de formular principis generals o particulars, sinó de triar un procediment que, un cop acceptat per tots, permeti prendre una decisió sobre accions i situacions de tipus ètic.

Segons aquestes ètiques, s'han de salvar les diferències entre l'individu i la comunitat política. El problema rau en la manera com sintonitzar les diferents idees que cadascú té sobre el bé comú i la justícia social en una societat pluralista on els valors estan contraposats.

El que s'ha de fer ha de dependre tant del deure en sentit kantia com dels interessos de tots. Per fer-ho, com que els desitjos i les preferències són molt diferents, cal el diàleg per establir a la societat unes regles morals mínimes. D'aquesta manera s'arriba a un consens per determinar quins són els interessos prioritaris que cal satisfer. Si la decisió és presa per tots, també ha de ser respectada per tots.

Procediments a l'hora de Prendre Decisions Morals

• A: Buscar solucions alternatives, tenint en compte el bé moral.
• N: L'acord moral per establir prioritats ha d'estar basat en el consens i també ha de tenir en compte tots els principis morals dels participants en el diàleg.
• C: Han de participar tots els components del grup social, considerats com a persones lliures i iguals i capaces de prendre decisions responsablement.
• D: Han de prevaler els interessos generals sobre els particulars.
• E: Ha de respectar la llibertat i la dignitat de tots i cadascun dels participants en el consens.

Les Raons per a Obeir

La filosofia política distingeix entre poder legítim i il·legítim i considera que el poder polític ha de tenir una justificació ètica, uns principis de legitimitat que consisteixen a donar raons per manar i per obeir. Bobbio defensa l'existència de 6 principis bàsics, 6 grans raons per a obeir el poder polític:

1. Principi teocràtic: fonamenta els motius per obeir en la voluntat divina. La raó per obeir una llei o acatar els mandats d'un sobirà descansa en la idea que aquestes lleis procedeixen directament de Déu.
2. Naturalesa: apel·la a la naturalesa entesa com una força originària. La naturalesa fa que cada ésser es desenvolupi d'una manera determinada d'acord amb unes lleis establertes de manera innata.
3. Tradició: la raó per obeir descansa en la força dels costums, ja que són aquests costums els que han donat estabilitat a la nostra pervivència com a grup.
4. Voluntat de tots (Pacte/Consens): torna a referir-se a la voluntat de tots expressada per mitjà del pacte, per mitjà del consens dels ciutadans lliures i iguals.
5. Naturalesa racional: es basa de nou en la naturalesa racional de l'ésser humà. Si la raó és allò que tots tenim en comú per damunt de les nostres diferències culturals i dels nostres sentiments i afectes particulars, actua com a fonament per al diàleg.
6. Progrés històric (Utopia): és històrica, però no mira el passat sinó el futur del progrés a la història, entesa com a utopia, com a meta cap a una societat que ens faci créixer.

Aquestes 3 últimes raons són raons democràtiques que afavoreixen l'autonomia dels éssers humans.

Les sis raons assenyalades descansen en una concepció naturalista de les lleis i del dret, juntament amb aquestes al considerar les raons que adduir els defensors del positivisme jurídic, que fan coincidir la legitimació del poder amb la seva efectivitat. El poder consisteix en la capacitat d'imposar-se als altres; les raons legitimades són Raons d'eficàcia.

L'Origen de la Democràcia

La primera forma d'autoritat social va ser l'autoritat familiar: els pares, perquè són forts i més savis i ens protegeixen i alimenten. Però aviat la família va ser insuficient per mantenir-se de manera autònoma.

La societat progressa i el primer canvi va ser l'agricultura, l'establiment de la propietat, la permanència de lleis i els costums. L'autonomia ja no era de la família, sinó de la ciutat. Amb la ciutat va caldre la divisió de funcions i tasques entre els membres del grup social. Les funcions bàsiques van ser: proveir aliments, conservar el coneixement adquirit i defensar-se dels enemics. I els 3 poders bàsics de tota organització política: l'econòmic, l'ideològic i el polític.

En el món grec, la ciutat es va fer prou eficient per convertir-se sola en un estat, i apareix per primera vegada el concepte de democràcia. Aquesta forma nova de govern parteix de dos principis: la igualtat de drets dels ciutadans i la igualtat de la paraula a l'assemblea. La democràcia grega era participativa; els vots amb què es decidien les qüestions tractades en aquesta assemblea eren emesos directament pels qui hi participaven, que eren només els homes lliures.

L'actual democràcia és una forma de govern on el poder resideix en el poble, que és l'encarregat d'elegir els governants. La diferència entre la democràcia grega i les actuals consisteix que aquestes últimes no són participatives sinó representatives.

Teoria sobre l'Origen de la Societat

Els éssers humans som éssers socials. Els filòsofs il·lustrats es van veure obligats a preguntar-se per l'origen de la societat. En línies generals, l'origen de la sociabilitat humana s'entén de dues maneres:

Sociabilitat Natural

Va ser Aristòtil qui va definir l'ésser humà com un "animal polític", com un ésser social per naturalesa. És la nostra mateixa naturalesa, necessitada i inacabada, la que no ens permet viure aïllats.

Per a Aristòtil, la relació que hi ha entre l'individu i la societat és la mateixa que hi ha entre la part i el tot. L'individu és només una part del tot social, però aquest tot no l'entenia de manera numèrica sinó com una totalitat orgànica, és a dir, com un organisme viu. L'individu, si pretenem separar-lo del tot social, ja no seria home i no tindria les funcions pròpies dels éssers humans.

Sociabilitat en Virtut d'un Pacte

Teoria Absolutista (Hobbes)

Hobbes deia que els homes no són bons en l'estat de naturalesa. Que "l'home és com un llop per a l'home", és a dir, que ens destruiríem entre nosaltres a causa de les disputes contínues i la desconfiança. Per això es va fer el pacte social per evitar la destrucció mútua. Els individus cedeixen els seus drets al rei, que a canvi els protegirà. El poder que sorgeix d'aquest pacte expressa la força de la llei i de l'estat.

Teoria Liberal (Locke)

Locke pensa que en l'estat natural la defensa dels individus és difícil, per la qual cosa és imprescindible una organització política i unes lleis que els protegeixin. Per fer-ho, s'ha de dur a terme un pacte entre el poble i el governant. La finalitat del pacte social és la defensa de la llibertat. Les característiques que ha de tenir el govern són:

• La sobirania és del poble.
• Cal una constitució que estableixi les lleis bàsiques, eviti la tirania i permeti la realització de la llibertat.
• Evitar els abusos.
• El govern és una creació del poble.

Teoria Democràtica (Rousseau)

Rousseau pensava que els homes en el seu estat natural eren bons, feliços, independents i lliures, i que és la societat i els seus interessos la que ens corromp. Segons Rousseau, el pacte social el van crear per unir les forces i conservar al mateix temps la llibertat. El poder que sorgeix d'aquest pacte ha d'expressar la voluntat general.